PARAULES DE DICCIONARI

Frederic és el professor de català del col·legi públic la Magnòlia. Dimecres i divendres dóna classe a segon de primària i s’ha proposat un pla de treball una mica diferent del que marquen els llibres de text. La primera hora de classe, fa l’esforç d’explicar la lliçó a la canalla que encara no ha après a estar quieta a la cadira i, durant la segona, fa el que ell anomena “classe de diccionari”. Algun dia van a passegar pel jardí de l’escola i fa apuntar als alumnes els noms de les plantes i les andròmines que hi ha al mig del pas. En cas que no sàpiguen com s’anomena l’objecte que han trobat, ho poden preguntar al mestre, que immediatament els el fa buscar al diccionari.

Frederic és un obsessiu de la normativa ortogràfica i sintàctica del català. Segons el que ell explica, el seu pare ja havia volgut ser professor de llengua, però com que l’havien amenaçat amb tallar-li si se li acudia fer-ho, es va entretenir ensenyant al seu fill l’ús correcte de la parla. Si s’ha de dir la veritat, el nen era una mica dur d’enteniment amb les llengües, però estudiava de valent per fer content a son pare. Potser, si no fos per la influència paterna, s’hagués decantat per l’astrolgia, la teologia o, vés a saber, fins i tot per la psicologia. Sí, perquè, el Frederic és d’aquells que ha d’entendre totes i cadascuna de les coses que veu i que ell mateix fa. Per això moltes vegades ha de consultar el diccionari per trobar-hi significats, i també ho demana als seus alumnes de vuit anys cada vegada que fan un mal ús d’alguna paraula o no parlen amb prou propietat. Cal dir que els nens de segon de la Magnòlia, a mitjans de curs ja parlen amb més coherència i adequació que molts de sisè.

Els deures que el Frederic ha encarregat als seus alumnes per aquest divendres, consisteixen a portar retalls de diari que continguin mots o expressions que no hagin entès per buscar-los al diccionari o a l’enciclopèdia. La Mariona ha portat exemplars de tres La Mariona ha portat exemplars de tres diaris de principis d’aquesta setmana. Quan ja s’acosta el seu torn es col·loca les pàgines ben planes damunt de la taula, i rellegeix les paraules que té subratllades. Quan li toca, el professor li demana que parli: “he trobat la paraula autodeterminació escrita a un munt de llocs i també l’he sentit a la televisió. Ja l’he buscat al diccionari, però no ho entenc…per què diuen ara que volen fer una autodeterminació?” El Frederic ha de reconèixer que aquesta vegada tampoc ho acaba d’entendre, però encara diu: “potser és que, segons la nova edició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “autodeterminació” té un significat que encara no sabíem.”, i es queda tan panxo.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

FER TEATRE

Diuen que això va passar fa molt de temps, però, de fet, podria haver tornat a passar no fa tant. Va succeir en aquella època en que hi havia reis i senyors que vivien dalt de turons i que a sota tenien el seu poble súbdit. Podria ser un d’aquells contes amb il·lustracions per a criatures si no fos que encara no tinc gaire clar si té un final feliç i raonable.

Hi havia, en aquest poble de sota el turó, un nen que tenia molta vocació de comunicador i que s’encarregava d’explicar el que succeïa per aquelles contrades als que el volien escoltar. Abans de res, va acompanyar al pregoner per aprendre com s’havia d’expressar per fer-se entendre i també es va colar a casa d’algun poeta que coneixia per aprendre a escriure, tot i que aviat va fer servir unes formes més senzilles de narrativa perquè alguns temes dels que havia de parlar no l’inspiraven gens.

Quan el Ramon ja es va sentir capaç d’anar tot sol, va haver de guanyar-se la confiança d’aquells que li proporcionaven les noves i d’aquells que l’escoltaven o el llegien. Les pàgines que venia a la parada del mercat amb les notícies més llargament explicades i contrastades, com a mínim, a través de tres fonts d’informació, cada vegada eren més vistoses i, al cap d’uns dos anys, s’havien guanyat la fidelitat d’un terç dels lectors del poble. Els comerciants i, sobretot, l’entorn reial i senyorial, no van tardar gaire a reclamar els seus serveis i ell, a satisfer-los amb molt de gust.

L’oratòria del Ramon cada vegada era més complexa, perquè quan havia de donar la notícia de que els pescadors no havien trobat gaire peix, per exemple, havia de pensar en la peixatera, que li havia pagat perquè anunciés la seva sardina que, segons ella, era de qualitat. Si no volia que la Margarida deixés de pagar-li perquè li fes publicitat, no podia dir que la sardina era més petita que abans. Al Ramon li feia una mica de ràbia haver-se de mossegar la llengua, però pensava que per guanyar-se la vida fent de comunicador, no podia perdre ni un sol anunciant.

Les dades que el periodista extreia d’algunes fonts d’informació, a vegades fins i tot feien escapar el riure. Quan el rei i els nobles encara no tenien ningú que els fes gaire la competència, la informació que li proporcionaven, tot i que més aviat era propagandística, era suau. Però més endavant, quan van sorgir altres forces econòmiques i socials, el que li explicava el monarca eren agressions directes i desvergonyides contra els que considerava l’oposició. El que li deien els de la nova classe adinerada també contenia atacs i ridiculització cap a una forma de poder que consideraven antiquada. Com que el Ramon no es volia convertir en un dissident, havia d’escoltar allò que li deien els governants i procurar explicar-ho tal i com ho veien ells.

