Ara plou és un recull dels escrits que apareixen cada divendres al Vallenc, un setmanari de Valls, a la secció que porta el mateix títol. Segurament hi haurà alguna cosa més, però sempre es tindrà en compte l'ús de la literatura per a donar un punt de vista sobre el qualsevol aspecte d'aquest món. Ja ho veurem.

LA CULTURA DEL NEGOCI

Després d’estar tres dies servint alcohol a la gent i bevent-se’n poc o molt, era molt evident el rastre del pas de la Festa Major. Els membres de l’associació feien torns per donar la cara en una barra que acollia a la gent durant les nits de Sant Joan. De tant en tant, i més sovint durant els últims dies de festa, la veu d’algun client demanava la beguda que es promocionava aquells dies, el boladís, fet amb granissat, anís sec i una penca de sucre típica de la ciutat. Un de poc garrepa havia dit que encara que el venguessin a massa bon preu, era el moment de donar-lo a conèixer i no el de fer-hi diners. La majoria hi va estar d’acord, i els que no tampoc es van queixar gaire.
En molts moments quedava en segon pla el que feien els de l’escenari. Per als assistents devia ser més distret ballar davant d'algunes barres que hi havia muntades envoltant aquell aparcament del barri vell. Els del boladís anaven atrafegats, posant cerveses, combinats carregats i lleugers depenent de la mà del cambrer i del gust del client, i també algun boladís, és clar. Tots els cambrers estaven servint o parlant amb algun dels que feien servir la barra de reposabraços, quan va aparèixer "l’home dels pernils", tal com el van batejar després.
La Mireia se l’escoltava atentament sense ser capaç de fer res més al mateix temps, per por de fer enfadar aquell home gros. Resulta que les màquines de fer granissat havien quedat buides i havien hagut de servir algun boladís amb la beguda poc granissada. El dels pernils, abans de fer-ne un glop, es va mirar el contingut del got i va començar a donar lliçons. Que si s’ha de saber vendre, que si el seu pare venia pernils i que ell sabia com s’havia de fer per tenir els clients contents. Un que rondava per allà els va defensar i li va dir no fos tan torrepebrots. Així es va anar escalfant l’ambient, amb alguns dels de darrere la barra a punt de saltar al coll de l’home gros, i ell que cada vegada la deia més grossa, posant-se fins i tot amb la mare que els havia parit a tots. Abans que algú li clavés un cop de puny, l’estat etílic del dels pernils va avançar fins a una fase de reflexió, quan ja només l’escoltava una de les noies del grup i els altres es tornaven a trobar en un punt culminant de vendes. Llavors va començar a maleir la cultura del negoci, o el negoci de la cultura, i encara no es va moure de la barra, amb l’esperança de lligar amb alguna, van pensar. Amb el sol escalfant-los el cap, fins i tot els va voler ajudar a recollir el que quedava a la carpa després de la nit de Sant Joan.
Els de la brigada de neteja, més desperts que ningú, retiraven els excedents de la festa i de la cultura del beure, mentre l’home gras encara explicava com ho feia el seu pare per encolomar a la gent els pernils dels seus porcs magres fent-los passar per pernils ibèrics.

La cultura és una p. (foto sencera extreta d'aquí)

