tag:blogger.com,1999:blog-333755862024-02-07T18:00:55.330+01:00Ara plouJa ho veuràs, si mires al teu voltantraquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.comBlogger149125tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-1157137594997045742010-09-01T20:57:00.006+02:002010-09-01T20:57:00.279+02:00<div align="justify"></div><blockquote></blockquote><blockquote></blockquote><blockquote></blockquote>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com16tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-15031137664364816262010-01-14T00:15:00.000+01:002010-01-14T00:16:07.956+01:00La mullenaHola de nou! Ara també em podreu trobar al blog <a href="http://www.lamullena.blogspot.com/">La mullena</a>.raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-73256573500623626352009-11-08T12:35:00.004+01:002009-11-08T13:05:21.593+01:00<span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">REMORDIMENT, ENCARA</span><br /><div><br /><div align="justify"><a href="http://eliteratura.balearweb.net/get/polanski.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5401702383885752146" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 233px; CURSOR: hand; HEIGHT: 190px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3qogar1ahVR7OknhQukaxvg1dcCJFmZTl7MQMU5WlOrQJ3-RiJp1GMJEgoTJ2qhVRLvu5_jje9kOctbPpPZqchyKFRgO8bIKbZD9DNdC5-SH4W5Cf3BC1WTRpXbN8FxPmf9Uk/s320/Remordiment.jpg" border="0" /></a>Gairebé podia notar com el cor li vivia entre les parets del pit, malgrat tot. Dissimulant davant de la careta del seu nét, gairebé li havia sapigut greu que se’l mirés directament als ulls; no se’l mereixia prou. Tan content que havia estat de veure l’avi a la televisió feia un parell de setmanes. Ara segur que sabia alguna cosa. Tant era, ja ho sabria tot d’aquí a uns anys, i quan algú li parlés d’ell voldria marxar corrent.<br />Li havia passat sempre, això de deixar-se portar pels altres. Per això sentia que el seu lloc era allà, amb els de casa. Sense gent que volgués ser amiga dels seu poder monetari, posant-li una altra temptació a les mans, als llavis, i, finalment, gola avall, fins que ja manava més que ell. Mai hauria d’haver assumit la responsabilitat de signar un taló, ni haver agafat confiança a segons qui. Fins i tot havia aconseguit que la seva dona fos la còmplice més silenciosa de la seva riquesa escandalosa. Només el retrat del seu avi el sentenciava amb aquells ulls que eren tan embetumats com els seus.<br />Però el remordiment no era d’ara, sinó que era el càstig que li havien donat tots aquells anys en què era respectat i un pes li esclafava el cap al coixí quan pensava en l’endemà hipòcrita. Ara que tot se sabia, també era pitjor que estar mort.Podria haver-se sentit descansat, perquè ja no calia que amagués res. Però hi eren ells, encara. I sabia que si sentia el cor accelerat era per ells, i que si li pujaven llàgrimes, volia que ella els les vingués a eixugar. Després va venir aquell dolor a l’estómac, i la fluixesa a les cames. Ja sabia que era perillós que el deixessin sol, aquests dies, que li podien fer mal, o que ell, en algun moment, se’n podria voler fer. La seva dona, quan el va veure uns minuts més tard, també va sentir una mena d’alleujament punxant. </div><div align="justify"></div></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-6965450540187617542009-10-24T15:15:00.003+02:002009-10-24T15:58:47.658+02:00<a href="http://yustedquelovea.files.wordpress.com/2008/10/cinema_paradiso.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5396158467184840258" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 154px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgz235ywX-LXBDRl_a_XnYbg4SA9-BO9ARqBWNR6s834zkDL1XMfR3Db1ru6enl04wEP6BBY7zSqdIsjZ-awqDhzET-A-Pzd9I0OS2_hyzsS67t8l0CbqWxCod1m7N5N_Y88PZm/s320/cinema+paradiso.