EL DIA QUE TROBEM PETROLI

Diuen que han trobat petroli aquí mateix. Quan he rebut la notícia m'han arribat també una sèrie d'imatges al cap, com un munt de senyors amb corbata furgant-se els forats al nas, ara l'un ara l'altre, i altres pensaments per l'estil. Però és sota terra la pasta negra, ves si no podria ser com l'or que hi ha als rius, que diuen que s'ha de treure a ma i amb molta paciència.
A l'autobús, després d'haver anat a veure què hi havia de creïble en aquesta història de pous negres, repasso la conversa que he tingut amb un senyor que passejava pel costat d'una part del jaciment que ja esta preparada per a ser explorada a fons, a Osona. Tenia les dents tan fosques que m'ha semblat que havia trobat el petroli i l'amagava per cruspir-se'l tot sol, però de seguida m'he tret del cap aquesta idea perquè el que m'explicava té certa gràcia. Es veu que se sap que el cap de tota aquesta mandanga tenia un avi que corria pels rius ensumant l'or, i que fins i tot en va buscar a Finlàndia. Em pregunto si n'hi ha gaire de petroli en realitat aquí, i si és gaire lluny el límit de la fantasia dels buscadors d'or negre. Ara mateix vaig dins d'un vehicle que de ben segur que si es posa en funcionament és gràcies al combustible més que a l'atenció que hi posa aquest conductor que porta el volant amb els ulls clucs. Em sembla que, de moment, no em sé imaginar aquesta vida sense combustibles.
Si ens hem de prendre seriosament això de que només queda un cul de petroli en aquest món, qui impedeix que ens llancem de cap a perfeccionar i utilitzar altres tipus d'energies? Tanco els ulls i començo a somniar en una mena d'estafador amb la dentadura massa brillant que apareix en un anunci de matinada a la televisió. L'home diu que ha patentat un aparell senzill i econòmic per obtenir petroli amb un mecanisme que el converteix immediatament en gasolina o el que faci falta; "vostè mateix podrà extreure el petroli que necessiti del jaciment més pròxim a casa seva!"
Després d'haver posat els peus a la parada d'autobús, vaig a veure la meva àvia, que ja té el sopar a punt. Se sent olor de peix i ja seu a taula amb la cullera a la mà. '"Com és que sopa tan aviat?" Em mira directament als ulls fent força amb les celles i em diu: "nena, he perdut una arracada i passo un disgust, no tinc ni gana tampoc. Eren aquelles de la mare. Em deu haver caigut quan era al jardí però ja ho he mirat i no la trobo". Me l'imagino amb un pic, una pala i un plat, removent el cel i la terra del pati del darrere per trobar la joia. Em venen ganes de riure, pensant en l'àvia com si fos una buscadora d'or, i ella, que se n'adona, em torna a mirar una mica enfadada: "ets una poca-solta!"



http://www.youtube.com/watch?v=C2nQreDFLcE

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

EL NEGRE

La plaça dels coloms encobria un negre. Seia amb les cames creuades i mirava encuriosit els animals com passejaven amb aires senyorials, com si els hi envegés el vestit. Ara que estic jubilat, el meu passatemps més o menys secret és el de mirar, fins al punt que a vegades m'espanto perquè mentre miro deixo de tenir consciència de mi mateix per uns instants. Sec en un banc i va passant el temps; és clar, malament aniríem si tot s'hagués d'aturar perquè jo tingui poca feina.
Així doncs, aquell dia observava un noi que seia en un banc a trenta metres d'on era el meu i, sense proposar-m'ho ni poder-ho evitar, vaig començar a muntar la seva vida. Ja sabeu que no fa gaire dies van arribar una cinquantena de subsaharians a Catalunya provinent de Canàries, i per això potser encara em va ser més fàcil imaginar-me la història que portava al darrere aquell individu. Encara sort que tenia el diari entre les mans i el vaig poder fer servir d'excusa mentre el llegia. No sortia gaire cosa referent al grup d'immigrants desemparats pràcticament per tothom, així que, regirant-me una mica més al banc per fer veure que feia alguna cosa més que badar, vaig començar a mirar a una banda i a l'altra en intervals de més o menys cins segons, per fer-me el distret i mantenir l'home dintre del meu camp visual sense por a que em descobrís.
Gairebé vaig perdre el meu paper d'espia, quan el nen, amb la seva àvia, va començar a llençar bocins de berenar als coloms: vaig mirar directament el noi i gràcies a Déu que somreia mentre també se'ls mirava, perquè jo ja estava alarmat pensant que ell devia trobar molt greu que algú deixés que un nen llencés el seu menjar a uns animals tan menyspreables. De cop se'm va trencar una mica la idea de que aquell era un home desemparat, i em vaig deixar portar per la lectura del diari, una mica avergonyit per la gota de racisme que m'havia caigut. Encara vaig poder veure com el negre se n'anava amb una dona, si fa no fa del seu mateix color, que l'havia vingut a buscar.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es