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

FER SERVIR LA LLENGUA

Un dia en David, convençut que essent tal i com era ja podia anar a tot arreu, va contestar el telèfon per primera vegada en la seva pròpia llengua. Era a la feina, i més d'un pot pensar "home, si parlava amb clients estrangers, és normal que no contestés mai en català". Però aquell dia li va venir bé. Va trucar un home preguntant per un altre de l’agència d’assegurances que no hi era, i ell, que ja el coneixia d'altres vegades, enlloc de dir "disculpe, se acaba de ir", com sempre, va dir: "ai, doncs miri, perdoni, acaba de marxar, ja li diré que l'ha trucat". El de l'altra banda va quedar parat, creient que s'havia equivocat de número o que l'havia atès "alguien nuevo de la empresa", però va contestar "ya volveré a llamar, venga, grácias".
Ell se'n va adonar de la sortida tan curiosa que havia tingut, i analitzant-se va pensar que allò li havia passat perquè havia començat a sortir amb una noia que tenia un pare castellà que a vegades deia "cómo dices?" quan ell li deia una paraula massa catalana. A vegades ell es tornava així de rebel quan es sentia pressionat perquè canviés en alguna cosa.
Els dies posteriors ho va seguir practicant. Quan va anar a la fruiteria va demanar un quilo de nectarines, un meló i un parell de plàtans. Va anar a la botiga d'informàtica i també va ser capaç de mantenir una conversa en el seu propi idioma amb el dependent anglès, que estava aprenent l'idioma local.
No sap ben bé com va passar, però un matí d'aquells, a l’agència, va trucar un home amb accent anglès i un castellà força correcte. El David es va tornar a llençar a la piscina. Què carai, home, si truquen a Tarragona, ve els hem de parlar en tarragoní. Va resultar que l'home anglès estava casat amb una catalana molt de la ceba que havia anat a viure a Londres. A l'home, al que es veia molt enamorat, li va fer gràcia trobar algú que parlés com la seva doneta, i gràcies a això van estrènyer uns llaços empresarials que prometien. En David va pensar que el seu sogre potser encara li serviria per a alguna cosa. Potser només havia estat una casualitat, que aquella vegada parlar en català li hagués estat útil, però li agradava allò de fer servir la seva llengua a casa seva.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

SI VE EL LLOP

Alguns dilluns al matí, la Carme quan obre el primer ull es pregunta d’on deu venir la mala costum de treballar per viure. Pensa que si no fos per l’ambició, ja passaríem intercanviant coses, com ja ho devia fer la gent fa anys i anys: jo et dono un parell de pollastres, i tu a mi un parell de sacs de patates. Jo t’arreglo el cotxe amb una peça de segona mà, i tu em dones l’ordinador vell. Però ahir a la tarda, quan va anar al supermercat expressament a comprar xampú i un paquet de pastes d’una marca molt concreta i coneguda, es va posar de molt mala llet perquè el prestatge on les havia de trobar, totes farcides de xocolata, estava buit. Al costat hi havia les altres, que només eren banyades de cacau, però no, aquelles no les volia, i hauria fumut un cop de puny al caixer aquell de l’arracada perquè s’havia aixecat malhumorada de fer la migdiada i no hi havia pastes de xocolata allà on havien de ser.
L’incident de les pastes farcides de xocolata, la va portar, com sempre, a pensar en una altra cosa molt més vital segurament, com ho deu ser la vaga de transportistes. A ella se li fa estrany que encara no s’hagi acabat el petroli, si des que era una petita sabuda, que sent que diuen que s’acaba, que s’acaba. Potser la gent no s’ho creu, que algun dia no n’hi haurà. Si fa tan de temps que tothom veu que ve el llop, i que ens trobarà a la gasolinera posant deu euros de gasolina i prou, com és que encara es fabriquen cotxes, i motos, que porten un combustible que aviat no podrem pagar?
Els camioners denuncien un encariment exagerat del gasoil i han deixat alguns supermercats sense pastes de xocolata ni carn de porc per fer a la brasa, i els grans mercats podrien quedar buits. Potser el ministeri posarà un pedaç per segellar-los les boques i fer-los tornar a treballar. Si establim un paquet de mesures maques perquè pugueu continuar anant amunt i avall amb el camió de sempre, ja estareu contents.
El carrer, qui més qui menys en va ple: què farem si no podem anar a la gasolinera a omplir el dipòsit? ja en tenim prou amb retardar l’arribada imminent del llop, poder tenir els mateixos hàbits, poder portar el mateix cotxe de gasoil. Que ens esperi darrere la porta el futur imminent, que aquí hi estem molt còmodes, sense fer-hi res.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

