LES SORTIDES DEL CARRERÓ

La veu d'aquell noi jove que els feia de guia s'havia tornat un soroll de fons. Ella perdia el temps agafant aire, mirant al voltant, omplint-se de nou. Hi havia anat amb el fill d'una germana que semblava força interessat en "la protecció del patrimoni", tot i que amb un peu jugava amb un nen més petit que trafiquejava amb les pedretes. Només de tant en tant pensava que estava cansada: la Marxa havia tirat endavant a poc a poc, parant a cada monument a la memòria, explicant les pèrdues de la seva comarca, sense deixar de banda eslògans ideològics. Feia només trenta anys havia estat allà mateix plantada, després de menjar la mona a la pallissa, o de fer una d'aquelles excursions de dissabte a la tarda amb els amics de sempre.

La Marxa en Defensa del Territori havia agrupat una colla de gent que es coneixia, més o menys. No més d'una trentena de persones. Tots assentien més o menys a les explicacions ingènues del jove, feien ganyes darrere les ulleres per a un sol primerenc. Un home anava rondinant per autocomplaure's amb un discurs catastrofista. Feien un silenci gairebé total quan s'aturaven a observar les parts del seu patrimoni que més es transformarien. Que s'havien transformat ja durant les darreres dècades.

Allà plantada, va recordar un dia d'estiu que va estar buscant la seva gossa fins el capvespre. Feia trenta anys, i quan la va trobar, festejant amb un altre gosset allà on s'acabava el carreró que portava a les terres dels seus pares, a l'altre banda no hi havia cap de les naus blanques i grises que avui s'alçaven tan prominents.

Entre El Pla, Valls i Alió, a l'Alt Camp

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es