CREMAR

La cafetera al foc, el soroll de la lenta pujada del cafè, ella esperant davant dels fogons. Es delia per tastar-lo, havia anat a la botiga del cafè, però com que era massa car pel seu gust, va acabar per comprar-ne un paquet al supermercat, d’una marca més modesta. Només es va cremar una mica amb el fogó, quan retirava la cafetera, però el dit polze va anar directe a la boca i l’hi va tenir tanta estona, que la Magda encara la va trobar xuclant amb un pèl de sensualitat quan va entrar a la cuina. Ja t’has tornat a cremar, nena?

La jove per fi podia seure una estona d’esquena a l’aire condicionat, ara que queia foc del cel. S’aguantava la cara amb les dues mans mentre escoltava la Magda donant-li detalls sobre l’incendi que hi havia hagut a principis de setmana a l’urbanització: “és que, si no hi hagués tants pins i la gent no tingués tantes herbes a les parcel·les, no hauria passat...”, però, per desgràcia, al cap d’un minut la seva habilitat per canviar de tema ja la va portar a parlar del seu fill mitjà: “no fot res, tu, s’asseu i: -mama, què hi ha avui per dinar?”.

Quan el ritme de la narració es va fer menys acalorat, l’altra també va aprofitar l’oportunitat per desfogar-se tot passant la mà pel ventre que li havia quedat després de parir: que si el seu marit la mirava mentre dormia i se'n reia de la panxa, que si els que anaven a visitar el seu fill recent nascut li donaven consells i ni li preguntaven com es trobava ella, que si notava que havia passat a un segon pla, en aquella casa i també en el món. L’amiga li va fer un somriure amb llavis de condescendència, i va iniciar, un cop més, un relat sobre la seva pròpia experiència per intentar de consolar aquella mare primerenca amb una aparentment lleu depressió postpart.

Sota l’allau de paraules, la jove incompresa va aixecar-se d’una revolada per mirar pels vidres del balcó, va prémer els ulls, es va mossegar el llavi inferior i, una vegada més, va desitjar veure cremar tot el que es movia al seu voltant.


Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

DE L’INTERIOR DE L’AIGUA

Venia de més a l’interior, com aquell que ha dit a la família: “ja faré cap, me’n vaig a nedar una mica més cap allà”. La brutícia, la sal, l’aigua i gent bellugant-se. La vora del mar s’havia omplert d’animalons sobre dues potes que corrien com les formigues. Alçant el cap, va reconèixer la platja. Ara deien que es construiria un passeig en una platja natural propera, la costa aviat quedaria rodejada d’habitatges poc dignes d’aquell paisatge. Les bestioles de dues potes no en tenien prou amb passejar-se per la sorra, que va bé per l’artrosi i les reconciliacions de parella mentre se’n va el sol.

Agua. Hilario Barrero

Els humans la van anar a trobar quan estava a punt de tocar l'arena mullada. Un dels més petits cridava: “tauronet, tauronet, què et passa?”, la majoria fugia corrent i alguns xisclant. Ara que ja es trobava tan cansada de donar voltes, s’esgarrifava d’imaginar els seus últims dies tancada en una banyera gran on uns empleats de l’aquàrium amb mallot lluent l’acariciaven.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

11/08/07

Un home s’ha tret la vida
per no lluitar més.

El màrtir, que ha viscut
sota llamps protegint la terra
amb els braços,
amb el pit,
amb paraules,

s’ha tret la vida
per amor cru i definitiu.



Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

MEMÒRIA DOLÇA

Al meu poble quan plou a principis d’agost, algun vell es deu recordar de la tal Mare de Déu de les Neus, protectora dels efectes de les tempestes d’estiu. Si vas amb sandàlies, t’emprenyes perquè et notes els peus mullats, i com que no costa trobar tolls, el dit gros pot fer perfectament una capbussada cada dos per tres. L’altre dia, mentre caminava fixant-me bé on trepitjava, vaig sentir que havia pedregat a Montblanc; em va fer pensar en la pluja de caramels que es fa per la festa de les Neus i els peus se’m van fer de nena, com les mans, i ja era a la Plaça de l’Església, sota el balcó de l’abadia, agafant pedretes dolces mullades. A alguna de les gralles que havia acompanyat la cercavila se li va escapar una nota que també hi volia ser. El cap de setmana més proper al 5 d’agost, al meu poble encara enxamparies una bona colla de petits amb pares i tietes que van a plegar caramels, encara que no sàpiguen a què ve, això de llançar llaminadures des d’un balcó.

Si es deixa parlar a algú una mica gran sobre aquestes tradicions arrapades a la memòria del municipi, segurament també apareixerà aquella costum tan graciosa de “fer esquellots”. M’han dit que era tota una distracció, anar en comitiva fent sonar esquellots del bestiar o bé llaunes i cassoles – com en les cassolades que han fet últimament els veïns queixosos de Barcelona–, fins arribar davant de la casa d’un vidu o d’una vídua que es tornava a casar. El soroll es perllongava fins que els nuvis no pagaven als membres d’aquella orquestra una ronda al cafè o els convidaven a casa seva.

Al fons dels carrers del meu poble em sembla que sempre hi ha hagut silenci, sobretot a l’hora de dinar i els dies que plou i fa vent. Però a vegades també hi ha excés de quietud i de cotxes, absència de moviment vital. Potser tampoc pedrega com abans; o és que ja no ens fan tanta por les pedregades.

Carrer del Roser. El Pla de Santa Maria. Lluís Estrada Milà

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

CAURE BÉ

Seia a la cadira de despatx i com que hi havia la porta oberta vaig sentir soroll d’espardenyetes. Adonant-me que l’arribada de la veïna em deixaria entretenir una estona de la feina que em feia consumir el matí, ja la vaig rebre amb la vista alçada. L’Amèlia venia indignada però amb la mirada fluixa i bata d’estiu. Encara esbufegava.

Sostenia un paper escrit i m’explicava el seu disgust. Quan vaig poder apartar-me dels seus ulls, vaig començar a llegir el relat dels fets i em va tornar aquell dia que anava per la plaça nova del Pati de Valls i vaig ensopegar amb un esglaó. Recordo que vaig mirar enrere, per vigilar que no m’hagués vist ningú, i, alhora, volent que algú se n’hagués adonat. Encara que devia anar despistada, en aquell moment vaig trobar tan absurd haver ensopegat en unes escales pensades tan detingudament, que m’hauria agradat que m’haguessin dit: ets la primera persona que cau en un d’aquests graons, es van estudiar rigorosament les mesures que havien de tenir!

L’Amèlia ja va presentar per escrit la seva legítima queixa a l’ajuntament i va fer publicar a algun mitjà de comunicació comarcal el seu cas en forma de carta. Em vaig convèncer, que, com a mínim, ella deu ser la segona persona que ha notat el regust de graó al turmell o a la cama, però no em cal saber del cert si algun inquiet menor de tres anys o algun ancià pacient també ha ensopegat a la nova plaça. Per prevenir aquells que s’hi acostin, vora el Pati i l’aparcament, hi podrien posar un cartell que anunciés, dolçament instructiu: compte, plaça de nova construcció amb graons de nivell variable, on hi podrien caure els nens, les persones grans, els despistats, els que van massa carregats...

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es