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">AL CINEMA</span><br /><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;"></span> </div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">El dinar m’havia quedat prou bo, i em vaig mirar satisfeta els plats buits de la resta de comensals. Llàstima que s’hagi acabat, em va mirar la meva sogra per tenir-me contenta. Voleu postres? Els pares del Josep es van menjar lentament amb la cullereta el flam de pinya, també fet a casa. Voleu anar a algun lloc aquesta tarda? Ell es va mirar el rellotge i va dir que podríem anar al cine. Jo vaig pensar que amb mi mai hi volia anar perquè surt massa car, però de seguida els vaig animar a anar-hi. La vena entusiasta a vegades em surt quan menys ho voldria i aviat varem tenir la jaqueta posada i els meus sogres van sortir al carrer amb ganes d’anar a veure una pel·lícula, amb aquell posat festiu de quan eren joves.<br />De camí cap al cine el Josep i jo anàvem parlant sobre quina podríem anar a veure d’entre les que anunciaven i ells dos es donaven la mà i van començar a parlar sobre alguna altra de la que els havien parlat. Es veu que n’hi havia una que els en recordava una que havien vist quan van començar a festejar, al seu poble d’andalusia, i, per casualitat, va ser la mateixa que nosaltres teníem ganes de veure. Ja davant de la taquilla, només ens quedava una cosa per decidir: el Josep va ser el que va preguntar si la volíem anar a veure en català o en castellà. Vaig dir “en català”, esperant que la parelleta volgués venir. No els va caldre fer cap esforç per decidir que l’anirien a veure en castellà i que nosaltres ja podíem fer la nostra. Després, davant de la pantalla, em preguntava si els hauria agradat més anar-la a veure <a href="http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3645627">en versió original, subtitulada</a>. </span></div><div align="justify"><span style="font-family:Arial;"></span></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-20075653961425612672009-10-18T15:53:00.004+02:002009-10-18T16:54:28.902+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">SOTA LA RAJOLA</span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;"></span> </div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Quan en tenia setze, va acabar l’estiu amb uns mil euros al calaix. Per començar ja va estar satisfeta, l’Elena. De moment, no en va fer res, ni s’escoltava la seva pròpia mare quan li deia que era una garrepa. Fins que va començar a anar a la universitat cada estiu va treballar a la terrassa del bar de la plaça. A tota hora la vèiem servint i fent entrepans i recollint les taules. Pensàvem: “ja en deu fer de calés, ja”. Jo anava a fer el cafè, i sentia que de casa seva la trucàvem per saber si tampoc hi havia d’anar a sopar, que ja era hora de plegar, però ella seguia feinejant. A vegades, després de contemplar-la, recordo que li dèiem que sortís amb nosaltres, que ve es mereixia una bona festa, després de treballar tant, però recordo que sempre ens contestava que no podia gastar. Ella és de poques paraules, i els altres no fèiem més que fer especulacions sobre el destí dels seus diners: si no gastava ni en roba, ni en el cotxe, ni en sortir, devia ser que estalviava per quan hagués d’anar a estudiar fora, i elogiàvem la seva gran força de voluntat. Tampoc vèiem que els seus pares anessin precisament justos de diners, més aviat al contrari, per això encara trobàvem més meritós que, sent tan jove, s’hi esforcés tant per guanyar <span class="blsp-spelling-error" id="SPELLING_ERROR_0">independència</span> econòmica.<br />Amb l’Elena vam coincidir en algunes assignatures a la universitat que eren comunes en les dues <span class="blsp-spelling-error" id="SPELLING_ERROR_1">llicenciatures</span>, i sempre la vaig veure estalviar. Treballava a un cafè del costat de la facultat i mantenia els hàbits tan mesurats com abans. Encara avui n’aprenc del fer de l’Elena, com a mínim, pel que fa a l’economia personal: fa uns mesos ens vam tornar a trobar, en un sopar que van organitzar uns amics comuns, i des de llavors ens hem anat veient. Ara que ens hem agafat confiança, malgrat la seva aparença distant, sovint fins i tot parlem de diners, que, de fet, i ja ho sap, és la qüestió que més m’intriga sobre ella. Un dia anàvem pel carrer, cap a fer un tallat, i veia que es mirava, sobretot, els aparadors dels bancs. Jo li vaig preguntar si és que