COM HO PODRIA FER...

Per enllaçar a cadascun d’aquests catalans i catalanes treballadors incansables
que s'entretenen fent un blog/bloc...

per vanitat
perquè són catalans
perquè estimen molt la seva llengua
perquè s’avorrien
perquè la seva opinió és molt important

perquè és millor deixar les coses escrites que dir-les cridant
perquè els agrada escriure

perquè no saben callar ?

Molts d’ells participen d’alguna manera o altra a les Jornades Catosfèriques, que es celebren aquest cap de setmana a Granollers. Espero que els que no hi hem pogut anar, en puguem veure també els resultats a través de vídeos, articles o qualsevol d’aquestes coses que alguns membres de la catosfera saben fer tan bé.
(Ja ho sabeu, que alguns dels escrits d’aquests blocaires apareixeran en un llibre de Cossetània Edicions?)

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

UNA FAMÍLIA

Era davant del paper buscant coses per escriure-hi en defensa de la família tradicional, la que està formada per un pare, una mare i uns fills, que es comprometen a viure junts malgrat tot. Un bon començament i un bon final era el més important perquè el discurs arribés als oients amb contundència, ja li ho havien dit quan va començar a estudiar.

"Adam i Eva ja ens van ensenyar que..." no, aquest no era un bon inici. Millor dir que la família tradicional s’havia de preservar per assegurar la continuïtat de l'espècie humana. Això li va fer venir ganes de riure fins i tot a ell, i va creure que era la millor manera de començar. També hi havia d’incloure una mica de crítica al govern, que això sempre encén a la gent, i després unes quantes referències històriques, per demostrar que s’havia documentat. No es podia deixar un xic de defensa del seu estament, que havia estat tan atacat per alguns col·lectius, i unes quantes paraules anacròniques per fer gala de la riquesa cultural de què creia que gaudia. Acabaria la seva oratòria amb uns quants exemples sobre el comportament de les famílies normals que havia analitzat des d’un punt de vista extern.

Quan van tocar les deu es va posar en marxa. Va guardar l’escrit a l’escriptori de l’ordinador i en un llapis de memòria. S’hauria de posar la samarreta més pelfada que tenia, perquè avui, encara que hagués de parlar davant de tantes persones, tindria fred només amb la sotana.

Fotografia: José Fragateiro

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

FER ELECCIONS

Era la matinada del dia 13 de gener: ja havien passat les festes, i ningú creia realment que aquell fos un dia adequat per celebrar eleccions a la comunitat de veïns ni a cap altre lloc del món. Una setmana abans tampoc hauria estat una bona data per a escollir nou president per a l’escala, perquè era el dia de Reis i la gent tenia altres cabòries com ara desembolicar regals embolicats amb més paper que il·lusió. Així que van dir allò de: "si no les fem ara, ja no les farem", i van determinar que aquell havia de ser el dia.

Per l’escala ja pujava el silenci una bona estona abans d’obrir el col·legi electoral. L’actual president era un home molt primmirat que no volia que hi faltés res en aquell dia d'eleccions veïnals, i va manar que es col·loqués una urna al mig d’una taula al primer replà, davant de casa seva. El Joanet, a les 9.45 minuts ja va començar a baixar escales. Havia escrit el nom del president que volia en llapis en un paperet. Tenia molt clar que hi havia d’entrar aire nou a la presidència de l’escala. Feia 20 anys que vivia allà i encara mai s’havia fet cap proposta en ferm per fer-hi un ascensor. Això feia que cada dia tardés 10 o 12 minuts en pujar fins al 4rt pis i 10 minuts més per arribar a baix de tot.

L’Enric, l’altre jubilat, ja era a baix esperant-se, a aquella hora. La Margarita passaria per les urnes després d’anar a comprar el diari. La parella que havia arribat feia mig any, i els dos jovenets que sortien de festa i arribaven a les 8 del matí com a mínim, continuaven dormint, perquè només els que formaven part d'aquella comunitat volien participar en les eleccions d’aquell bloc de vuit pisos.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

UN TRONC AMB ULLS

Amb ni pena ni glòria, el Magí assistia cada Nadal a aquells actes que no s’hauria volgut perdre de cap manera per no rebre un castanyot de la mà de la seva mare. Li recordaven, cada any, que quan encara no tenia sis mesets ja havia fet de nen Jesús, i li ho explicaven amb tot tipus de detalls, fins i tot aquella amorosa glopada que aquell dia va deixar a la pitrera de la jove Mare de Déu.

Com que durant l’any era un d’aquells pocs nens que estudien, es porten bé la majoria de dies i no demanen gaire cosa, per Nadal rebia força regals. Li agradava fer cagar el tió en família i fins que ja va tenir vuit anys ben bons es va voler creure que el tros de fusta es menjava les mandarines que li havien deixat davant de la boca pintada.

El Magí, abans d’acabar la carrera de filologia anglogermànica, se’n va anar d’Erasmus. Això, a part de contribuir a la pronunciació d’un anglès impecable, va donar arguments a la seva actitud esnob. Tot va començar amb un menyspreu cap a tot tipus de música que no fos estrangera. El rock en català li va començar a produir vergonya aliena, i això que quan tenia quinze anys va assistir de gust a una bona colla de concerts d’aquells grups que havien arrencat amb força a principis dels anys 90. Ja no cal dir, que les tradicions pròpies del seu país eren per a ell, part d’una infància una mica ridícula.

En una de les seves visites a Gran Bretanya, i vestit com una mena de Beatle futurista, el Magí va conèixer la que va haver de ser la seva dona després d’un fart d’insistir. Ell no sabia que ella finalment s’havia enamorat d’un foraster que, avergonyint-se dels seus orígens, només feia que reflectir-los amb més força.

Quan ja estava casat i havia tingut el primer fill, un dia que s’acostava Nadal l’esnob va pujar a les golfes de casa seva i va parar atenció, per primer cop després de molts anys, a aquell tronc amb ulls que l’escrutava des d’un racó.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

UNA FORTUNA

La nena havia deixat una petita escalfor al sofà, a la seva vora. Estava sol, ara que la seva dona s’havia emportat sa filla a comprar. Era Nadal, i pràcticament tots els llums eren fora la finestra.

A la televisió acabaven d’anunciar el Nadal a tres bandes, tal i com ho feien cada any. El Barça havia perdut amb el Madrid. Això li va fer recordar que la loteria havia tocat a Vic, però no havia caigut a casa seva, i que demà anirien a ca la sogra a dinar. A partir d’ara i fins a les eleccions del març, encara hauria de veure més sovint aquells polítics, que prometrien arreglar-ho tot sense canviar gairebé res. Tot a l’entorn estava fet de plàstic, com si acabés de sortir d’un regal dels Reis.

Malgrat tot, ell era estúpida i francament feliç. Per fortuna, el benestar avui encara és una cosa que no es compra ni es ven; hi ha qui en lloga a la gent que estima i els el va pagant en terminis i per sempre més. Si hi posa voluntat, hom fins i tot es pot arribar a convèncer que això d’estar a gust només depèn d’un mateix.

Els Pets. Estúpidament feliç (Respira, 2001).

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es