VENUTS

En acabat d’esmorzar, un paleta recull el paper de plata que li ha caigut a terra. Quan s’acotxa li queden a l’alçada dels ulls les cames d’una dona que passa corrent per davant de l’edifici en construcció. No li agraden gaire les sabatilles esportives que porta; de fet, guanyarien molt si fossin d’un altre color. Mentre va pensant en això, es disposa a agafar el sac de ciment ràpid que tenen a un racó de l’obra, però queda palplantat, mirant com se li acosta la dona atractiva de les vambes. Sabia que algun dia o altre li podia tocar a ell. Abans d’estampar-li un puny sobre la cara, la noia se’l mira als ulls de fit a fit per hipnotitzar-lo.

Un altre manobre, com si s’hagués après un guió, espera passiu que la senyoreta es dirigeixi cap a ell i li etzibi un enèrgic cop de genoll als genitals. Després, la mossa marxa amb tota una comitiva de persones atrafegades al darrere. Li van indicant el que ha de fer i n'hi ha un que porta càmera. Tots plegats es dirigeixen a la petita botiga de fruita i verdura que hi ha abans d’arribar a la cantonada. La noia, sense treure’s les sabatilles d’esport, roba un enciam i es dirigeix al comerciant per escopir-li a la cara. L’home es limita a agafar-se amb les mans a la cintura com un croissant i a mirar, carregat de paciència, com se’n va.

Sortint de la botiga, la dona i el grup de gent que la segueixen travessen el pas de zebra que hi ha una mica més a la dreta, però es paren al mig del carrer, entre les ratlles. El semàfor es posa verd i només un cotxe toca el clàxon. La noia s’hi acosta i li fa botifarra al conductor, que quan la veu li llença un petó.

Els dos constructors, que ho han vist tot des de l'obra, es pregunten encuriosits:

-Per a quina marca deu ser aquest anunci de pintallavis?

-De pintallavis? Vols dir que no és de calçat esportiu?

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

FRÀGILS PETITS FORÇUTS

Ara és a casa, però ja són les deu de la nit del diumenge. Abans de sopar el Joan sent una de les primeres rampellades al ventre. Per menjar hi ha el mateix de cada cap de setmana, però potser avui li hauran fet patates fregides i se n’anirà ben content a dormir. Així s’adormirà més ràpid i no tindrà tanta por.

Mentre es va posant a la boca el que li han deixat al plat, va negociant amb ell mateix les converses que ha de tenir demà amb els seus companys: no ha de dir ni una lletra de més, ni una de menys. A vegades pensa que és millor no fer cap esforç i que pensin el que vulguin. No hi pot fer més si ell és així. “Nen, que no tens gana?”, fa son pare.

Quan és al llit amb el llibre, voldria que la història que hi ha dins del conte durés per sempre, i, finalment, aconsegueix entrar-hi. L’endemà, a un quart de nou en punt, els crits de la mare ja el fan sortir del son. A l’obrir el primer ull nota que el millor serà que el desperti l’optimisme. Veu el fantasma de peluix que va caure al costat de l’edredó i l’abraça d'amagat perquè és un costum al que encara no ha sabut renunciar. Troba que fa massa fred per vestir-se.

L’àvia avui també se’l mira sense dir res mentre esmorza a la cuina, però abans de marxar el despentina amb dolçor. Això vol dir que està contenta. Quan el Joan arriba al col·legi, ningú veu la força de ferro que nota als braços. Passen llista i quan li toca a ell, el seu “sssí” arrenca les rialles matineres de les nenes més tontes de sisè, però les fulmina amb la mirada i de moment manté l’ego intacte. A l’escola no xerra gaire. La que seu al seu costat mai riu si queda encallat en algun mot difícil i sovint acaba les frases quan ell no sap com sortir d’una essa o una ce. No li faria res que ella alguna vegada se’n rigués de la seva tartamudesa o de la piga que té al costat del nas.

