DES DE LA LLUNA

Es posa davant del mirall, sense pressa, perquè les corredisses són per la gent que encara ha d’arribar a molts llocs. Encara té temps de fer coses, però l’ànsia va deixant pas a una serenitat mig volguda i mig obligada. La cara li queda de pedra quan s’observa el gest massa estona; intenta retrobar-se amb tot el que ha fet fins ara mentre navega pels records escapadissos.

Avui s’ha apropat tant definitivament a la superfície tallant i freda del mirall, que la pèrdua de memòria provocada per la incipient malaltia, s’ha escapçat, quedant a la capa més superficial. A la part més profunda del seu reflex, ha vist que la retina li feia aquell mateix moviment de costat a costat i de dalt a baix, com quan el cervell no para de construir somnis. Sap que les idees, quan es construeixen a poc a poc però amb persistència, tenen la mateixa força que les apassionades gestes. No és com aquell president que els sorprenia a tots cada vegada que expressava algun dels seus projectes més descabellats i visionaris, ara és l’home que continuaria fent país i Memòria encara que estigués a la Lluna.

Javier Yaya Tur. C.A.C.S.A.

Instantània de la lluna de València des de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

Relats conjunts

Al bloc Històries veïnals ja hi podeu llegir els relats escrits de manera conjunta entre diversos blocaires.Els resultats de l'experiment han estat sorprenents. El veí de dalt ens ha dit que rebrem una convocatòria per fer-ne una lectura conjunta el dia 1 de novembre, al replà...

UN DESENLLAÇ

Espera a la cadira d’un pis vell enrajolat, d’aquells on el terra puja i baixa fent escales. Ser de la Comissió de la Dignitat li hauria donat massa feina, massa anades amunt i avall i soroll. Ja té el cabell prou blanc i no li convenen disgustos. Però mira el telenotícies, per anar seguint l’evolució de l’assumpte que la porta de cap: en les parets que conformen el reduït espai on passa la major part del dia, ja hi ha dibuixat un munt de finals feliços. A vegades s’acumulen massa somnis per a una sola persona.

El seu marit un dia va escriure un conte, un relat ensucrat sobre les seves vides per a què li evités la distància i el temps que els separava. Ell decidia, a través de les pàgines, i amb un llenguatge no gaire propi ni massa habitual en ell, el transcurs de la seva història conjunta. Ara, quan passa la cortina de la son, ella veu com esclata el desig i el record sobre paper groc. No sap si el seu home va morir abans que el conte. Ni si les seves últimes pàgines es troben dins d’una caixa, en un arxiu laberíntic.

Ha amagat sota una rajola el que té de la història, només els primers fulls. Si encara s’espera és perquè no ha rebut resposta per al seu final. La seva és, una història d’amor que, per força, s’ha fet etern.

Poema visual. A? F T

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

INQUILINS DE CULTURES

La seva cultura era la convidada d’honor en una fira internacional del llibre. El govern del país havia llogat tot un seguit de pensadors, persones que eren considerades enteses en cultura per motius més o menys qüestionables, que havien d’escollir els escriptors catalans, a més d’artistes d’altres branques, com ara pintors, músics i cuiners, que donarien més bon exemple d’aquesta cultura al món.

Una de les ments més lúcides d’aquest gabinet de caçadors culturals va proposar que, per ser conseqüents amb la causa i demostrar la modernitat de la seva literatura i cultura, no havien de quedar-se tan sols amb aquells de sempre, i havien d’anar per cada un dels municipis de la nació a la recerca dels escollits, encara que no tinguessin cap gran obra publicada, doncs no hauria estat just deixar-se cap dels excèntrics personatges que són coneguts pels del seu entorn com a escriptors de contes, novel·les, poemes, teatre... No els va costar d’endevinar que a tot arreu hi ha homes i dones que tenen la mania d’escriure, i que alguns ho fan en una llengua materna que no han pogut abandonar de cap manera encara que ja no siguin a la terra dels seus pares. Curiosament, doncs, el que va generar més controvèrsia va ser decidir si els escriptors en llengua castellana, una llengua oficial però no pròpia d’aquell territori, eren també, dignes representants de la cultura catalana.

En el primer municipi, un poble de no més de 2500 habitants, que van visitar els caçadors culturals, la cosa va anar d’aquesta manera: van anar a veure a casa seva els tres que eren coneguts com a escriptors. Un escrivia en català, i els altres dos, en castellà. Quan van fer el test psicològic al que escrivia en català, per entreveure si era digne representant d’aquesta cultura, van creure que sí que ho era, perquè, tot i que passava gairebé tots els dies de la setmana envoltat d’intel·lectuals i només explicava els crims empresarials i amorosos entre els de la jet-set de la capital, no es podia negar que escrivia prou bé, i, a més, hi hauria hagut força polèmica si no l’haguessin escollit.

Dels altres dos que escrivien en castellà, un ho feia perquè era la llengua que parlaven els seus pares, i deia que era la única amb què podia expressar “allò que hi havia en el més profund del seu ésser”. De la seva obra es desprenia el millor i el pitjor de la vida a Catalunya, i s’hi podia llegir entre línies, a més, tota la llosa que suposa ser un immigrant andalús que vol ser català, però ningú l’hi considera. Els del tribunal no tenien gaire clar si l’havien d’incloure o no, però finalment el van triar per a què donés un exemple d’una immigració andalusa que també havia deixat rastre en la seva literatura.

L’altre escriptor del poble era una d’aquelles persones que s’autoanomenen “ciutadans del món” perquè no acaben d’entendre d’on són i no voldrien pas equivocar-se. Encara que va néixer enmig d’una família catalana, escriure en castellà no li impedia expressar-se lliurement, i utilitzava aquest idioma perquè creia que així podia aconseguir més lectors i més diners. A aquest, no el van poder escollir per ser representant de la cultura catalana, ja que, segurament, hauria volgut saber escriure en xinès mandarí més que en cap altre idioma, perquè els hipotètics lectors que podia tenir en aquesta llengua, encara eren molts més.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

EL RECORREGUT D'UNA MIRADA

Va fer unes bones fotografies de la manifestació. Eren imatges en les que hi predominaven els tons càlids tirant a fosc, perquè ja s’hi feia de nit. Les instantànies li van recordar unes altres que va fer quan encara estudiava, en una manifestació en què es demanava no sé què, perquè deixaven anar una fortor de caliu humà semblant.

Aquella vegada, ara ja fa gairebé vint anys, les va fer per gust, com sempre. Tot i això, les va aprofitar per presentar-les com a exercici voluntari de classe, i van ser recompensades per una professora a la que li feia caure la bava cada cop que li portava alguna de les seves creacions.
Aquella senyora que estava tan de bon veure, cada cop que l’havia d’avaluar feia el mateix que la seva mare: entomava la fotografia amb les dues mans, com per no agitar-la; se’l mirava directament als ulls, com per descobrir el recorregut que havia fet la seva mirada per tal de poder traslladar la imatge al paper, i, per últim, prenia la fotografia en la seva totalitat cap a dins de la retina, per no deixar-ne perdre cap detall.

Ara que les fotografies que fa les hi paga un diari, no desaprofita les ocasions que se li presenten per captar, a més, les imatges que li dóna la gana. Un dia va assistir a una manifestació especialment bulliciosa i es va impregnar de tot el que transpiraven els assistents. Sí, també va simpatitzar amb la causa que defensaven.

Llavors, quan ja en tenia els resultats sobre el paper, un tribunal va aprofitar la seva passió per la fotografia per acusar d’un delicte als que li havien servit de figurants.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es