volia canviar de caixa, i, davant dels meus ulls fascinats, em va deixar anar que no tenia els cèntims enlloc, que més s’estimava guardar-se’<span class="blsp-spelling-error" id="SPELLING_ERROR_2">ls</span> a casa, perquè no se’n refiava. Es veu que espera que algun dia n’hi hagi <a href="http://www.europapress.cat/economia/noticia-treballadors-caixa-tarragona-consideren-oportunitat-fusio-amb-manresa-catalunya-20091012134356.html">algun</a> que li faci treure el màxim rendiment possible als seus diners, o alguna cosa així, però jo vaig provar de treure-li del cap, i crec que vaig fer bé recomanant-li que s’estalviés marejos i patiments, i que continués guardant els "quartos" sota la rajola. </span></div><div align="justify"><span style="font-family:Arial;"></span></div><div align="justify"><object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=416218b" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object></div><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-family:Arial;"></span></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-77949597392603046912009-10-11T15:44:00.005+02:002009-10-11T16:13:18.372+02:00<span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">TOTS ELS DRAPS BRUTS</span><br /><br /><div align="justify"></div><div align="justify">Desitjaven que es tanqués la investigació perquè el cap de turc deixés d’airejar draps bruts. Més d’un d'ells tenia els ulls oberts passades les dues de la matinada, o s’aixecava a remenar papers, com la gent que deu alguna cosa, tot buscant una prova per autoconvèncer-se de la pròpia innocència. Ni les seves parelles van despertar-se per preguntar-los si alguna cosa els feia mal a la consciència, ni van tenir rampells que els fessin venir ganes de confessar res.<br />Al Parlament aquells dies sí que hi havia un murmuri més audible del que era habitual, i es van començar a veure els primers parlamentaris tapant la pantalla dels seus telèfons mòbils. Els fotògrafs ja salivaven darrere dels objectius, i els que més coses amagaven ja es van deixar sentir, una mica descamisats davant de les càmeres, evocant al seu dret a la intimitat.<br />El dia del judici els únics acusats van fer una dissertació que embrutava els polítics del cim del país. Per a la gent només va créixer una mica més la sospita sobre la corrupció que envoltava aquesta classe i el seu entorn. Però potser el que en va sortir amb la imatge més esquitxada va ser aquell secretari de partit que mai se n’havia estat de dir que s’havia fet a ell mateix, sense ajuda de ningú. Tothom sabia que això ho deia perquè el seu cognom no era el dels autèntics propietaris dels camps de la política i la cultura del país. </div><p><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizRB8QwNsr4ufc4sWei3mq_6vOAcya-ng8L9m41GSehXEIzW4ADVk2iv7TD3sO87TdhE7bQQDw44onhn5McbFLDtt0iWMxiOXg6Z8A0GKcepICvKKeQBT3es7d1CiJj5u6-jM-HA/s1600-h/roba+estesa.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5391344401059244834" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgRWaEavNqKgjn4kzSKSF0dz5yWeRWdTyALwenivJgJlZJYAuQZAdKcb7lzMwDGJ-JCEAmntpNZD7jhviclrMIFe-dPSUxHUHjEm6k30vnGZActxAs94MCPj5fKIqX_HE446bmx/s320/roba_estesa%5B1%5D.jpg" border="0" /></a></p><p></p>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-90500954275781484822009-09-12T12:19:00.007+02:002009-09-12T12:37:37.587+02:00<span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">REFERÈNDUM A LA PEIXATERIA</span><br /><div align="justify"><br />Potser us hagueu trobat ja en una situació semblant, vosaltres, també, al vostre municipi: sortia dissabte passat de la peixateria i em vaig fixar en un paper que semblava d’aquells que posen sempre a la paret, de gent que busca cangur o fa classes de repàs a la canalla. Resulta, però, que aquell paper en què em vaig fixar convocava una consulta sobre la independència de Catalunya per d’aquí a dos dimecres. Vaig seguir llegint, buscant si no es podria anar a votar també en diumenge, i vaig veure que sí, que el diumenge següent les urnes també estarien parades de deu a dues de la tarda, pels que treballen entre setmana. Vaig sortir del local amb olor de peix una mica confosa, però de seguida vaig lligar uns quants caps i ho vaig entendre tot. Resulta que la mestressa té parents a aquell <a href="http://www.llibertat.cat/content/view/6311/29/">poble</a> on s'havia de celebrar una consulta per a la independència i la justícia de l'estat havia prohibit a l'ajuntament donar-hi suport. Em penso que, per això, deuen haver arribat a la conclusió que si les coses no les decideix la gent normal com nosaltres, no arribarem mai enlloc.