Aviat els pregons i els escrits que feia el periodista van començar a semblar obres de teatre: es plantava al mig de la plaça, envoltat de vilatans interessats per les notícies i amb ganes de passar una estona divertida, i ell escenificava el que sabia sobre el rei o el Senyor i l’altra classe poderosa que cada vegada guanyava més adeptes. Cada batalleta pel preu del blat o bé per la pertinença d’algun animal de càrrega o de transport, era convertida pel Ramon en un petit espectacle que donava la raó a aquell que l’hagués convençut amb millors arguments o li hagués ofert una compensació més sucosa.

Encara que no es podia queixar de la seva posició econòmica, la pressió que notava el periodista es feia més insuportable com més creixia el conflicte entre els que ja s’havien configurat com a “bàndols oposats”. Sempre tenia algú enfadat i algú altre que l’amenaçava amb retirar-li la paga. A més, també havia d’assumir la seva pròpia competència amb altres informadors que havien aparegut a la vora, i que, si bé abans no li feien gaire nosa en el seu petit mercat, ara havien crescut com el nivell d’enfrontament dins de la classe política. Per això, el periodista Ramon, que ja tenia el públic assegurat per les seves dots de comediant, va decidir gairebé d’un dia per l’altre, que s’havia de fer actor. D’aquesta manera podia representar textos escrits per ell mateix i obres de directors de renom. Des de llavors segur que n’hi ha hagut molts que alguna vegada han pensat en fer el mateix.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

AMOR A L’ART

Abans d’entrar havia llegit el tríptic i m’havia cregut la meitat del que explicava, com diuen que s’ha de fer quan algú vol fer-te creure una cosa sense donar gaire bons arguments. El ball dels dervixos es presentava, com a mínim, impactant; “més que una religió, representa una filosofia de vida”, havia proclamat el guia turístic amb posat d’entès en la matèria.

La dansa dels dervixos giradors, que forma part de la tradició turca, aquell dijous es representava a les nou del vespre. Al veure als quatre elements que havien de ballar al mig de la pista, vaig pensar que aquell dia, com a màxim, devien haver sopat a les set per no marejar-se, i que a hores d’ara potser ja tenien gana. L’espectacle es feia prou creïble, tot i que els ballarins intentaven connectar el Cel amb la Terra amb els braços en posició de folklòrica sevillana. Hauria dit que el més jove dels dansaires, que reclinava el cap a un costat i mantenia els ulls entreoberts, era el que vivia amb més fervor aquell moment.

Les faldilles blanques i els barrets cònics de color beige van giravoltar durant vint minuts –em va dir un que els va cronometrar- simulant espontaneïtat. La representació per força havia de contenir una mica de sinceritat. Em preguntava si els ballarins estaven casats i com devien anar vestits els dies de cada dia. Els hauria sacsejat les espatlles per fer-los reaccionar, perquè a vegades fa una mica de ràbia que la gent s’entretingui amb qüestions de fe.

Quan aquells homes van deixar que els seus vestits paressin de donar voltes definitivament, em vaig fixar que un d’ells estava buscant l’equilibri que havia perdut per un instant. Devia ser l’únic que no s’havia abandonat prou a la seva tasca, i això em va fer intuir que els altres havien comès un acte d’amor, més que un acte de fe. Tot pensant en el que m’havia desembutxacat, vaig saber que havia pagat perquè em fessin empassar una obra d’art. Abans de marxar li vaig deixar anar un “thank you” satisfet al turc que rebia als turistes a la cerimònia.

Turquia a la Unió Europea?

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

COINCIDÈNCIES

Seien en una mateixa taula d’un bar-cafeteria, un home una mica fosc i un altre que era un pèl més clar. L’amiga que seia davant meu passava revista en veu alta de les notícies que sortien al diari i per això em costava escoltar-la. Quan el cambrer es va acostar als senyors, un d’ells va demanar un tallat em sembla, i l’altre, va dir: “un suc de taronja. D’ampolla, siusplau.” Vaig pensar: “és clar, el natural és més car".

Mercat de les Entitats de Vic

La companya s’entossudia a llegir-me les notícies de la premsa, així que les orelles se me n'anaven cap a la taula del costat. De tant en tant jo anava dient “ostres!”, i ella ja en tenia prou per assegurar-se que no esmorzava sola. Vés a saber per què, el parell d’homes parlaven de les seves vides. Pel que vaig sentir, un devia ser amazigh (alguns dirien “berber”) i l’altre, català. Ara no me’n recordo de quin dels dos va demanar el suc de taronja d’ampolla i sense sucre afegit. L’amazigh feia molts esforços amb les mans i amb el gest de la cara per explicar que no era àrab i que molts dels musulmans que hi ha per aquí no ho són. L’altre se’l mirava amb les finestres dels ulls cada vegada més esbatanades, perquè començava a entendre’l perfectament.

Després de descobrir que havien passat per algunes experiències semblants, el català, que no en tenia més de 50, va començar a recordar-se de quan anava a l’escola. El seu mestre, un home del mateix poble, els renyava si li parlaven en la llengua materna. El berber, que devia ser més jove, va explicar que quan era al Marroc, si els sentien xerrar en tamazight els feien copiar cent vegades, en francès, que no parlarien més en aquell idioma a classe.

A punt de veure’m descoberta des de la meva posició d’espieta, encara vaig plegar que no hi ha gaire textos en tamazight i que fins fa molt poc no es parlava ni a la televisió ni a les pel·lícules. No em vaig poder estar de preguntar-li a la companya, que ja havia desistit de la seva tasca divulgadora, si aquell dia el prestigiós diari deia alguna cosa sobre els amazighs. Aixecant lentament la vista amb una ganyota, em va fer: “Qui són aquests?”

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es