UN REI A LA FOTO

Avui, casualment, també hi sortia un membre de la reialesa en una de les fotografies del diari que la Roser sempre fa servir quan frega el terra del lavabo. Té la mania de posar tot de papers quan ha passat la baieta, encara que de seguida quedin tots rebregats pels passos dels que entren i surten. Al dels homes, un dia en va trobar un amb mala llet que els estava replegant dient que feien nosa, però ella els continua posant: bé s’ha d’aprofitar d’alguna manera, el paper de premsa que de seguida caduca al revister.

La dona de la brigada de neteja en qüestió, fa cada dia el mateix recorregut per dins de l’edifici de l’Audiència Nacional Espanyola: comença per les Sales, si els peuets amb togues negres surten del mig i li deixen fer la seva feina. Després treu la pols en general i es deixa pel final els lavabos. Com aquell que desenfunda una arma massa subtil com per a poder ser vista per l’ull humà, es treu un diari que no li agrada gens de sota l’aixella i en va enganxant les pàgines per terra, preferentment, el dels vàters, a mesura que passa el motxo. Avui ha trobat una foto de sa majestat posant a la pàgina 5 i s’ha vist la cara a través del mirall, quan amb falsa recança l'ha deixat caure al terra del lavabo dels homes. “Per això no crec que s’enfadi ningú”, s’ha dit.

Si algun fiscal al solemne edifici, quan es renti les mans o s’assegui a fer altra feina, capta l’acudit de la senyora que fa la neteja, ella es podrà sentir satisfeta d’haver vetllat, a la seva manera, per la higiene i, també, per l’humor, de la justícia de l’Estat.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

Històries veïnals

Al bloc Històries veïnals, un tal veí de dalt proposa escriure relats conjunts entre diversos blocaires. A la seva pàgina trobareu les pautes que hauríeu de seguir els que us hi apunteu, a més dels antecedents d'aquesta proposta, que en d'altres ocasions ja ha obtingut força participació i s'hi han divertit molt.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

COMUNITAT VIRTUAL

Més d’una vegada, estant enmig d’un concert d’un grup dels que més li agraden ha pensat que en parlaria al seu bloc, encara no fos un tema d’interès general: més aviat el contrari, seria un escrit provinent de dins, de la seva visió musical de la vida, més que de l’actualitat en format cru. Un cop ja hi va incloure una mena de crònica després d’haver anat a un concert dels Pets, aquell grup de Constantí, el poble on va néixer, durant la presentació del disc “Com anar al cel i tornar”.

Va obrir un bloc, l’agost de l’any 2006, perquè li semblava que aquesta era una manera de fer menys efímers els escrits que feia pel setmanari El Vallenc, de Valls. Ara que el que escriu ho publica a internet, mentre redacta no pot evitar pensar en la forma que prendrà el seu escrit al web i sospita que la seva expressió s’ha adaptat a les condicions del llenguatge hipertextual, ple d'enllaços i elements multimèdia. Com que ha conegut als porters d’altres blocs, tampoc pot desvincular-se del seu criteri, d’allò que els que passen pel seu portal poden opinar sobre el que ha escrit.

És un cercle viciós, enllaçar altres pàgines personals. Això la inclou en una comunitat virtual dintre de la qual les visites periòdiques als webs més coneguts són gairebé un compromís, per no dir que s’han convertit en un hàbit. Amb el responsable d’alguna d’aquestes publicacions virtuals fins i tot s’hi escriu per correu electrònic i en sap coses que li han permès fer-se’n una imatge més tangible i vés a saber si real.

Tot i que no va anar pas al concert de Fangoria, de l’Alaska, que es va fer per la Festa Major de Santa Tecla a Tarragona, també ha tingut ganes de fer aparèixer alguna cosa d’aquest grup al bloc, encara que no en sigui oficialment una seguidora. Ha fet cap al YouTube i ha trobat el videoclip d’una cançó anomenada Electricistas; no s’ha pogut resistir a l’estrofa “ven, sube a mi nube, yo te estaré esperando”, que aportarà el pertinent toc de surrealisme a l’escrit d’aquesta setmana. Dubta sobre si anirà en correspondència amb la imatge, vés a saber si encertada o no, que els membres de la comunitat s’han format sobre ella.

