EL PES D'UN LLIBRE

La seva mare ja se n’anava habitualment al llit amb un llibre. Encara ho fa, ara que ningú més li fa nosa. No se li fa gens estrany, a ell, despertar-se de matinada amb les ulleres esclafades al nas i un llibre sobre els ulls, dirigint els somnis. A la seva dona, ben coneixedora de la complexitat de la paraula infidelitat, no se li escapa que quan no es queda a la seva vora mirant la televisió és perquè s’estima més ser a un altre lloc, capficat en les pàgines d’una novel·la.
Anys enrere, una escriptora de la capital de comarca va anar a la seva escola per presentar el seu nou llibre, el títol del qual era Els camins de ...., i explicar a la canalla la importància de la lectura. Ell, que es devia trobar en aquella edat en què el gènere femení li començava a despertar els interessos, va quedar embadocat. Va parar tanta atenció a les raons que li donava la senyora, que li va demanar a la mare que li comprés el seu llibre. La dona va pensar que el nen tenia febre, una febre estranya.
Els camins de... li va obrir la perspectiva d’un món millor gràcies a la reflexió, a l’estudi i a l’acció raonable. Els seus alumnes, avui el maleeixen per ser un dels professors que més deures els mana. Quan comença el curs ja els amenaça amb el llistat de títols, encapçalats, encara, per Els camins de... o algun altre de la influent escriptora. Encara conserva el somni de veure un llibre amb el seu nom. Es defineix com a blogaire incansable, i per la Xarxa hi ha deixat anar desenes de cries del seu ull clínic en forma d’article. Veient la productivitat d’aquells que mantenen viva la literatura a través d’internet, ell també manté l’esperança de veure’s publicat entre fulls de paper.

Banc de proves/suport per a la creació