Avui se sent tan segur de si mateix que pensa que en qualsevol moment la força li sortirà per la boca per fotre un mastegot a algun d’aquells. Al pati veu la Maria com s’entreté amb altres nenes i s’atreveix a anar-hi a treure el nas, però hi ha algú que de seguida posa el crit al cel. Llavors, el tartamut d’onze anys, encegat sense remei per la seva fràgil força de ferro, es llança damunt del xulo de la classe. Aquest assalt el guanya el panxudet que tartamudeja. L’altre, el marrec amb estigma de delinqüent, poques vegades ha de marxar del col·legi amb algun blau; és quan ha d’anar cap a casa, que li ve el mal de panxa.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

LA GENT LILA

Un dia la gent d’un altre color va arribar al poble autosuficient. Eren els mateixos habitants d’aquest lloc els que s’auto-anomenaven així, perquè des de feia generacions tot s’ho feien ells. Havien aconseguit durant molt de temps que pràcticament ningú de fora intervingués en cap dels projectes que es coïen als seus cervells, i n’estaven orgullosos. De ciutadans, n’eren cent seixanta-sis, i gairebé tots eren família. Tenien un hort i uns quants animals per a cada casa, dos bars –tots dos feien menú al migdia-, una església, una merceria, un petit supermercat, una carnisseria, un parell d’incansables metges... el pa se’l feia cadascú i també havien hagut de formar un grup de teatre perquè les companyies de fora no els agradaven. Fins i tot tenien la certesa que el seu idioma ja no era ni com el dels pobles de més a prop, que s’havien deixat contagiar pel parlar de la gent de fora.

La gent lila doncs, va arribar aixecant expectació. També eren tots de la mateixa família i van baixar d’un cotxe un capvespre de setembre. La dona i la nena que els van veure quan descarregaven l’equipatge al mig de la plaça, van ser les primeres en adonar-se que, amb els últims ragets de sol a les cares, les seves pells adquirien un to morat que es feia més intens a les galtes. En realitat, més o menys tothom els esperava, ja que l’obertura d’una petita empresa als afores (segons ells, un capritx del jove alcalde) va fer imprescindible la contractació de personal per treballar en la fabricació de pastilles de brou concentrat. “Com si no n’hi hagués prou amb la gallina i l’os de l’espinada, per a fer un bon caldo”, deien els més vells del poble. El cert era, però, que en moltes cases feien servir aquell producte fins i tot pel dinar de festa major.

Sense que ningú pogués evitar-ho, els dos nens que havien arribat a principi de curs van haver d’anar a la mateixa classe que els altres nens de Vila-suficient, i la mare i l’àvia havien de comprar al supermercat. Si no tenia cap convidat a la cambra, la cosina, que era la més lila de tots, molts vespres se n’anava al bar, el lloc on es coïa el nou remenat d’idees que van importar els estrangers. No van tardar gaire, sobretot els comerciants i els més assidus a la barra, a notar-se estranys. Com més xerraven amb els de fora, més sentien trontollar la seva vella estructura mental; fins i tot la llengua semblava que els ballava, i la pell va començar a adquirir-los color i vida. S’explicaven les seves coses, i els nouvinguts, que havien arribat al poble per treballar, també van començar a interioritzar les rareses de Vila-suficient. Abans que la integració dels lilencs fos irremeiable, alguns encara van anar a l’hospital que hi havia a mitja hora en cotxe a vacunar-se, per si de cas.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

LES NOSTRES RESTES

Si ara comencéssim a pensar en coses bastant impossibles, podríem imaginar que d’aquí a vint segles encara hi haurà arqueòlegs –això, si hi ha algú amb prou humor com per néixer en aquest món, un lloc calorós i sense aigua per beure. Com que somiar de moment no va gaire car, podem creure que d’aquí a dos mil anys pot ser que algú rondi per la terra que xafem buscant-hi les nostres restes, encara que sigui per fer-hi negoci a través de l’espoli arqueològic. En el cas que aquesta recerca de runa tingués l’objectiu de definir cultures passades, pels del futur pot resultar fascinant intentar entendre com som ara els d’aquí.

Ruïnes. Lluís Rigalt (Barcelona, 18141-894)

Només els arqueòlegs i historiadors més optimistes del 4000 podrien dir que l’any 2000 a aquell lloc que anomenaven Catalunya hi havia una mena de diversitat cultural acceptada de manera sincera pels seus ciutadans. No és segur que les parets dels pisos pastera llavors encara puguin explicar les històries dels immigrants que el 2007 havien de viure amuntegats. També és poc probable que mai es puguin trobar les restes de cap gran mesquita construïda per tal que els musulmans s’hi reuneixin, tal i com ho fan els cristians a l’església que hi ha a cada municipi. Deu ser difícil determinar com ens transformarà el contacte amb altres pobles, però seria una llàstima que a través de les restes conservades per la història, els del futur sabessin més coses sobre aquells amb qui hem de conviure, que nosaltres mateixos.

- Reflexió sobre les llibertats dels immigrants i la construcció d’una gran mesquita a Catalunya

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es