La mullena

Hola de nou! Ara també em podreu trobar al blog La mullena.

REMORDIMENT, ENCARA

Gairebé podia notar com el cor li vivia entre les parets del pit, malgrat tot. Dissimulant davant de la careta del seu nét, gairebé li havia sapigut greu que se’l mirés directament als ulls; no se’l mereixia prou. Tan content que havia estat de veure l’avi a la televisió feia un parell de setmanes. Ara segur que sabia alguna cosa. Tant era, ja ho sabria tot d’aquí a uns anys, i quan algú li parlés d’ell voldria marxar corrent.
Li havia passat sempre, això de deixar-se portar pels altres. Per això sentia que el seu lloc era allà, amb els de casa. Sense gent que volgués ser amiga dels seu poder monetari, posant-li una altra temptació a les mans, als llavis, i, finalment, gola avall, fins que ja manava més que ell. Mai hauria d’haver assumit la responsabilitat de signar un taló, ni haver agafat confiança a segons qui. Fins i tot havia aconseguit que la seva dona fos la còmplice més silenciosa de la seva riquesa escandalosa. Només el retrat del seu avi el sentenciava amb aquells ulls que eren tan embetumats com els seus.
Però el remordiment no era d’ara, sinó que era el càstig que li havien donat tots aquells anys en què era respectat i un pes li esclafava el cap al coixí quan pensava en l’endemà hipòcrita. Ara que tot se sabia, també era pitjor que estar mort.Podria haver-se sentit descansat, perquè ja no calia que amagués res. Però hi eren ells, encara. I sabia que si sentia el cor accelerat era per ells, i que si li pujaven llàgrimes, volia que ella els les vingués a eixugar. Després va venir aquell dolor a l’estómac, i la fluixesa a les cames. Ja sabia que era perillós que el deixessin sol, aquests dies, que li podien fer mal, o que ell, en algun moment, se’n podria voler fer. La seva dona, quan el va veure uns minuts més tard, també va sentir una mena d’alleujament punxant.

AL CINEMA

El dinar m’havia quedat prou bo, i em vaig mirar satisfeta els plats buits de la resta de comensals. Llàstima que s’hagi acabat, em va mirar la meva sogra per tenir-me contenta. Voleu postres? Els pares del Josep es van menjar lentament amb la cullereta el flam de pinya, també fet a casa. Voleu anar a algun lloc aquesta tarda? Ell es va mirar el rellotge i va dir que podríem anar al cine. Jo vaig pensar que amb mi mai hi volia anar perquè surt massa car, però de seguida els vaig animar a anar-hi. La vena entusiasta a vegades em surt quan menys ho voldria i aviat varem tenir la jaqueta posada i els meus sogres van sortir al carrer amb ganes d’anar a veure una pel·lícula, amb aquell posat festiu de quan eren joves.
De camí cap al cine el Josep i jo anàvem parlant sobre quina podríem anar a veure d’entre les que anunciaven i ells dos es donaven la mà i van començar a parlar sobre alguna altra de la que els havien parlat. Es veu que n’hi havia una que els en recordava una que havien vist quan van començar a festejar, al seu poble d’andalusia, i, per casualitat, va ser la mateixa que nosaltres teníem ganes de veure. Ja davant de la taquilla, només ens quedava una cosa per decidir: el Josep va ser el que va preguntar si la volíem anar a veure en català o en castellà. Vaig dir “en català”, esperant que la parelleta volgués venir. No els va caldre fer cap esforç per decidir que l’anirien a veure en castellà i que nosaltres ja podíem fer la nostra. Després, davant de la pantalla, em preguntava si els hauria agradat més anar-la a veure en versió original, subtitulada.

