LES 19:00h A LA LÍNIA LLEIDA-BARCELONA

M'esperen. Ahir em vaig comprar unes sabates i no em vaig poder esperar a estrenar-les en diumenge, però de seguida van tornar a ser totes dues a la capsa. Quan em poso la sabata al peu esquerre ja són les sis i trenta-cinc. Ara només em faltaria xafar merda pel camí. Després d'arribar d'un bot al final del passeig, encara m'he d'esperar un quart d'hora ben bo perquè el tren no ve. Sec i em miro el peu calçat i nou.
Com que no hi havia la senyora de la maleta de pell marró he hagut de pujar al ferrocarril enganxós agafant-me a la porta. Pel meu costat ha pujat un vell que ni s'ha adonat que no hi ha barana. Torno a seure, a terra, i estiro la pota. Em sento defallir perquè em fa falta un cafè. Llegeixo, una altra vegada, mirant per sobre el llibre la gent que hi ha al vagó. Hi ha una noia igual que jo que creua les cames mentre mira per la finestra, carregada de paciència. Va passant gent per damunt del meu cap i una altra noia que ensenya les calces mig entrepussa amb la meva cama;quan se n'adona em mira i em demana perdó. A 3/4 de 9 ja he començat a maleir tot ésser vivent que pugui ser culpable de l'entorpiment del meu viatge. Hi ha una dona que no sap com consolar els seus gats que miolen, i un altre home de seixanta-tres anys que s'ho pren en conya i truca a la seva nòvia per explicar-li la peripècia del tren. Jo també truco, per dir que ja no cal que m'esperin. Entenc que ni el revisor, ni la noia a través de la megafonia rovellada, ens expliquin perquè arribem tan tard. Per a ells, lògicament, nosaltres només som el bitllet que avui també hem hagut de pagar. El Ministeri de Foment, que ha contemplat durant molt de temps com una empresa de ferrocarrils sense competència oferia un servei indigne als passatgers de rodalies, està enfeinat amb les obres per a trens més ràpids i més cars.
Com que he tingut tanta estona per badar només he pogut llegir cinc pàgines. A les deu menys deu deso definitivament el llibre a la maleta i al cap de poc s'obren les portes. M'he de veure saltironejar, aquesta vegada enmig de l'ampla estació, i em paro finalment darrere de la llarga cua que s'ha format davant d'Atenció al Client -el nom és tan cínic com els pobres empleats que estan de cara als usuaris indignats. Quan fa una hora que estic aquí plantada i em sembla que tinc tot el temps del món perquè ja no em deu esperar ningú, noto que he d'anar al lavabo.Obro la maleta i trec de la capsa la sabata llampant que hauria fet servei a algú que necessités un trenta-vuit per al peu dret. L'home del davant veu com la deixo a terra, en lloc meu, i marxo.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

IDENTIFICAT

“No portes mai els deures fets. Llegeix l’enunciat de l’exercici altra vegada, vinga.” El Zicri torna a mirar el rellotge i després al Josep. “És que no he tingut temps.” D’acord, ja en parlarem, però torna a llegir l’enunciat, siusplau. “Que l’infern se t’empassi”, pensa ell. Quin dels inferns?
L’Agnès no el deixa de vista. Ja s’espavilarà, es diu, optimista. Zicri explica a casa que té una tutora que l’ajuda molt, però el molesta que n’estigui tan pendent. És conscient d’ell mateix; sap què pensen els altres: ell és de fora, per ara. Sa mare encara no entén perquè ha suspès català: "Al poble eres un dels primers de la classe. Que no te’n recordes?"
Molts dimecres quan es posa al llit li ve al cap el moment en que ha hagut de marxar de classe per anar a fer religió. Sort en té que l’amic Josep és tan comprensiu: va ser ell qui li va explicar que en aquella assignatura aprendria coses útils. Després pensa en son germà Mahamed, que li diu que té molta sort d’estudiar la seva religió a l’escola mateix, i en el dia que li va preguntar al pare si mai podria deixar de seguir l’islam: l’home el va mirar amb barba negra i una ombra sota els ulls. Al Zicri li va saber tan de greu que se li va llançar al coll abans de que pogués contestar. Ja no li ha tornat a suggerir allò mai més... i si demà ho tornés a provar?
Un matí de dijous el noi va cap a classe posant-se en tots els tolls que hi ha. Almenys, si l’han de renyar, que sigui perquè no arriba a l’hora. Resa per no tornar a trobar pel camí la senyora que el mira perquè és moro. Avui, si li fa “bon dia!” amb aquella cara, ni se la mirarà. Ja ho diu sa germana moltes vegades: “ignora’ls!” Però sa germana és una mica racista... ell voldria ser gran com el Mahamed perquè tothom el respectés, perquè com a mínim ja no li preguntessin, com si fos petit: “els teus pares t’obliguen a fer el ramadà?” Si home, jo el faig perquè vull!
Finalment ha aconseguit arribar tard altra vegada. Quan entra, l’Agnès interromp l’explicació i els altres li fan l’onada mentre criden el seu nom com si els hagués alliberat: ziiicri!...ziiicri! No esperava menys d’ells. Només l’amic i la professora seuen expectants.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

