AIXECANT EL DIT

Tots menjaven al voltant de la taula i es miraven com si fossin còmplices de la mateixa gesta mentre compartien els aliments de l’àpat. Eren una bona colla, encara que n'havien perdut a uns quants pel camí. Ells, l'únic que tenien en comú era la voluntat de ser qui eren ara, en aquell lloc i en aquell precís moment. Allà plegats, també es trobaven una mica sols: la síndrome d’Estocolm que els lligava al seu opressor havia fet arrels en la seva identitat. El viatge havia estat llarg i sobretot dur per als que havien militat per a un país independent, però el teixit divers i ple d'esquerdes que formava aquella comunitat n'havia evitat una ruptura seca i definitiva.

El refredat o bé un pensament obscur va fer que un d'ells comencés a tossir. Al seu costat hi havia el fill delicat de salut d'una senyora que li va demanar que fes el favor de tapar-se la boca. El nen també va tossir per acabar de fer-se la víctima i això va agreujar també l'ànsia del seu pare, que el va fer córrer cap al seu costat. Hi va posar cullerada un vell que va dir que això era culpa d'anar massa destapat a les nits, i una infermera gran ja es va avançar dient que ara no tenia més ganes d'atendre a ningú. Quan l'home que havia tossit primer es va aixecar de la taula per marxar dolgut, va ensopegar amb la pota de la cadira d'un xiquet i això va fer riure a un parell de noies que eren a la vora. El guirigall ja havia crescut fins a límits insospitables, quan un d'ells -aixecant primer el dit, això sí- els va voler recordar que havien canviat de planeta per a poder viure com a un poble unit i lliure.

El que seia al cap de taula, que s'ho mirava mentre provava d'empassar-se la seva posició capdavantera en l'enrenou, es va aixecar de la cadira i es va dirigir cap a la finestra, per acabar-s'ho de creure. Va veure que el paisatge de fora, tan diferent d'aquell d'abans, no els havia fet canviar gaire, encara.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

EMPRESONAR LES NOSES

Sempre havia tingut un gos per company. Durant els seus primers anys, l’Albert ja en va tenir un que provava de substituir les funcions d'un germà petit, i des de llavors, l'espècie canina, dòcil i també guardiana quan calia -amb les variables corresponents al caràcter de cadascun dels seus exemplars-, s'havia fet reina de la llar. Fins que va marxar de casa dels pares, va tenir gossos amables que gosaven seure al costat de la família durant els àpats, i que tenien un lloc privilegiat reservat al sofà. Així era el respecte mutu que hi havia entre els parents de l'Albert i aquells animals.
Un dia l'Albert va trobar l'Aina, una noia que tenia un gos petit i també un gatet d'allò més bufó i esquerp. A la casa que finalment van poder compartir, només hi van portar el gos d'ell, el Climent, ben tibat i content de ser monarca del palauet que s'havien pogut permetre els seus amos amb l'ajuda econòmica dels pares.
A la nova llar de la parella hi va arribar finalment un nen petit: l'havien estat buscant amb desesperació, per allò del tic tac tic tac del rellotge dels pares que es fan grans. L'estructura jeràrquica de la família no va tardar gens en bellugar-se per canviar de cap a peus: en Climent va començar a deambular pels passadissos i sobretot pel jardí, prenent paciència mentre esperava que els pares primerencs el traguessin a passejar a ell. Però ja no els semblava tan fàcil atendre les necessitats d'aquell ésser, i quan bordava massa se’l miraven com si s’hagués convertit en un gos perillós.
Quan la criatura va començar a caminar, l'atenció dels pares es va centrar obsessivament en els seus passets. Gelosa de la integritat física de son fill, la mare tampoc deixava de vista al vell Climent. Va començar enretirant-lo amb el peu per a què deixés pas al nen, i va acabar per fer-li una gàbia al jardí. En Climent va creure que s'havia convertit en "l'altre", un ésser que tenia com a utilitat bàsica la de fer nosa. Fins i tot l'Albert, amb qui l'unia una empatia indubtable, li havia volgut fer entendre que s'havia d'apartar per deixar espai a l'infant que ara portava l'alegria a la casa. El gos, resignadament fidel, durant una temporada va patir per si el voldrien fer fora. Aviat va veure, però, que encara podia ser pitjor: el farien ser per força tan sols un animal de companyia sense llibertat ni les passejades que li pertocaven.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

EL PREMI ART I PICO

El blocaire En veu baixa m'ha atorgat el Premi art i pico, un guardó que no sé exactament què premia, però que m'ha fet il·lusió per la seva procedència i naturalesa: un premi creat per algú que també té un bloc, que va circulant per internet sense ningú que el censuri (suposo) i que evidencia que s'han creat petites comunitats de bloguers que es llegeixen com a mínim de tant en tant.

