CARRETERA

Totes les cues de després de les vacances porten a alguna casa. Per a l’Anna, el camí de tornada del dilluns de Pasqua Florida, arribava fins a un destí poc desitjable. Unes quantes cançons per anar variant a la ràdio, de tant en tant les notícies, les cames que sortien d’un bot quan veien alguna àrea de servei, galetes que s’enganxaven per fer malbé les dents.

Al primer lloc on van parar ella i ell durant el viatge, van consumir dos cigarrets cadascú. També en van donar a una noia que no coneixien de res. Haurien begut alguna cosa, però tenien por que els esguardés un control policial a cada revolt de la carretera. Portaven, de gola a gola, una discussió amb veu temperada que havia durat hores: la casa, el fill que potser tindrien, els avis. Ella -no se n’amagava- mentrestant pensava en una altra cosa. De cara, el sol, fugint cap a sota, els deixava en una llum tènue. Massa hores en un cotxe. Enmig de la somnolència més traïdora, la veu del company i la ràdio no perdien la força: aquell era el precís moment en què havia de triar. Sabia que l'únic indispensable per a exercir l'autodeterminació, era una distància per recórrer en alguna via.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

CONTEMPLACIÓ

Setmana de contemplació, període d’abstinències. Fer vacances ja és un bon motiu per sentir-se alleujat, encara que les portes de les esglésies quedin lluny i no anem a confessar les mancances per a redimir-nos. Per alguns, la Setmana Santa feia més olor de cera quan érem petits, la processó era misteriosa, i ens fascinava veure a determinades persones cantar amb una devoció desconeguda. Els armats, si plovia, fins i tot feien el pas dins a missa i ens feien ressonar les parets.Tenia temps per pensar mentre veia la renglera de gent de divendres Sant a la nit, tot mirant el ciri dins un tub vermell calent.

Aquell qui vol entendre com és de divers el món, pot descobrir que l’altra gent té altres dèries, i que les pròpies misèries són encara més ridícules del que es pensava. A vegades, obrir els ulls per veure els demés, també ens fa replantejar les certeses i les creences. Potser és per això que la gent deixa d'anar a missa, tot i que és també una oportunitat de reposar i de reflexionar poc o molt. No hi ha temps per a la contemplació, només per actuar: a cop calent, comencen els conflictes entre persones d'arreu del món. No oblido que el ciri segueix cremant si se'n té cura, i que, per a això, només cal que cadascú tingui fe en si mateix.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

SILENCI.

Era madrilenya. Coneixia l'avi Joan i l'àvia Raquel des que va viure una temporada al Pla de Santa Maria durant la Guerra Civil. A la Vicenta la van anomenar "exiliada", un adjectiu que pesa tant que transforma aquell qui el porta. El temps no deu servir per anul·lar trasllats, quan s'ha carretejat la vida per força cap a un altre cantó.

Quan jo devia tenir dotze anys, la Vicenta va venir amb el seu marit Enrique a passar uns quants dies d’estiu. Ja havien vingut altres vegades abans, però aquella és la primera que recordo. No sé si explicaven coses de quan eren joves, però havien passat molts anys i més valia pensar en allò que els havia fet riure. Més endavant, part de la família vam anar a Madrid a veure la parella, i llavors sí que, quan ja marxàvem, vaig notar que l'adéu que ens deien, el definitiu, era el final d’una història intensa.

Ni la Vicenta ni l'Enrique no ens van parlar obertament del bàndol al qual pertanyien durant la guerra. Tampoc ens preocupava massa això a nosaltres. L'amistat d'aquells madrilenys amb els meus avis sí que va ser resistent, però cap d'ells tenia ganes de descriure el passat per no reviure'n el pitjor. Quan el silenci es fa tan llarg, no pot ser que hagi estat bo per ningú, ni de justícia, haver callat.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

CALIDESA DE BARRI VELL

Gràcies a què la casa del costat és tota per terra, ara pot gaudir, del balcó estant, de la imatge d'un horitzó entre proper i estrany de perfils rectilinis, d'habitatges forts i grisos. Una realitat una mica xocant, només a quatre passes, i sota casa olor de pixum de gat i de persona amb incontinència.

Ella, menys vella que la casa, té la sensació de ser un arbre que veu com els de la vora van caient mentre espera la seva hora. Els fills han marxat, com els ocells que s'espanten quan senten trontollar el suport per arrencar el vol. Es van deixant morir les cases del barri vell, i elles, per aprofitar el protagonisme de l'agonia, atreuen aquells que no tenen cap més lloc on anar a caure-hi. Qui veu les taques a les parets que guarden els carrers del nucli antic? Fins i tot en la mala olor hi ha de quedar substància de veïnatge, de les botigues plenes, de la gent xerrant.

Ella, ara que no coneix gaire a ningú, s'estira al llit i té la sensació d'haver dormit sota l'escalfor de molts records quan sent que obren la porta. El seu fill, mentre l'envolta amb un braç, li diu que se l'emporta a casa seva, a la zona nova. Ella li diu que no vol marxar. Ell no se l'escolta i la puja al cotxe. Com més s'acosten a la nova casa més es refreda. La gent pels carrers va tapada, perquè amaga els sentits. Té por que el fred li entri a dins per prendre-li, a ella també, la Memòria.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

MORT D'UN POETA

Vaig en cotxe i escolto a la ràdio que s'ha mort un poeta. Em sona el seu nom i d'entrada el classifico com a algú del món de la literatura, però no en tinc cap imatge. Faig la segona rotonda cap a la feina, i el locutor pot seguir parlant sobre aquell home gràcies a allò que ha hagut d'extreure d'internet o d'una ressenya minúscula del seu arxiu, a corre cuita. Seria més estrany que, sent poeta i sent català, l'hagués vist sovint a la televisió. Va tenir cap època daurada aquest guardonat narrador, dramaturg, assagista, dramaturg, poeta i estudiós que es fa difícil de trobar fins i tot a algunes llibreries?

A aquells que em diran que potser sóc massa jove i badoc com per haver sentit a parlar gaire d'un poeta de noranta anys, els diré que botifarra: ve que vaig aprendre el que em van voler ensenyar a l'escola, i miro el telenotícies per saber què ha passat- i tot i així encara em puc preguntar: qui carai era, en Palau i Fabre?

La pèrdua, per la seva dimensió cultural, segur que es mereixeria un moment de silenci, però vénen eleccions, i aquells sí que en saben de fer-se propaganda. Els focus mediàtics recauen sobre dos polítics, que s'encaren per guanyar. Si convé hi haurà bufetades.

Finalment apago la ràdio, i per respectar el llegat que ens ha deixat el poeta, jo només puc dir que el llegiré.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es