MARXAR DE L’AIRE

Era el primer dinar de després de tot. Taula per a tres en un restaurant, massa gran per a dues persones amb tantes ganes de veure’s. Exactament mig any. S’havia deixat el cabell llarg, i sabia que li quedava horrible.

Quan ell va fer el primer ullet, va ser com si tot s’hagués encarrilat de nou. Com si hagués estat un punt i a part. Per primer cop ella xerrava de manera fluïda. Ell, que sempre s’omplia la boca amb alguna fanfarroneria, se la mirava vidriós aquesta vegada, fins i tot la deixava dir, la deixava fer. Havien estat productius els últims mesos, lluny d’ell, i ho expressava sobre la taula, fent caminets amb molles de pa i dits curts.

Una part molt representativa de la seva família era en un hospital.

Ell no podia dir res, amb un nus gros a la gola i la veu a les puntes dels dits, s’aferrava a la seva mà, sobre la taula. Ella havia aprofitat l’explosió per a fugir. Ho sabien, i al poble, la contaminació s’havia aferrat sense miraments a cada partícula d’aire.

Després d’unes postres sense gana, van encaixar-se la mascareta a la cara. Van continuar fent una mica de repàs. S’estimaven. Ella va anar a pagar -un cop més- i va quedar dreta al seu costat, agafant-lo per una espatlla. No sabia si valia la pena deixar-la anar mai més, pel que els quedava. A fora no hi havia tanta gent als carrers.

Què se n'ha fet de les nostres vides? (D'una cançó de Cesc Freixas)

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com