SENSE MÀ ESQUERRA

Després d’aquella nit, tornant a casa, va pensar en molts moments de la seva joventut: quan encara no era qui era ara. Sonava el mateix cd de sempre al cotxe. Va pensar en quan no tenia ni quinze anys, en el primer desengany, en la colla del poble, i en les nits d’estiu. Era tan jove, abans...
Quan va començar a anar a la universitat va aprendre a afrontar les seves pròpies decisions. Havia estat una nena tranquil·la que defugia els conflictes. Però ja feia temps que havia començat a enfrontar-se de cara amb tot allò que volia canviar. Els amics la valoraven per la seva honestedat, però la seva ambició la va conduir –pensava que irremeiablement- cap a la reclusió en ella mateixa per aconseguir el que desitjava. La ira que havia demostrat durant aquell sopar de gala la va posar davant d'un mirall: se’n tornava cap a casa sense emportar-se l’aprovació del seu entorn municipal.
Es recordava a ella mateixa com a una bona companya. Ho sabia la seva millor amiga, els que havien crescut al seu costat. Havia tingut mà esquerra: potser no li ho havia dit mai ningú, però es recordava així. Havia evolucionat dintre del partit i havia treballat per la seva pròpia formació política.
Però de sobte començava a dubtar de tot, com quan era petita. Potser ja no era el mateix, el tracte que tenia amb la gent, ara que tots els de la comarca coneixien el seu nom. Pensava en l’acte de protesta d’aquells joves del municipi i li venien ganes de trencar-ho tot. Qui sap, però potser si s’assemblés a la persona que volia ser, s’hauria aturat a escoltar les protestes dels veïns més crítics.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

SOBRE TERRA MULLADA

Ja és tota a dalt del vaixell. L’aigua reclusa, estancada, dipositada i a punt per a traslladar-se. Ja haurien de ser tots a dalt. Va, que el viatge tampoc serà tan llarg. De Tarragona a Barcelona per mar no hi deu haver gaire més de quatre braçades. Sa mare ahir sopant li ho va dir així mateix: heu de portar l’aigua cap a Barcelona i prou? No fareu gaire tard doncs.
Al seu fill també li fa gràcia que sa mare sigui l’encarregada de portar aigua en un vaixell. “Mama, i no caurà pels costats si aneu molt ràpid?” Li ho explica al company del culet fent un cafè llarg amb got de plàstic. Però ell va per feina, mentre canta cínic: “No al transvasament, no al transvasament”, i busca aquí i allà el que ha d’enllestir abans d’arrencar. A alguns d’ells se’ls presenta més d’un dia de feina, fins que descarreguin a l’altre port.
Amb una brisa de tarda a la cara, ja poden començar a enfilar cap a la destinació. Els segueixen un grup de núvols que ja s’esperaven amenaçadors al tombant de la setmana. Salabror als llavis. Se li acudeix que en aquest moment, si s’escapessin amb el botí líquid, potser es farien rics en algun lloc més o menys llunyà. Quan nota l’arribada del conegut vertigen marítim se’n va cap baix a la cisterna. Feinegen al voltant del recipient. Un raig de llum l’encerta a un costat i el torna una mica daurat, perquè llueixi davant dels receptors.
Des sobte alguna cosa els fa mirar cap dalt, un per un pugen per l’escaleta per veure com es presenta l’arribada a Barcelona amb aquell carregament. Tots plantats a la coberta, de seguida noten les primeres gotes de pluja al front i al nas. Au, no volíeu aigua, doncs aquí la teniu! Plou sobre l’aigua potable que deixaran al Port. A hores d’ara en algun lloc potser ja es pot sentir l’olor de la terra quan s’ha mullat i fa revifalla.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

FESTA

La vetllada transcorria, per tothom, sota una pluja uniforme que anava i venia. L’afluència de gent en aquella festa organitzada era escuma humana, amb onades desiguals. Estava darrere la barra i s’encarava amb uns i altres, els més beguts i els que demanaven tímidament una Cola. A aquella hora la festa ja era per tothom. Se li feia divertit plantejar-se si molts del que hi participaven coneixien els motius de la celebració. Ben mirat, segur que gairebé tots sabien el rerefons ideològic de l’entitat organitzadora, però hi havien anat igualment, encara que no hi tinguessin gaire cosa a veure. Aquell dia no feien gaire cosa més a la petita ciutat i havia començat a ploure.
L’arribada de gent que va anar omplint la plaça es va emportar el petit núvol que havia portat les quatre gotes. O potser ja no notaven cap degoteig insistent de la pluja, quan van començar a barrejar-se.
En un altre moment, ni tan sols s’haurien mirat amb molts dels que ballaven entusiasmats al centre de la plaça o s’amagaven als racons més foscos, però formaven part de la mateixa festa. Se’n va adonar el dilluns següent, quan a la parada d’autobusos en va reconèixer un que va mirar a terra quan la va veure. Semblava desvergonyit, el dissabte anterior, enmig de la celebració, un terreny on a vegades les identitats es fonen en l'aiguada de la diversió col·lectiva.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com