ATERRORITZAR

Segur que no trobaríeu estrany que algú enviés un mail al web d’un supermercat perquè no està satisfet amb el servei a domicili. El missatge d'una persona descontenta podria fer així: “la noia que em porta a casa el que he comprat sempre es deixa alguna cosa. Si no m'envieu el que em falta per fer el dinar, us puc assegurar que us embussaré la bústia de correu electrònic. Al final m’haureu de fer cas per força.” Aquestes paraules, que fins i tot sonen ridícules, com a molt farien que la repartidora sigués més atenta o que perdés la feina.
Amb una mica més d'esforç segurament recordareu el cas de l’Èric de Lloret, que el 2004 va enviar e-mails als apartats d’atenció al client de tres empreses amb força difusió. Els demanava que també etiquetessin els seus productes en català, argumentant que són molts els compradors que parlen en aquest idioma. El noi va signar amb el pseudònim “Exèrcit del Fènix” i “amenaçava” amb enviar-los mails fins que li fessin cas. L’Èric, que llavors tenia 14 anys, va ser jutjat per l’Audiència Nacional espanyola acusat de ser una amenaça terrorista. Ell també devia estar molt espantat quan els de la brigada antiterrorista de Madrid van anar a escorcollar la seva habitació i li van confiscar l’ordinador.
El cas del ciber-lluitador de Lloret de Mar finalment va ser arxivat i de la seva experiència terrorífica n’han fet un llibre i una obra de teatre (Èric i l’exèrcit del Fènix). Potser ara ell i el seu exèrcit, des d’una subtil i privilegiada innocència, serien els únics capaços d’enviar un missatge al ministeri d’Economia espanyol i a qui es doni per eludit, exigint honestedat a l’hora d’”invertir” a Catalunya.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

La història continua i canvia (III)

La figura de lluitadors passats i presents el feia somiar, però sabia destriar-ne perfectament allò que li agradava d'allò que era inservible. S'empassava la mitomania que l'envaia a vegades per a convertir-se en un escrupulós buscador de les seves autèntiques metes personals. L'Albert era d'aquells que es creuen que tenen la raó absoluta perquè, realment, la tenen.
A l'arribar a Cuba no coneixia a ningú més que un amic que li va quedar de l'erasmus que van fer a França i la seva família. Quan el va tornar a veure, el primer que va pensar és que per ser d'allà era molt ros. Anava a joc amb la manera de ser de la família, aquella albinesa de cabell i d'ulls, ja que no estaven intensament arrelats al lloc càlid d'on eren. Només la Lucía, la mitjana, sabia ballar com ho feia aquella gent...l'Albert també es va començar a descobrir ple de prejudicis. En la seva imaginació totes i cadascuna de les cubanes ballaven mig vestides pel carrer durant tot el dia, i, ni això, ni d'altres coses que ell tenia en ment, es corresponia gens amb el que veia.
Aquella gent per esmorzar menjava ous amb beicon, un hàbit que cridava especialment l'atenció a l'Albert. De seguida li van deixar anar un discurs ideològic perquè el fill gran havia estat empresonat per Castro. Això a ell li anava bé perquè li proporcionava molts dels arguments que necessitava conèixer en contra i a favor del comandant, però també li sabia greu no poder confessar als seus amfitrions que no compartia totes les seves idees. Ells tampoc haurien permès que a casa seva ningú els portés la contrària en un assumpte tan seriós com aquell.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

L'ESTRANGER MONOLINGÜE

El meu cosí em dóna una vegada més l'oportunitat d'explicar una història d'aquelles que segons com fan posar de punta els pèls dels braços. Ell va venir de Suïssa fa tres mesos a estiuejar i encara no se'n vol anar. El seu pare, que és germà del meu, va néixer aquí però es va enamorar d'una jove i bella suïssa que havia vingut de vacances i se'l va emportar cap allà -Bé, el començament de la història és igual.
El tiet li va ensenyar al seu fill Àlex a parlar en català. Ho va fer sense donar-se'n compte, diu, perquè quan el va veure acabat de néixer ja va ser el primer que li va sortir, i això que feia quinze anys que l'home havia marxat d'aquí. Aquest cosí meu, ara que ha passat l'estiu i que no es pot pot permetre de no fer res, treballa de tècnic d'electricista a mitja jornada i vol aprendre fotografia. Fa uns quants dies el vaig acompanyar a Barcelona a matricular-se a una escola, però abans de començar el tràmit, havíem de fer el cafè de rigor.
El cambrer va venir cap a on érem asseguts. Primer, ens va somriure: "Buenos días. Qué van a tomar?" Jo vaig callar, punyetera, perquè volia veure com s'ho feia mon cosí, que em pensava que no sabia gens de castellà, per entendre's amb aquell home. Però el noi, lluny de fer aquell posat que fem les persones quan no entenem res del que ens estan dient, es va dirigir al cambrer de manera serena i educada: "perdoni, m'ho pot repetir en català, siusplau? És que vinc de fora" L'home primer va abaixar les celles, després va obrir una mica la boca i per últim va bufar com un gat per demostrar-nos que s'havia enfadat. Acabades les gesticulacions, va deixar anar, secament: "què voleu prendre?" Aquell cambrer ja no es va tornar a acostar ni per cobrar, però l'Àlex va deixar un parell d'euros de propina; "no cal que et sentis culpable... -li vaig dir- pensa que ja hi ha gent com el Defensor del Poble espanyol que vetllen perquè la llengua castellana no es perdi a Catalunya!"

