EL LLOC DELS INSIGNIFICANTS

Havien anat a parar a un lloc bastant semblant a una illa deshabitada, però no era còmode com per voler estar-s’hi durant gaire hores d’agonia. Una que es mantenia prou forta, hi havia donat un parell de voltes senceres i ja no hi havia ni menjar ni beure. Esperaven asseguts, i, de tant en tant, un s’alçava, com si així, si algú els veia, no pogués tenir cap excusa. La lucidesa del sol que els enlluernava, de tant en tant els deia que no significaven una pèrdua humana gaire estimada ni pel seu país d’origen ni pel que desitjaven com a destinatari.

A alguns de la colla no se’ls va escapar que a aquell lloc ja hi devien haver arribat altres nàufrags. Segurament, l’any anterior hi havia anat a parar algun grup de turistes als que els feia gràcia perdre’s una mica més del compte. Ara, damunt dels quatre grapats de terra, hi quedava una vintena de viatgers valerosos, pudorosos i, sobretot, desvalguts, que haurien fet nosa a qualsevol altre lloc. Aquell espai on s'hi ofegava l’excés de gent desemparada, també hauria estat un bon lloc per guardar-hi els amors i les sabates d’estiu quan ja n’hem tingut prou. Per això, els mitjans de comunicació de les nacions veïnes informaren amb una fredor esfereïdora que s’abandonaria aviat la recerca inútil d'aquelles vides.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

DESMANTELLAR LA XARXA

La seva àvia és de les que cusen fins que els ho permet la vista. L’Aleix, els dies que està malalt, quan sent com son pare tanca la porta del pis, ja pensa en quina serà la primera cosa que anirà a investigar. Es mira la iaia des del marc de la porta, per assegurar-se de què no hi para gaire atenció, i ella es posa a teixir nerviosament, com si ja sabés què es disposa a fer però no volgués parar-li els peus.

Ja té catorze anys, i creu fermament que la seva antiga afició li ha quedat petita: remenar les coses dels pares quan el deixen sol, encara li fa mantenir el cor bategant fortament durant una bona estona, però ha hagut d’endinsar-se en assumptes més propis de la seva edat. Ara que ja ha descobert que els seus progenitors, per algun motiu que encara no ha entès, no tenen preservatius a la tauleta de nit ni enlloc, ha trobat el gust a remenar coses relacionades amb “la feina”. Els documents que el senyor Planoles guarda en carpetes o en suport electrònic, són un niu de dades confuses -en realitat, són força clares; és l’amor pels seus pares, el que els hi fa incomprensibles. S’ha fixat que la seva àvia, que teixeix tan nerviosa, ha començat a desfer algunes peces de roba que ja s’estaven silenciosament a l’armari.

Avui que ha decidit que no pot sortir perquè el mal de coll el rosega, l’Aleix ha trobat un MP3 molt interessant entre els mitjons del pare. L’ha connectat a l’ordinador i ha obert un text en format Word: el primer nom que hi apareixia és el de la mare: “mira que arribes a ser carallot, papa”. Al costat del nom, i abans del número de mòbil, hi posava entre parèntesi: “de confiança”. Alguns dels que el seguien li sonaven prou. No eren tots jutges, també hi havia policies, algun alcalde i gent de més o menys confiança d’entre els alts càrrecs del govern del país, que havien facilitat l’estesa d’una xarxa corruptiva de la màfia russa.

En estat de xoc, el noi ha engegat la televisió i justament entrevistaven al jutge Planoles, amb aquella camisa que es posa per fer contenta la seva dona, sobre un presumpte cas de corrupció. L’Aleix per primer cop s’ha adonat que ell no és la única persona que es preocupa pel que fa el seu papa dins i fora del jutjat. Mentre ja s’ultimen els detalls de les investigacions i es practica alguna detenció per sortir del pas, al cosidor de l’Àvia, no ha parat de créixer l’entramat de fils acabat de desfer.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

Si ara plou, també és poesia


EL LEMA NÚMERO U:

A primera línia de foc, a una persona
mullada de sang al pit
se li escapa un crit
entre els trets:
- visca la vida!

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

COMPRENSIÓ INFINITA

Vam somriure quan la meva tieta va dir que volia començar a estudiar àrab -una de tantes afeccions sobtades i temporals que s’ha pres apassionadament. La cara se li encén com una bombeta i et toca les mans i els braços quan t’explica la dèria que té en aquest moment. Sempre he pensat que deu ser una de les persones més cultes del món, perquè com que ha tingut tants hobbies, sap fer una mica de tot: si vols algú que t’acompanyi a fer l’Aneto, demana-li-ho a ella; que el que necessites és un vestit a mida, també.

Abans de què m’ho expliqués un diumenge després de dinar, ja imaginava que no tardaria a voler arribar al fons d’aquella qüestió: com que estava tant entusiasmada per conèixer la cultura àrab i també la tradició islàmica, la tieta Montse no va tardar gaire a enamorar-se a la seva manera del professor de llengua. Però ni això posava punt i final a una feina d’arqueologia cultural que inevitablement enllaçava amb la religió, i va voler notar en pròpia carn què volia dir allò de seguir la paraula d'Al·là plasmada pel profeta Mahoma i de construir-se com a bona musulmana. Estava assaborint el seu nou aprenentatge com un repte.

He seguit amb atenció el procés d’islamització filtrada –així l’he anomenat- de la tieta: el seu nou xicot, un amazic nord-africà que prefereix ser àrab, és per a ella una font indispensable per entendre què carai vol dir ser musulmà. Ella, que durant una etapa de la seva primera joventut va ser l’escolana més fidel del capellà del poble, va aprendre tot el que li feia falta per ser una catòlica cristiana ben documentada. Per això, un dia no em vaig poder privar de preguntar-li si estava més d’acord amb la paraula de Déu o bé amb la d’Al·là. Encara no ho sé això –va contestar- però el que és clar és que un déu no dirà mai res que sigui perjudicial per cap de nosaltres, és de sentit comú. Ara veig que la tieta continuarà la seva cerca mentre tingui aquesta facilitat per entendre qualsevol cosa i no es deixi convèncer fàcilment de res.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es