El premi ha estat creat per Eseya, del bloc Arte y pico, que ha difós aquest premi a la Xarxa.

Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blocs que es considere que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguen visitar.
-Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.
Aquests són els blocs als que atorgo el premi. N'hi ha alguns que no he escollit perquè ja han rebut el guardó de mans d'algú altre:

Filant Prim

Nausica

Històries veïnals

El cafè d'en Litus

Connexions (From Tarragona)

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

EL CARNAVAL CLANDESTÍ

Ja des del moment dels preparatius, la festa tenia tota l’emoció afegida que comporta la sensació de clandestinitat. La funció carnavalesca va començar en un paratge silenciós. Als carrers no hi havia aquell ambient que porten els llumets i les cançons de fil musical gentilesa de l'ajuntament. Com a representants de les forces municipals oficials hi havia uns quants agents de la policia local, tots disposats a assistir a un acte del tot informal. Enmig d’una celebració deixada a mans dels més contestataris de la ciutat, qui més qui menys es prenia el permís d'aprofitar-ho: alguna de les comparses destil·lava -a més- eslògans reivindicatius, dits en veu alta i en papers que es repartien entre la gent que ho havia anat a veure. Pocs nens i nenes anaven al costat de les carrosses dels grans; molts ho devien celebrar a l’escola, el divendres o el dijous anterior.

Potser el de Valls sí que és un Carnaval (període de divertiments públics) com cal: des que l’ajuntament se’n desentén a causa d'aquell polèmic cartell del 2005, no hi ha compromís que lligui els participants amb el consistori, i això dóna ales a la imaginació dels més satírics.

Només em sap greu pel pobre Carnestoltes, que en el seu dia no el va veure ningú, perdut com estava en algun dels carrerons més foscos que mai malgrat la saragata.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

PARLAR PELS ALTRES

Sobre Ryszard Kapu´sci´nsky, reporter nascut a Polònia, escriptor i corresponsal de guerres i conflictes poc agradables de tractar, es diu que va saber plasmar el que succeïa als països africans que no apareixen gaire sovint als mitjans de comunicació si no formen part d’una notícia del tot tràgica. Ara que va fer un any de la seva mort i que per això es pot provar de resumir-lo, també és un bon moment -perquè no- per a fer hipòtesis sobre el que passava pel seu cap i el va portar a ser algú conegut arreu del món per la seva tasca periodística i també de reflexió sobre la humanitat. Deixant de banda el que ja es coneix sobre allò que va fer créixer a Kapu´sci´nsky tal i com va ser, em proposo imaginar-li una infantesa que li podria escaure:

La mare de Ryszard podria haver estat muda. El seu pare potser no passava gaire per casa i el seu germanet encara era molt petit. Així que, amb set anys, podria haver estat ell l'únic en qui sa mare podia confiar per tirar endavant la família mentre també avançava la Guerra. Li anava a fer tots els encàrrecs i l'ajudava en tot allò que requerís una bona veu. La seva mare no apreciava pas poc l'ajuda del seu fill Ryszard, però era implacable a l'hora de jutjar els seus actes: no li va perdonar ni una sola errada. Si no recordava que abans d'anar a l'escola havia de passar a encarregar alguna cosa a la botiga del carrer de sota, aquell dia es quedava sense la part més bona del dinar. Ryszard ja es cuidava bé de fer a la perfecció allò que li havien manat, però com que era un noi amb un esperit inquiet de naixement, ja sabia que a vegades anar a jugar o a descobrir la seva ciutat era una crida ineludible per un nen. Per això un dia va arribar tard a casa a sopar perquè hi havia molts tolls i ell havia d' inspeccionar tots els animalons petits que s'hi havien reunit. Havia de saber si n'hi havia cap que encara no hagués estat descobert.

Quan finalment va arribar a casa seva, la seva mare portava uns quants cabells esbullats al cap i el seu germà plorava agafadet darrere del balancí. No els havia sentit cap veí, ni a ells ni als saquejadors, i la cara de sa mare, en veure'l entrar, va passar del color esblanqueït que li havia quedat, a un vermell irat. Abans d'agafar-lo d'una revolada per fúmer-li una bufetada, el va abraçar molt fort per dir-li "no ho facis més." I ell ja no ho va tornar a fer mai més.

Empatia

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es