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

DIANA:

He deixat casa meva, he dit al meu marit que ja ens veuríem i al meu gat li he deixat menjar per dos o tres dies. Com que he arribat a casa de la meva amiga sense avisar-la, l'he trobat a punt de marxar. Ja t'està bé, he pensat, això et passa per no trucar abans de visitar algú. "Ja tornes a ser aquí, què et passa ara?"; odio a la Maria quan em parla d'aquesta manera, sembla que es pensi que m'ha d'arreglar algun trauma. I ens hem assegut com dues amigues íntimes a prendre cafè al sofà que no sé com s'ho fa però semple fa olor d'acabat de rentar. Ella esperava un amic per anar cap a Tàrrega, i jo he pensat: "maleïda sigui l'hora en que he vingut aquí", perquè després li he dit que avui no estava d'humor i m'ha obligat igualment a anar amb ells per "animar-me". Jo no necessito anar al teatre per animar-me, més aviat em deprimeix veure com els pallassos fan el ruc per diners.

Quan ja érem tots tres a Tàrrega la Maria ha volgut que li expliqués com estic; això quan l'Enric ha marxat al lavabo. Després al migdia, quan anàvem a dinar, un home m'ha reconegut i mentre em repassava he estat a punt de mirar-me'l fixament als ulls per dir-li lentament que se n'anés a la merda. Sort que no li he dit res, perquè el poca vergonya ja s'ha encarregat d'explicar en veu alta a la noieta que l'acompanyava que la dona del president s'havia desfet del carnet del Partit Socialista per fer-se del Partit Popular. M'ha vingut un atac de riure que no he comprimit gens ni mica, i a la Maria i a l'Enric, també. Ens hem acabat una ampolleta i mitja de vi molt suau.

A la tarda hem vist espectacles -força bons em sembla- però la indumentària dels individus que es passegen pel carrer ha estat el millor de tot. Tothom portava gos; aquest cap de setmana les gosseres de Catalunya deuen haver estat més buides que mai. Mentre caminàvem, jo també m'he volgut fer a la idea que anava disfressada, o, més ben dit, que anava menys disfressada que mai, i he pogut respirar més bé i tot.

Ja cap al vespre, quan érem asseguts sota una ombra prenent una cervesa amb got de plàstic, m'he girat un moment i he vist que un dels nois que hi havia al darrere feia veure que em llençava dards, aclucant un ull i treient la llengua de costat per afinar la punteria.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

La història continua i canvia (II)

[...] Se'n va anar a Cuba, i tot i que el seu avi era murcià i no hi havia estat mai, a ell el viatge ja li feia nostàlgia abans de començar. Esperant l'avió, es va descobrir com un nen assegut al banc esperant la mama, que només li havia dit que aprofités el viatge. Es maleïa aquella mena de perversió que el portava a posar-se metes que li feien una por horrorosa i hauria plorat fent sanglots si la senyora de les mitges que tenia al costat no s'hagués posat, tota dissimulada, el dit petit al nas. Al contrari, fins i tot va poder fer un mig somriure mirant cap a l'altre cantó.
Pensava en el Castro, i a l'avió feia jocs de paraules que li sortien sense pensar: castro-castrat-castrador. Tenia clar que aquell home, que ara ja era un vell -per desgràcia dels uns i per gràcia dels altres- era un idealista que no havia enfocat del tot bé la seva lluita personal. No sabia com s'ho feia un llibertari per imposar les seves conviccions als altres, però l'Albert també desitjava secretament que tothom li hagués de fer cas a ell, per això en Fidel Castro no era un home que li provoqués malícia.


-Testimoni de Fidel Castro en el judici del Moncada el 16 d'octubre de 1953 anomenat "la historia me absolverá":

UNA NARRACIÓ

La història continua i canvia

El cosí d'un parent meu es va fer viatger. No era un viatjant, que aquests són uns altres, aquells individus que passen per les botigues per si el botiguer vol res més i sempre diuen: "això és nou i s'està venent molt bé..." Aquest cosí del meu parent va començar a viatjar perquè n'estava tip. Havi rebut una educació bona, ell pensava, i no sabia -o no volia acabar d'entendre- com és que no es trobava bé enlloc. Pensar que eren els altres, els que anaven malament sempre, no l'ajudava gaire; ningú podria suportar estar tan realment sol.
Aquest noi, que em sembla que es deia Albert, vivia en un lloc bastant petit i tampoc coneixia gaire cosa fora dels marges d'aquell indret. A vegades, tenia la sensació d'estar vivint en un planeta minúscul, d'aquells que ara ja no existeixen. Quan se n'atipava de ser tan màrtir, s'unia als amics com si no passés res, i, au, no hi pensis noi, que ara no toca.
L'Albert creia que la culpa era dels seus pares; ells li havien explicat com era la seva terra, el seu planeta, el seu món. La tragèdia era que ningú més ho sabia. Per això, mig ofegat per tanta certesa descreguda per la resta de persones, se'n va haver d'anar. A fora trobaria normal que no sentissin res pel seu país, i així s'alliberaria una mica de la responsabilitat de defensar la identitat, un hàbit que havia adquirit quan encara no tenia ni consciència de ser qui era.

Continuarà

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es