RIGOROSES VERITATS

Al Ramon Barnils, que va morir el 2001, l’any 89 se li va espatllar el cotxe. Havia participat en les terceres jornades culturals del Pla de Santa Maria en una conferència titulada "l’Independentisme Represaliat" que va oferir amb el lingüista i professor Carles Castellanos. Després del maldecap amb el vehicle va començar a estrènyer-se la relació amb els del Col·lectiu 1714, una entitat cultural i reivindicativa fundada al Pla encarregada d'organitzar aquell cicle de conferències i concerts. El periodista, en algun moment o altre, els va demanar si sabien d’alguna casa prop d’allà per a instal·lar-s’hi; "un lloc on no hi passi la carretera", diuen que volia. A Figuerola del Camp finalment hi va trobar una casa entre rònega i senzilla que devia acomplir la funció de segona residència, on s'estava els caps de setmana, les Setmanes Santes i d’altres festes grosses.

"El Barnils" (com aquells planencs l’anomenen des de llavors i per sempre) en aquell moment participava en la tertúlia del programa de Catalunya Ràdio El primer Whisky i publicava articles a El Temps. Tenia per als del Col·lectiu l’atractiu de ser portaveu, -perquè tenia més renom, possibilitat de difusió i experiència-, de les idees que compartien. Les visites al Pla i les xerrades amb els veïns al cafè de Figuerola i a casa seva eren freqüents. La residència a Barcelona, servia per als dies de feina. El Barnils, un periodista nascut el 1940 a Sant Cugat, parlava de manera mordaç dels actors polítics que moltes vegades omplien els seus articles, per això alguns el consideren polèmic. D'altres, també destaquen la seva rigorositat com a mètode de treball i el sentiment de responsabilitat envers el gremi. D’aquí ve que el setmanari el Temps convoqui el Premi de periodisme d’investigació Ramon Barnils.

El documental de viatges Dies d’Agost, de Marc Recha, que s’ha presentat el 9 d’octubre al Festival de Cinema de Sitges, ha utilitzat com a base la figura del periodista de Sant Cugat. A la pel·lícula, que també ha passat pels festivals de Locarno, Sant Sebastià i Nova York, el director i el seu germà visiten dalt d’una furgoneta diversos llocs de Catalunya amb què Ramon tenia algun tipus de relació: des de Riba-roja d’Ebre a aquell cafè de Figuerola. Els personatges que hi apareixen són els que van anar trobant pel camí de manera pràcticament espontània, ja que no han utilitzat cap tipus de guió. Diuen que el film és llibertari com el Barnils. La vida d’altres com Anna Politkòvskaia, la periodista russa assassinada a trets dissabte passat, una dona coneguda per les seves denúncies al govern de Vladímir Putin i a la Guerra de Txetxènia, segur que també mereixerà homenatges encara que hagin de ser més silenciosos.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es