EL COMPROMÍS DEL PALLASSO

Una i altra vegada passava el vídeo de màgia. S'entrenava a la taula de la cuina, mentre veia la televisió a massa poca distància. Li van haver de posar ulleres: no perquè no veiés la pissarra a classe. Li va demanar a la mare que anessin a l'oculista perquè des de la cadira de la taula de la cuina no veia els trucs de màgia que feia el mag de la barba a la televisió del prestatge.
Els pares ja esperaven secretament que perdés l'afició a fer desaparèixer figuretes sota els gots de vidre més trencadissos. Després li va venir la dèria del circ. El van portar a veure tots els que van ser a prop. Els pares, quan encara pensaven que coneixien el seu fill deien: "sort que està grassonet i no se li acudirà pujar dalt d'un trapezi, que sinó, ja hi seria". Aviat va començar a imitar als pallassos que li agradaven davant la família, i quan anaven a un restaurant, i a les hores del pati. Si a algú se li acudia preguntar-li què volia fer quan fos gran, ja deia: "jo sóc un pallasso". No hi ha cap nen que digui això, pensarà la gent.
Més endavant va treballar en un restaurant. Sabia parlar amb els clients amb un sentit de l'humor adequat per a cadascun. Un dia una dona encoloniada que no devia tenir cap més feina, li va demanar, veient-lo tan jove, si no li agradaria fer alguna altra cosa. No es va estalviar, tampoc aquesta vegada, de dir que era pallasso. Ella quan marxava li va posar una propina molt generosa a la butxaca: té, que potser et faran falta.
Avui, amb quaranta-cinc anys fets ja fa mesos, el pallasso continua definint-se a través de la seva professió. Infraestructura mòbil de circ i professionalitat. Sinceritat infantil a l'escenari i feina per a fer-se respectar. No seria estrany que per a un dels seus propers números s'inspirés en els polítics que fan Plans per compensar el circ pel menyspreu. Qui sap de quines penes es riuria un pallasso si mai tingués una empresa fàcil.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com