UNA PESTANYA A LA GALTA

Quan la fredor del banc ja és a punt de fer-li un petó al clatell, s’espanta i s’aixeca fent una gran flexió amb el tronc. Ja és mala sort, que comenci a fer fred ara que s’ha tallat el cabell. El seu temps d’espera s’ha allargat tant que ha quedat adormida aquí al mig de l’estació i s’ha trobat un dit dins de la carmanyola de l’amanida tèbia, que subjectava amb força abans que la son la fes rendir casi del tot. Mira, un tros d’enciam enganxat aquí i un altre que ha anat a parar a la punta de la bamba nova.

Ha estat un matí de sinistre total des que ha anat a agafar el tren: aquell cafè amb solera que s’ha pres a primera hora, la hora i mitja que ha perdut de son per poder arribar a temps, la cursa contrarellotge per entrar a l’hora a la feina. Pensa en aquella ministra, que sort que s’ho pren tot rient. S’imagina la família i el psicòleg dient-li a la Cap Estatal de Foment: “no dona, el que ha passat no és pas tan greu” És que les depressions poden ser més difícils de curar que una ferida a la via del tren.

L’optimisme xulesc que es desprèn d’aquella política que treu pit davant les adversitats l’ha transportat fins a una banda més positiva d’aquell enrenou: pensa en aquell noi que agafa el tren a la mateixa hora que ella cada dia amb el mateix jersei de ratlles, i en aquella pestanya que avui li devallava lentament per una galta mentre es fregava els ulls.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

A L’ALTRA BANDA. A tots els pobles que alguna vegada s’han trobat fora de lloc

Els dos pobles de l’altra banda del riu sempre s’havien entès la mar de bé. Gairebé havien aconseguit no tenir gaire ganes de traspassar cap a l’altra riba. Entre tots dos municipis, al llarg dels anys, es van anar construint una història pròpia i força allunyada de la dels del davant. El que ara ja era més aviat un rierol amb tendència a la sequera encara era un límit dur entre ells i aquells altres, encara que tots formessin part, de manera irremeiable, de la realitat més gran que significava el país.

Ja venia de llarg que un dels municipis funcionava –de manera extra-oficial-, com a capital d’una comarca a part. El més gran tenia dos o tres barriades plenes de població forastera que contribuia a la diversificació i a matar l’avorriment. Havien aconseguit de cobrir, amb les seves botigues i serveis, les necessitats bàsiques i qualsevol altre capritx que pot sorgir entre els membres de qualsevol municipi. Només aquells pares que sentien la necessitat imperiosa de portar els seus fills en escoles de pagament, s’atrevien a creuar el llit del riu per portar-los a una escola de monges de l’Altra Banda.

Segurament el caliu que es podia notar en aquests pobles havia fet bullir els moviments culturals i socials com en cap altre lloc. Tot allò que ja formava part de la Història dels dos municipis era una prova dels seus trets diferencials i no dubtaven a guardar-ho al Museu. Els artistes de tota mena també sorgien com bolets entre la població, potser perquè la necessitat d’exposar allò que s’hi coïa a l’interior de casa seva els feia obrir la creativitat.

Els mitjans de comunicació locals, com a tot arreu, hi tenien un paper complicat en l’escenari tan proper dels dos municipis. La dotzena de periodistes que hi treballaven tenien les fonts d'informació a l'abast, però sovint ho tenien prou complicat per anar pel carrer sense haver de donar explicacions a ningú: sempre hi havia algú disposat a aturar-los per a persuadir respecte a alguna notícia. En canvi, els mitjans de l’Altra Banda, que havien de creuar el riu, ho tenien més difícil a l'hora de superar l'abisme d'allò que els era desconegut.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

ESPIES

Des de la finestra del segon pis, Margarita mira com el noi que treballa a la carnisseria de la cantonada s’espera assegut al banc a què el propietari obri. Encara no ha gosat a saludar-la, ell que ja fa temps que s’ha adonat que és observat cada matí i cada tarda, però gairebé ha aconseguit comportar-se amb normalitat sota els ulls de la dona de la bata blau-marí. Quan se li acosta algun conegut o passa la seva xicota anant cap a la feina, sap que ha afegit emoció a l’argument que la Margarita s’ha fet sobre la seva vida. Ella, se sent satisfeta quan veu que ha encertat alguna de les hipòtesis que s’havia construït sobre la història personal del jove carnisser.

Al mateix barri, Helena, la noia que escriu el seu nom amb una h al principi perquè li sembla que així és més estrangera, va cap a l’institut sabent que el seu pare l’observa des d’una distància massa poc prudent com per no ser vist. La mira des del rebedor de casa mentre es posa la jaqueta, li diu que es faci el botó de dalt. Ja en té setze, i el seu pare li aguantaria els cabells a cada pas, perquè no perdessin el color ros natural. Aixafaria amb una mà, tot aquell que la rondi i li impedeixi seguir el recorregut de cada pas que fa.

A casa, la família de l’Ignasi seu mentre sopa, absorvida per la pantalla. Les llums del carrer són enceses des de fa una estona, i com que són en un primer i la televisió és ben a prop de la finestra, també podrien mirar tot allò que passa al carrer a aquesta hora. Encapçala el telenotícies el mateix de tota la setmana: unes imatges enregistrades per una càmera de video-vigilància, que s'han difós públicament tot envaint la intimitat dels protagonistes. Des d'alguns mitjans de comunicació s’explora, més que des de cap altre lloc, el límit entre el dret a la informació i a la curiositat, i l’espionatge de vides privades.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es