EL CANDIDAT

Ja no queda cap escuradents, ara no sé pas com ho faré...va dir l’home dels cabells blancs quan es va menjar l’última ametlla salada que quedava al plat. L’aperitiu es va allargar. Els cambrers anaven massa lents, i ningú gosava a menjar massa per no semblar despreocupat. El golafre salivava parlant d’ell mateix. Al seu costat hi havia la dona fina que havia dit a tothom que era lesbiana feia tan sols 9 mesos: “he fet bé de posar-me mitjonets de mitja de color negre, ja s’acosta el bon temps i em fan els peus bonics.” Al davant l’historiador, amb ulleres de posar i treure-posar i treure; en un cap de la taula la nena que semblava un nen, amb trenta anys acabats de fer i un tallat de cabell d’allò més actual i mil·limetrat perquè la cara no li quedés tan allargada. Entre plat i plat, parlarien dels canvis que havien introduït els seus assessors al guió.

Quan es reunien per fer un dinar d’aquells, durant els primers minuts a alguns els costava una mica recordar que es trobaven en un ambient bastant íntim i que no calia que fessin honor a la disfressa que havien escollit. Al cap d’una estona ja s’havien desmanegat fins allà on els ho permetia la vergonya i la parella que els esperava a casa. Els que sí que era de debò important per a tots ells, era que semblés en tot moment que encara els apassionava el projecte que tenien en comú. Això si no era que en volien deixar de formar part definitivament, com ho havia fet aquella que s’havia enamorat d’un mascle del grup de més a la dreta.

El vi va córrer i va avançar de cap a cap de taula, per acabar descobrint que el Vicenç volia presentar candidatura a la presidència del partit. Volia dir-los-ho així, veient-los les cares. La Txell se’l va mirar, des de dues cadires més a l’esquerra, i els ulls li van brillar com a les noies dels dibuixos animats japonesos quan estan profundament dolgudes. Als altres no els va estranyar gens, potser perquè el coneixien una mica més, i després de dissimular afirmant que hi tenia tot el dret i fins i tot preguntant-li pels seus objectius, van passar a les postres, pensant que aquell ja era només un bufó vell amb trucs massa gastats per convèncer la platea.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

LES SORTIDES DEL CARRERÓ

La veu d'aquell noi jove que els feia de guia s'havia tornat un soroll de fons. Ella perdia el temps agafant aire, mirant al voltant, omplint-se de nou. Hi havia anat amb el fill d'una germana que semblava força interessat en "la protecció del patrimoni", tot i que amb un peu jugava amb un nen més petit que trafiquejava amb les pedretes. Només de tant en tant pensava que estava cansada: la Marxa havia tirat endavant a poc a poc, parant a cada monument a la memòria, explicant les pèrdues de la seva comarca, sense deixar de banda eslògans ideològics. Feia només trenta anys havia estat allà mateix plantada, després de menjar la mona a la pallissa, o de fer una d'aquelles excursions de dissabte a la tarda amb els amics de sempre.

La Marxa en Defensa del Territori havia agrupat una colla de gent que es coneixia, més o menys. No més d'una trentena de persones. Tots assentien més o menys a les explicacions ingènues del jove, feien ganyes darrere les ulleres per a un sol primerenc. Un home anava rondinant per autocomplaure's amb un discurs catastrofista. Feien un silenci gairebé total quan s'aturaven a observar les parts del seu patrimoni que més es transformarien. Que s'havien transformat ja durant les darreres dècades.

Allà plantada, va recordar un dia d'estiu que va estar buscant la seva gossa fins el capvespre. Feia trenta anys, i quan la va trobar, festejant amb un altre gosset allà on s'acabava el carreró que portava a les terres dels seus pares, a l'altre banda no hi havia cap de les naus blanques i grises que avui s'alçaven tan prominents.

Entre El Pla, Valls i Alió, a l'Alt Camp

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

MARXAR DE L’AIRE

Era el primer dinar de després de tot. Taula per a tres en un restaurant, massa gran per a dues persones amb tantes ganes de veure’s. Exactament mig any. S’havia deixat el cabell llarg, i sabia que li quedava horrible.

Quan ell va fer el primer ullet, va ser com si tot s’hagués encarrilat de nou. Com si hagués estat un punt i a part. Per primer cop ella xerrava de manera fluïda. Ell, que sempre s’omplia la boca amb alguna fanfarroneria, se la mirava vidriós aquesta vegada, fins i tot la deixava dir, la deixava fer. Havien estat productius els últims mesos, lluny d’ell, i ho expressava sobre la taula, fent caminets amb molles de pa i dits curts.

Una part molt representativa de la seva família era en un hospital.

Ell no podia dir res, amb un nus gros a la gola i la veu a les puntes dels dits, s’aferrava a la seva mà, sobre la taula. Ella havia aprofitat l’explosió per a fugir. Ho sabien, i al poble, la contaminació s’havia aferrat sense miraments a cada partícula d’aire.

Després d’unes postres sense gana, van encaixar-se la mascareta a la cara. Van continuar fent una mica de repàs. S’estimaven. Ella va anar a pagar -un cop més- i va quedar dreta al seu costat, agafant-lo per una espatlla. No sabia si valia la pena deixar-la anar mai més, pel que els quedava. A fora no hi havia tanta gent als carrers.

Què se n'ha fet de les nostres vides? (D'una cançó de Cesc Freixas)

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

PATRIMONI SORRENC

El seu regne ocupava exactament 4 metres quadrats de sorra de platja, el que la vista s’apoderava, aigües fosques enllà, era líquid de coses massa llunyanes.

Era l’última que quedava de la festa. La nit també havia deixat un bon record, recorrent bars de més al litoral de la ciutat. Les cames i els peus treien fum, no aconseguia que cap ona li arribés a les puntes dels dits. Així, capcota, va anar recopilant coses que li havien passat pel cap altres vegades: feia mesos que no anava a dormir tan tard, demà havia de fregar el lavabo, 800 anys enrere va néixer el rei Jaume I, avui havia anat molt bé...així, quan va haver començat a fer recompte d’emocions i aniversaris importants, se li va ocórrer que devia fer gairebé mil anys de qualsevol conquesta: es feien fonedissos els noms d'homes i dones compromesos amb la seva identitat cultural. Potser hi havia altres maneres de conservar el patrimoni: saber identificar-lo en allò que era dispers, també el feia perdurable.

Amb sorra escapant-se-li dels dits, la terra prominent s'emmirallava en l'aigua més clara de la nit.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

LA CATOSFERA LITERÀRIA

Un recull de les nostres dèries

Imatge extreta del blog Entrellum