JA ÉS AQUÍ

Va parpellejar quan ja li semblava que tenia els ulls massa secs; el va deixar perplex trobar-hi tanta gent. Ell també hi era, però no ho havia tingut clar fins que no va sentir una mena de cridòria, un cant de sirenes que l’havia estirat fins a la seu del partit guanyador.

Semblava que hi havien acudit tots, finalment. Alçant la vista, els va contar per sobre, i encara haurien pogut donar un regidor més a la candidatura més votada. Altra vegada es va sentir alleujat pel fet de viure en un municipi ni gran ni petit i d’arrel tradicional: a la freda ciutat beata havia guanyat el seny. Els que no hi estaven d'acord, se n’havien d’anar fora.

L’alcalde electe somreia amb els ulls i s’escurava la gola, perfilant-se com a humil home fort. Utilitzava paraules buides, però a vegades eren màgiques: els transportava cap a un indret confortable, sense intrusos, on als que ja tenen de tot, no els falta de res.

Pensant en el futur incert, a l’autòcton se li estovava la memòria i el passat més carca era una època millor: convenia una mà dura contra els que havien vingut per fer perillar l’estabilitat. El feixista en estat pur que els havia de fer d’alcalde, els seria útil, malgrat tot.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

LA DEFENSA PRÒPIA

Anastàsia nasqué molt petita i no va canviar pas gaire. No esperaven que fos de cap altra manera els seus pares, menuts i rodanxons. La nena va tenir una infantesa feliç, encara que els seus primogènits la trobaven tan tendre que sovint la sobreprotegien. Anastàsia va adoptar, sense adonar-se’n, un caràcter auto-defensiu perquè tots estiguessin una mica més tranquils i li permetessin respirar sense sentir-se vigilada.

Quan es va fer adolescent, la nena va començar a tenir moltes ganes de món. Els pares, esporuguits però tolerants, es van assegurar de que sempre portés les espatlles cobertes: als deu anys ja s’havia apuntat a classes de judo, però les va deixar perquè trobava que el professor era massa pijo. La següent arma que li van proporcionar va ser un gos dòberman ensinistrat, però com que la feia patir veure’l de mala llet, el va convertir en una bèstia mansa que hauria llepat a qualsevol dels seus atacants.



















Diane Arbus. Child with toy hand grenade in Central Park, N.Y.C. 1962

L’Anastàsia, magdalena amb una facilitat per plorar inèdita, va decidir que volia ser policia per protegir el món (el seu barri). Quan ho van saber, a l’àvia li va venir taquicàrdia i el pare es va tornar blanc. Els caps dels Mossos, que semblava que haguessin parlat amb sa mare, la van armar, literalment, fins a les dents. Un dia va haver de fer servir un estri punxagut; mentre l’aplicava al detingut per defensar-se, notava com xocava amb les costelles i es va sentir més petita i indefensa que mai.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

MENTRE EURO-CONSTRUEIXEN

Si les persones també formem part de l’estructura europea, i, de fet, els responsables de la comunicació institucional diuen que s’està fent un esforç per donar un paper al ciutadà (malament rai els que no gaudeixen d’aquest títol), deuen estar fent alguna cosa perquè qualsevol de nosaltres s'hi senti representat. Sigui com sigui, bé ens han d'explicar què ens preparen en un govern que té molt a veure amb el que ens passa diàriament, com el de l’Estat o el de la Generalitat.

Precisament, dimarts passat, un grup d’estudiants de periodisme procedents de diferents universitats catalanes van poder parlar, entre d’altres, amb Jaume Duch, portaveu del parlament europeu a Brussel·les. Fa d’interlocutor d’aquesta institució política amb els mitjans de comunicació per posar en coneixement de tots –absolutament tots- els ciutadans allò que es fa en aquesta entitat, gràcies a una estratègia de comunicació en la que treballen 150 persones. Quan els universitaris li van preguntar a Duch si des del parlament estan treballant per fer que tots notem que formem part de la Unió Europea, afirmà d’aquesta manera, més o menys: “sí, però també és el mateix ciutadà, que s’hi ha d’interessar. Sinó, no es pot avançar”.

Després de valorar el poc coneixement que existeix sobre el funcionament de les institucions europees, també li van demanar al portaveu si practiquen l'auto-crítica, a l'hora de valorar els resultats que obté el seu gabinet de premsa, i va reconèixer que no gaire. Esperen, doncs, que les ganes de ser europeus caiguin del cel per als que encara no en tenen. Amb un manual d’ús, si és que cal.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

LA MARE DEL PRESIDENT

El president electe va fer el discurs d’agraïment que ja tenia preparat de la setmana abans. Va saludar i pujà al cotxe per deixar de sentir tot el merder de fora. Va dormir agafat a la seva dona –és clar que aquella nit tocava- i l’endemà, tan aviat com es va poder aixecar, es va dutxar i es va posar els texans amb els mocassins negres: - m’agrada el contrast, va pensar.

Després de fer un petó a la seva muller, va passar per davant de l’habitació on dormien els nens (si eren a casa) per acariciar la porta. Quan va ser al cotxe per marxar no volia escoltar la ràdio, però li va dir al xofer que sintonitzés les notícies de seguida.

Aviat va arribar a la primera destinació d’aquell dia i hauria estat la més important per ell si no fos que ara, quan respirava, tot el que notava en l’aire que s’empassava li deia que es trobava a la capçalera de l’Estat, i que s’havia esforçat molt per arribar-hi. Va trucar a la porta, i, abans de poder obrir la boca, la seva mama el va prendre amb una gran abraçada. La dona va anar cap dins emocionada perquè li havia de fer la llet amb cafè al senyor president.

Assegut a la mateixa taula on esmorzava abans d’anar al cole, vigilava de no deixar rodanxes del got de llet mentre explicava coses a sa mare. Ella, mirant-se’l somrient, li va agafar suaument la galta abans d’amenaçar-lo: “a mi no em deixis anar més propaganda. Ara ja has guanyat i me’n sento orgullosa perquè ho has fet molt bé, però ja saps que a mi no em faràs empassar res del que diguis, fill meu.”

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

MANIFESTACIONS ESPONTÀNIES

Al món dels insectes que, per sort o per desgràcia, xafem amb la sola de les sabates, s’hi podria maquinar una revolta cada dia sense que ens n’adonéssim –gairebé podria assegurar que ni el meu gat no entén els problemes de les puces que es volen aprofitar del seu pèl.

És ben comprensible que els llimacs somiïn en una closca digna, com la que sempre han tingut els seus envejats cosins. Durant les últimes setmanes d’abril i les primeres de maig, coincideixen les diades internacionals de moltes espècies animals: dels cucs de terra, dels llimacs, dels cargols i d’altres per l’estil. Fa només unes dècades, les aranyes petites de color vermell també es van organitzar en un sindicat amb seu a gairebé tots els països del món. Imagineu-vos, doncs, fins on pot anar a parar la indignació del col·lectiu de bèsties menudes.

Encara deveu recordar les pluges i pedregades que han caigut últimament. Al principi, els cargols, que ja se’n llepaven les banyes, van creure que per un any podrien celebrar la seva diada sense haver de queixar-se de res. Tots esperaven, com cada any, celebrar amb més o menys harmonia el dia internacional de la seva espècie; les tarimes estaven muntades i els discursos i les pancartes no contenien ni una paraula de més, però el temporal els ha arrabassat la parafernàlia.

Des de llavors que friso per trobar en qualsevol escletxa una manifestació de valentes bèsties insignificants.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es