L'HOME DE REFERÈNCIA

Sortint de la Casa de Cultura, em planto davant dels plafons de l’exposició -enganxo el nas al plàstic dur, i no pas per la miopia, sinó per veure-hi clar. Trobo una piga a la cara del protagonista de la Mostra, mentre encara sento com xerren a dalt. N’hi ha algun que s’ha emocionat abans que la taula rodona d’amics, coneguts i companys s’acabés.

Encara faig una mirada enrere mentre aguanto la porta perquè en surti un que feia el tafaner i, de nou, noto l’aire fresc que ve del Passeig. Si el respecte es mesurés amb un termòmetre, ja faria estona que aquí dins haguéssim obert portes i finestres, i em penso que més d’un s’hauria començat a despullar. Hem recordat a Ramon Barnils, que ja fa més de sis anys seia a la cuina de cals tiets, i que, diuen, era un periodista bo.

Baixo pel Passeig dels Caputxins a pas accelerat pensant en persones venerades, en allò que anomenen “bon periodisme”, en l’amistat i en l’amor; corro el risc de fotre’m de cap i de barrejar-ho tot. Una cosa és ser un bon periodista, i, una altra, ser una persona honesta. També hi ha qui guarda totes dues qualitats.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

L’ELIONOR I UNA PUNK DELS ANYS 70

Enmig d’una setmana de mort jove a Amèrica, he decidit no parlar de la desgràcia. Sort que tot rumiant he topat amb una dona dels anys 70, casualment americana, rockera i poeta esvelta de cabells llargs i grisos anomenada Patty:

Aquest març, tres músics coneguts arreu del món van recitar poemes made in Catalunya en un lloc anomenat Baryshnikov Arts Center de Nova York. Patty Smith, Lou Reed i Laurie Anderson van donar veu a productes culturals de Miquel Martí i Pol, Enric Casasses, Carles Riba, Maria Mercè Marçal, i d’altres autors reconeguts que ara no diré per no deixar-me’n cap de poc important.

La Smith es va posar unes ulleres a la punta del nas per entonar, amb una veu disciplinada de cantar punk, l’”Elionor tenia catorze anys i tres hores...", però en anglès. No puc deixar de preguntar-me què en sabia en Martí i Pol, del punk.

Poesia catalana pronunciada per persones estranyes en llocs foscos i lluny de casa: el seu futur és, com a mínim, enigmàtic.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

UN PREMI NOBEL A L’AULA DACOLLIDA

Ja fa gairebé mitja vida que el Josep viu al número 21 del carrer del Mas, en un dels pobles de Catalunya que comença per Al-. Una de les darreres investigacions en què va participar aquest científic -devia ser sobre les cèl·lules mare, perquè es veu que va trobar molts obstacles per a poder-la tirar endavant-, va estar a punt de rebre un premi de prestigi internacional. Finalment aquest guardó se’l va endur una empresa de cirurgia estètica que va idear el mètode per estirar les arrugues sense posar la pell sobrera darrere les orelles…però això no té gaire cosa a veure amb el que vull explicar del Josep.

Doncs es veu que, com que estava una mica desenganyat, ell que és tan ingenu i refiat, un dia se li va acudir que en el camp de la docència tenia més coses a dir-hi que en el de la recerca científica. El Josep sempre ha cregut molt en el poder de l’educació des de la base, però com que els nens petits l’atabalaven massa, va anar a parar a una Universitat. A ell li agrada traslladar als seus alumnes els coneixements sobretot en castellà perquè té por que el seu idioma matern es deixi de parlar al país que el va acollir ara ja fa tants anys.

Fa un mes o així, després d’haver fet un dels seus habituals excessos de menjar llengua, el Josep va parlar a la classe de la injustícia que segons ell havia estat l’atorgament del premi als investigadors de la cirurgia estètica. Fins i tot va saber com dir, encara que ho va fer entre dents, que algunes de les investigacions que havien dut a terme són dignes d’un Premi Nobel. Llavors va sentir que un dels seus alumnes, un dels que seuen a primera fila, comentava amb el del costat que seria divertit veure com es comporta un Premi Nobel dins d’una aula d’acollida, fent referència al desconeixement que demostra el professor sobre la cultura catalana.