SOTA LA RAJOLA

Quan en tenia setze, va acabar l’estiu amb uns mil euros al calaix. Per començar ja va estar satisfeta, l’Elena. De moment, no en va fer res, ni s’escoltava la seva pròpia mare quan li deia que era una garrepa. Fins que va començar a anar a la universitat cada estiu va treballar a la terrassa del bar de la plaça. A tota hora la vèiem servint i fent entrepans i recollint les taules. Pensàvem: “ja en deu fer de calés, ja”. Jo anava a fer el cafè, i sentia que de casa seva la trucàvem per saber si tampoc hi havia d’anar a sopar, que ja era hora de plegar, però ella seguia feinejant. A vegades, després de contemplar-la, recordo que li dèiem que sortís amb nosaltres, que ve es mereixia una bona festa, després de treballar tant, però recordo que sempre ens contestava que no podia gastar. Ella és de poques paraules, i els altres no fèiem més que fer especulacions sobre el destí dels seus diners: si no gastava ni en roba, ni en el cotxe, ni en sortir, devia ser que estalviava per quan hagués d’anar a estudiar fora, i elogiàvem la seva gran força de voluntat. Tampoc vèiem que els seus pares anessin precisament justos de diners, més aviat al contrari, per això encara trobàvem més meritós que, sent tan jove, s’hi esforcés tant per guanyar independència econòmica.
Amb l’Elena vam coincidir en algunes assignatures a la universitat que eren comunes en les dues llicenciatures, i sempre la vaig veure estalviar. Treballava a un cafè del costat de la facultat i mantenia els hàbits tan mesurats com abans. Encara avui n’aprenc del fer de l’Elena, com a mínim, pel que fa a l’economia personal: fa uns mesos ens vam tornar a trobar, en un sopar que van organitzar uns amics comuns, i des de llavors ens hem anat veient. Ara que ens hem agafat confiança, malgrat la seva aparença distant, sovint fins i tot parlem de diners, que, de fet, i ja ho sap, és la qüestió que més m’intriga sobre ella. Un dia anàvem pel carrer, cap a fer un tallat, i veia que es mirava, sobretot, els aparadors dels bancs. Jo li vaig preguntar si és que volia canviar de caixa, i, davant dels meus ulls fascinats, em va deixar anar que no tenia els cèntims enlloc, que més s’estimava guardar-se’ls a casa, perquè no se’n refiava. Es veu que espera que algun dia n’hi hagi algun que li faci treure el màxim rendiment possible als seus diners, o alguna cosa així, però jo vaig provar de treure-li del cap, i crec que vaig fer bé recomanant-li que s’estalviés marejos i patiments, i que continués guardant els "quartos" sota la rajola.

TOTS ELS DRAPS BRUTS

Desitjaven que es tanqués la investigació perquè el cap de turc deixés d’airejar draps bruts. Més d’un d'ells tenia els ulls oberts passades les dues de la matinada, o s’aixecava a remenar papers, com la gent que deu alguna cosa, tot buscant una prova per autoconvèncer-se de la pròpia innocència. Ni les seves parelles van despertar-se per preguntar-los si alguna cosa els feia mal a la consciència, ni van tenir rampells que els fessin venir ganes de confessar res.
Al Parlament aquells dies sí que hi havia un murmuri més audible del que era habitual, i es van començar a veure els primers parlamentaris tapant la pantalla dels seus telèfons mòbils. Els fotògrafs ja salivaven darrere dels objectius, i els que més coses amagaven ja es van deixar sentir, una mica descamisats davant de les càmeres, evocant al seu dret a la intimitat.
El dia del judici els únics acusats van fer una dissertació que embrutava els polítics del cim del país. Per a la gent només va créixer una mica més la sospita sobre la corrupció que envoltava aquesta classe i el seu entorn. Però potser el que en va sortir amb la imatge més esquitxada va ser aquell secretari de partit que mai se n’havia estat de dir que s’havia fet a ell mateix, sense ajuda de ningú. Tothom sabia que això ho deia perquè el seu cognom no era el dels autèntics propietaris dels camps de la política i la cultura del país.

REFERÈNDUM A LA PEIXATERIA

Potser us hagueu trobat ja en una situació semblant, vosaltres, també, al vostre municipi: sortia dissabte passat de la peixateria i em vaig fixar en un paper que semblava d’aquells que posen sempre a la paret, de gent que busca cangur o fa classes de repàs a la canalla. Resulta, però, que aquell paper en què em vaig fixar convocava una consulta sobre la independència de Catalunya per d’aquí a dos dimecres. Vaig seguir llegint, buscant si no es podria anar a votar també en diumenge, i vaig veure que sí, que el diumenge següent les urnes també estarien parades de deu a dues de la tarda, pels que treballen entre setmana. Vaig sortir del local amb olor de peix una mica confosa, però de seguida vaig lligar uns quants caps i ho vaig entendre tot. Resulta que la mestressa té parents a aquell poble on s'havia de celebrar una consulta per a la independència i la justícia de l'estat havia prohibit a l'ajuntament donar-hi suport. Em penso que, per això, deuen haver arribat a la conclusió que si les coses no les decideix la gent normal com nosaltres, no arribarem mai enlloc.
Llegint el setmanari ja he sabut que a 3 municipis més de la comarca també s’han convocat consultes per aquestes dates. Tampoc no és estrany, doncs resulta que dos dels fills dels peixaters d’aquí han obert el seu propi negoci en dos d’aquests municipis. Al tercer poble hi ha una llenceria que és propietat de la cunyada d’un dels fills de la peixateria, que és veu que també és molt de la ceba. Ara ja només deu quedar esperar que la dèria de les consultes populars, o futurs referèndums, s’estengui una mica més enllà de la nostra vegueria. Aviat també deuran trobar la llei espanyola que diu que les botigues de poble no poden preguntar als clients si estan d’acord que Catalunya es converteixi en un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.