http://www.youtube.com/watch?v=vZjhJKJVFHI

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

L'AUTORITAT MORAL

Segurament, aquesta consciència seva es va començar a formar la tarda que la senyoreta Roser els va explicar que les deixalles no es llencen al terra. Es va imaginar un munt de marietes de closca ben vermella intoxicades després d’haver-se menjat les restes del caramel ennegrit que algú havia deixat dissimuladament davant del seu cau. Durant una temporada llarga va renyar a tothom que veia deixant caure algun residu a terra, fins i tot a l’àvia, un dia que l’acompanyava pel carrer i es va espolsar un parell de fils d’haver cosit que li penjaven de la faldilla. Ella va murmurar que estava carregat de punyetes, però després va rectificar i li va dir que feia molt bé de voler mantenir la Terra neta.

De bon principi ja va saber que no es podria arrencar de cap manera l’autoritat moral que l’envaeix i no el deixa mai: durant les discussions que tenen els nois d’onze anys, sempre va estar de part de qui creia que tenia la raó, i no de qui era més amic seu. Una vegada es va posar entremig d’un parell que van arribar a les mans per posseir un joc d’ordinador i li van dir maricón. Ell va pensar “i què?” i va sentir un cert plaer iniciàtic quan un dels dos el va agafar fort per la samarreta esgarrapant-li el mugró, però va decidir que no s’hi havia de posar més, en assumptes que ni li anaven ni li venien.

A l’escola, sobretot a la classe d’ètica, sempre s’ho ha passat la mar de bé, per no dir com xala quan es pot quedar parlant amb el professor de gimnàstica, un home que considera molt amable i entenimentat, entre classe i classe. En començar aquest curs, després de fullejar el llibre d’una assignatura anomenada “Educació per a la Ciutadania”, ha pensat que algun dia també voldrà ser mestre d’alguna cosa. Ho aprofitarà per airejar i donar forma a lliçons que no sap ni com ha après.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

UN FINAL

Era final d’estiu, com ara. L’Ignasi notava com una durícia al cul del sotragar del tractor, es feia vell i les petites berrugues del nas el feien semblar un home dolent. Però encara tenia aquella mirada clara, potser per tantes hores sota el sol. Ara ja feia més d’una dècada que per arribar al tros havia de veure tot un paisatge de fàbriques i naus industrials. Feia molt i molt de temps també, que quan anava per la carretera els cotxes li tocaven el clàxon perquè els hi entorpia la circulació, anant a cinquanta per hora.

No havia estat una sorpresa, que el tros que tenia prop d'aquell polígon industrial proper a casa també el volguessin per col·locar-hi naus. Cada vegada eren més grossos els camions que arribaven, i les seves porcions de terra ja eren llocs aïllats i un pèl ridículs de veure. Ara tenia 64 anys i alguns dies, i un dels seus fills, precisament, treballava en una d’aquelles fàbriques, la de xampú. L’altre no, que era advocat. El seu paper de pagès era més aviat anecdòtic, per això era clar que més valia vendre la terra, encara que fos com cagar-se a sobre de tot el que havia fet des que havia adquirit consciència i l'obligació moral de treballar.

En tenia 64, i això ho havia de tenir ben present si no volia perdre el món de vista mentre pensava en quina podia ser la seva tasca ara que la terra només li esgarraparia estones. No volia fer viatges amb la IMSERSO, com desitjava la seva dona, que ja en tenia 65. Va pensar en tornar a pintar, com ho feia quan era jovenet i volia enamorar la seva futura muller, que llavors anava d’artista de cine. També va pensar en començar a estudiar alguna cosa, però hauria envermellit quan el seu fill li hagués donat dos copets a l’espatlla, donant-se per satisfet. Com que no sabia què fer, llegia, i pensava, pensava molt i es plantejava coses que deuen ser transcendentals quan ets una mica vell i ja no tens el que vas cultivar durant els millors anys de la teva vida. I a partir de llavors ja no va perdre res més.

Tràiler de CIM: una mar de ciment, de Ramon Tort i Jordi Cabestany. http://www.youtube.com/watch?v=m7IardOZ_qk

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es