UN MOMENT

Agraíem tenir un moment per notar-nos dins de la pròpia pell ballant amb els ulls tancats o fent trontollar els gots plens amb els braços alçats. Em penso que la majoria dels que érem a les Barraques de Reus, no estàvem venerant la banda que hi havia dalt de l’escenari, sinó que ens deixàvem portar de gust per l’espectacle que ens oferia. Ja n’hi havia prou per creure en mil coses i pujar escales cap amunt, fins allà dalt. Quan s’acabés el concert ja hauríem de baixar.

Qui té el privilegi d’amenitzar una festa, té un tresor. La banda dels Pets, a més, sap agrupar persones molt diferents entre elles: per un instant, em va semblar que al costat d’aquell noi jovenet que es mirava el cul de la noia del davant, hi havia el meu tiet. Quin detall, que el concert ens sortís de franc als que no som de la capital del Baix Camp i no n’hem de pagar impostos.

A terra, amb els peus ben empolsinats, ens trobàvem enmig d’una celebració on no passava desapercebuda la publicitat del disc més nou de la banda, Com anar al cel i tornar. Els Pets, fent gala com sempre dels seus orígens humils matisats per una mena d’orgull del Camp tarragoní, oferien la música de sempre amb aquella evolució que deu ser pròpia dels bons músics.

El fals mirall René Magritte 1928

En algun punt de la nit vaig deixar de sentir la música perquè m’estiraven els cartells promocionals al costat de l’escenari, on hi apareixia el dibuix d’una escala cap al cel: si convé, que la terra se m’empassi –vaig pensar-, sóc culpable de seguir en aquest món i d’estar-ho passant bé.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

MONUMENTS I ALTRES COSES IMMÒBILS

Si s’observa amb prou atenció algun dels monuments que s’alcen com a homenatge a les víctimes del terrorisme, pel voltant s’hi pot veure un colom que passeja intranquil. Des del dia que va adquirir l’hàbit d’estar-s’hi al replà, l’au hauria pogut ser portadora de missatges que la figura immòbil li va dient contínuament. Però, fins i tot quan les víctimes es reuneixen al seu voltant per reivindicar compensacions del dolor, passen desapercebuts el colom i la memòria empresonats en el monòlit.

L’escultura havia de ser recordatori dels innocents que han pagat la violència d’altres, i encara no ha canviat després de tants anys; només s’ha fet vella. Mentrestant, les causes de la ràbia s’han perpetuat i silenciat; quina por que els fa, a alguns, deixar que s’esplaïn les identitats diverses que han de conviure en aquest Estat.

Potser aquell colom que franqueja el monument commemoratiu transmetria missatges de veritable pau. Faria recordar que els actes violents no són gratuïts, perquè els motiva el malestar d’algú. Rememorant tant sols el terror, sense buscar-ne els desencadenants, el dolor de les víctimes cau al buit.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es