En Josep, que es va donar per al·ludit, va fer veure que no en feia cas, però s’ho va anotar i va recollir força informació sobre les aules que les escoles destinen a la integració de nens vinguts d’altres països. Ara, gent del seu entorn, diuen que aprofita qualsevol ocasió per denunciar que l’hagin comparat amb una criatura en procés d’adaptació a un país nou. Alguns trobaran que el seu cas també és prou pintoresc com per fer-ne una mena de reportatge.

-Activitats fetes per alumnes d'aules d'acollida

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

MENJA’T-HO

Després de veure les últimes notícies sobre la obesitat en les criatures, he pensat en el que diu un amic meu que serveix en un restaurant: “som el que mengem”; l’Emili, que jo recordi, sempre ha estat observador i xafarder fins a l’extrem. Per això gairebé no cal que prengui nota de què prendran els clients perquè ell ja s’ho imagina abans de preguntar-ho: “un home gras amb corbata és un entrecot al pebre verd, si no és que han canviat una mica la carta o bé hi ha un suggeriment més suculent del xef.” Alguna vegada, abans de preguntar res, ja ha dit als cuiners: comenceu a preparar un entrecot gruixut, que n’ha entrat un amb cara de tenir gana.

M’agrada quan l’Emili s’equivoca. Un dia que van entrar un grup de senyoretes amb faldilla curta i ni un gram de greix s’hi va acostar, mostrant aquella cara de passota seductor que sap fer torçant una mica els morros i aixecant una cella. “Digueu-me noies, què us poso? Mmmm”. Ell ja pensava, “ui, com a molt una amanida verda i un pit de pollastre amb guarnició, si és que volen segon plat.” Llavors una d’elles va dir: “Mira, farem una paella per quatre, i jo de segon vull vedella amb bolets. L’Emili no s’ho podia creure, sort que quan li anava a dir “ja t’ho acabaràs tot això?”, una nena que corria per allà el va distreure fent caure un cobert a terra.

Fa una setmana, jo estava dinant a una taula del restaurant tastets i vam fer una juguesca. Ell, que també va de psicòleg, va exposar: “mira, veus aquells que han arribat ara? L’àvia és qui s’encarrega del nen gairebé cada dia, però se la veu moderna, així que no crec que el sobrealimenti gaire. És la mare qui ho fa. No pot passar gaire temps amb el seu fill i quan el veu tot són atencions. Li vol demostrar que l’estima tant, que li dóna tot el que li agrada en gran quantitat, encara que hagi d’acabar inflat com un porquet. Ella, però, és una maniàtica; abans de menjar-se el greix d’un tall de pernil salat, es deixaria disparar un tret al cap. El pare és d’aquells que menja molt però gairebé no sap ni què li han posat al plat. No és un tastaolletes, només li agrada atipar-se. L’avi és igual que ell.” Vaig quedar impressionada una vegada més per la capacitat d’observació de l’Emili, però no em podia creure que pogués encertar una previsió tan detallada i vaig seguir amb atenció el moment en què va prendre nota a la família.

Me’n recordo perfectament perquè va ser molt pintoresc, com un quadre expressionista en directe: el pare i l’avi van demanar botifarra amb fesols, la mare amanida de pasta i prou, el nen macarrons i després llom amb patates, i l’àvia sopa de peix i lluç a la romana, si no m’equivoco; però el més significatiu va passar mentre ja menjaven. El nen, que estava grassonet però no s’estava mai quiet, va llençar un parell de macarrons a terra i l’avi, que s’havia acabat els fesols en mig minut, els va voler plegar, amb tan poca destresa que quan es va acotxar va deixar anar un pet i tot. El nen, emocionat en detectar la fluixesa del seu avi, va començar a cridar: “l’avi està podrit, l’avi està podrit!”. Sa mare el feia callar, amb el cap acotxat i mirant el seu marit, que ja tenia prou feina tallant la botifarra i rient estrepitosament. L’àvia va dir, cridant també: “sí que ho està, sí. Entre el que menja i el que fuma, aviat farà un pet més gros encara!”. Veient com s’atipaven, n'hi havia prou per adonar-se de què s'hi coïa en l'ànima d'aquella família.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es