GÀBIA AMB VISTES

Un dia van ordenar al cuidador dels elefants que els cobrís les reixes de la gàbia amb una cortina. “Els animals es desesperen, quan endevinen el que hi ha a l’altra banda de les reixes”. La idea era brillant, ja que s’olorava una imminent revolució de la fauna, farta de les tristes racions de menjar que se’ls oferien i del tracte passiu dels cuidadors. La iniciativa del gerent del zoo es va anar estenent per tots els sectors del recinte. Així, els animals només veien claror quan els visitants pitjaven el botó perquè s’enretiressin les cortines. Les bèsties, tractades com a prostitutes als aparadors d’Amsterdam, només tenien contacte visual amb el món exterior mentre durava la seva actuació.

Els elefants havien aconseguit –gràcies a la trompa- burlar la iniciativa del gerent. La seva fortalesa i intel·ligència col·lectiva els permetia empènyer la cortina fins a fer-hi una obertura de dos pams, o una mica més si estaven de sort. Quan el personal del zoo va aconseguir reforçar el sistema per tal de què no el poguessin superar, amb el cap l’òrgan allargassat obrien una finestreta a través de la tela, per poder guaitar en silenci, talment com a valencians provant d’agafar el senyal de TV3 a través d’una paella col·locada al terrat.

Un dia que el gerent va decidir fer un tomb de control pel zoo, se’n va adonar de la rebel·lia repatània dels elefants i es va indignar. Va demanar que els traslladessin de seguida a un recinte més tancat i completament incomunicat amb l’exterior, on aquells que les anessin a veure, ho haguessin de fer a través d’un vidre opac. D’aquesta manera, els animals de la llarga trompa no podrien saber gaire cosa més sobre la gent que tenien a quatre passes.

Raquel Estrada Roig Raquelestrada_9@yahoo.es

COMPANY D’INSTITUT

A l’hora d’esmorzar, quan fèiem ESO, al pati érem una bona colla, entre nens i persones en format pre-adolescent i adolescent. Veníem dels pobles de la comarca i de Valls, igual que aquells que avui omplen els instituts de la capital de l’Alt Camp.

Recordo la fesomia d’aquell noi perquè és curiosa, sinó suposo que només em sonaria, com tantes altres d’aquella època que em van quedar mal enregistrades a la memòria. El seu cognom també em va quedar gravat, potser perquè el trobo pintoresc. No m’agradaven les mateixes assignatures que a ell, que devia ser més de les matemàtiques. A l’hora del menjador, potser s’acabava aquella sopa que ens donaven, que a mi em feia angúnia.

No sabia qui eren els seus pares, ni sa germana, ni el seu avi. No sé res del que li agradava fer, ni tampoc de les seves fòbies. Em sembla que un dia -ja deu fer temps d’això- vaig sentir que s’havia fet Guàrdia Civil. Tot i que no el coneixia gaire més que a qualsevol altre company d’institut amb qui tenia poques coses en comú, no em va estranyar gens que portés un uniforme amb tricorni. Quan vaig sentir que l’havien assassinat, em va saber greu per aquell nen amb qui havia compartit classes d’institut i pel jove a qui ja mai coneixeré.

Extret de la fotografia Mort d'un milicià, de Robert Capa

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

EL MUSEU

Molts no havien començat a dubtar llavors sobre els seus propis orígens. Era una herència, el dubte sobre tot allò que eren i, per això, feia temps que penjava d’un fil l’arrel que els lligava a la identitat catalana. Els feia nosa el fet d’haver de mantenir-se com a catalans durant les converses de negocis, la vida diària en pobles i ciutats i les relacions amb amics que, majoritàriament, ja no formaven part d’aquell país sinó d’un lloc banalitzat. Des de feia un període de temps més o menys calculable arraconaven tot el que els quedava del passat en museus i en lleis de recuperació de la Memòria. Així creien que no perdrien res que encara necessitessin però res no els impediria d’obrir-se pas en un món que cada cop era més abastable.

Els que es mantenien sensibilitzats amb la cultura pròpia s’encarregaven, de manera més o menys conscient, de la seva recuperació i manteniment: hi havia escriptors, pintors, dramaturgs, professors de llengua i literatura, que eren gelosos d’allò que tenien i també s’encarregaven de no deixar-ho perdre. Hi havia diversos museus de la història de Catalunya repartits pel territori, amb obres d’àmbit comarcal i més extens. Va ser durant la remodelació d’un museu diocesà que algunes veus del bisbat limítrof van reclamar algunes de les peces que s’hi volien posar, exposant que n’eren més mereixedors.

Les disputes entre polítics, intel·lectuals i religiosos amb poder no van servir per resoldre de qui eren aquelles obres d’art que, segons deien, formaven part de la seva història. No els va servir de res ensenyar la documentació que conservaven per arribar a un acord sobre qui era l’amo més digne de les peces d’art. La única solució que els va satisfer de debò va ser la de partir per la meitat cada una de les obres per tal de que totes dues parts interessades, en tinguessin un tros.

Quan aquella decisió que havien pres va sortir al telenotícies, gran part de la població d’una diòcesi i de l’altra es va posar les mans al cap. El dia que havien d’escenificar la divisió de les obres per tal de repartir-ne les parts, la Paquita , que cada diumenge encara anava a missa amb mitges fosques; la Caterina , una jove estudiant d’història de l’art; l’Agustí, un noi sensible que quan sortia de la fàbrica escrivia i feia dibuixets en una llibreta, i potser algú altre, van coincidir al museu per celebrar-hi un judici salomònic, perquè ells sí que apreciaven aquelles peces de la història i la cultura comuna.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

SOBRE EL CIMENT

Tornaven a anar en cotxe per aquell polígon. El viatge es fa més llarg quan tot el que es veu per la finestra s’assembla: les naus d'emmagatzematge logístic es repetien i el pare, un intel·lectual de la pintura amateur, també s’ho mirava i deia que algun dia ho pintaria amb quatre traços curts i decidits, com a ell li agradaven. A ella li semblava el paisatge d’un poble comprimit per parets de ciment.

Van arribar al pis nou, s’ho va mirar tot una altra vegada, i va guaitar per la finestra de la seva habitació: davant del nas hi tenia la nau on treballaria el pare. La mare havia de treballar una mica més enllà però s’hauria d’esperar un mes, més o menys, a què acabessin de construir l'aeroport petit. Havien marxat de la gran ciutat però res s’assemblava a la casa dels avis, on anaven els caps de setmana i per les esquiades. Fins ara, la seva visió cosmopolita de nena barcelonina li havia fet creure que només les ciutats eren per al trànsit, el soroll i les queixes sobre els serveis deficitaris, i que als pobles cadascú s'hi podia construir el temps i la vida a la seva pròpia mesura.

Sortí al carrer de davant de la casa adossada. Era difícil de fer-se seu aquell lloc nou sense punts de referència: més enllà, no podia veure part de la muntanya que quedava darrere d'un grup de cinc edificis rectangulars amb camions aparcats. Llavors van passar dues veïnes atrafegades sense saludar, portant-li un núvol de pluja sobre el cap. Va girar-se intuïtivament, i el pare, darrere el vidre de la finestra, ja havia començat a muntar el cavallet amb la tela. Segurament diria a sa germana que li anés a buscar pintura per fer el color del ciment mullat.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es