<br />Llegint el setmanari ja he sabut que a 3 municipis més de la comarca també s’han convocat consultes per aquestes dates. Tampoc no és estrany, doncs resulta que dos dels fills dels peixaters d’aquí han obert el seu propi negoci en dos d’aquests municipis. Al tercer poble hi ha una llenceria que és propietat de la cunyada d’un dels fills de la peixateria, que és veu que també és molt de la ceba. Ara ja només deu quedar esperar que la dèria de les consultes populars, o futurs referèndums, s’estengui una mica més enllà de la nostra vegueria. Aviat també deuran trobar la llei espanyola que diu que les botigues de poble no poden preguntar als clients si estan d’acord que Catalunya es converteixi en un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea. </div><div align="justify"> </div><div align="justify"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5380527799031640402" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 230px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrLfYqPZ1Uz1IaJUqZlaTaxDqbfdHbh9EayfsqtqPTiHrrKqyj3G2GhqGBTwu7Lz4x6e-yVrLF_Mmjq3nkvwPIInfa-6aOXK3AxSrqPM65EEUiD2meHkuYlDKGxRmZibiXQ3yy/s320/refer%C3%A8ndum+peixateria.jpg" border="0" /></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-21491915074185888312009-09-07T16:50:00.003+02:002009-09-07T21:18:52.760+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">TOTA LA PRECAUCIÓ</span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;"></span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">El malestar de la meva amiga ja va començar quan va sentir que l'Isaac, un veí de l’escala, explicava a la veïna del mateix replà que havia anat a veure un nebot a l’hospital a qui havien ingressat en estranyes condicions. Es veu que va sentir dos metges, al passadís, que deien alguna cosa, en veu baixa, sobre un malalt, que ell va creure que és el seu nebot, a qui s’hauria d’haver aïllat molt més per evitar contagis. La meva amiga es va assabentar de tot mentre pujava les escales cap al pis i buscava les claus. Quan ja ser a dintre va acabar de convèncer-se, mentre preparava el sopar cantussejant i tot, que el cosí a qui el veí havia anat a veure a l’hospital devia tenir la grip nova.<br />Ja seien a taula tots plegats veient les notícies, i ella encara anava donant-hi voltes. S'havia <a href="http://www.gencat.cat/especial/grip_a/cat/index.htm">informat</a> sobre la nova malaltia; havia llegit com es contagia i quins en són els símptomes. De moment el que va fer és explicar a la família el que havia descobert sobre el veí, que havia estat en contacte amb algú que té la grip, i els va suggerir que no s’agafessin a la barana, per evitar el contacte amb allò que també havien tocat les seves mans. L'home de la meva amiga li va dir "si hem d’agafar la grip, l'agafarem igual", i el cas és que tots van continuar fent la seva, com sempre, i que ella va ser la única que no s'ho va poder treure del cap. Un dia sortia de la tintoreria, amb un parell d’abrics que ja havia portar a rentar, i va tenir la mala sort de trobar-se, just a la porta del bloc, a l’Isaac, amb aquella predisposició que té sempre per ajudar-la. Li devia notar l’esglai a la cara, i mentre l’ajudava a portar el penjador, grapejant-lo com si sabés la por que li feia, fins i tot li va dir que es cuidés, que no tardaria a arribar el fred i que tota precaució és poca...<br />Finalment l'amiga se’n va afartar i va comprar mascaretes per a tots, encara que fessin massa evident la seva preocupació. Les va deixar preparades a la taula de la cuina, però aquella mateixa tarda ja es va començar a trobar malament i avui encara està convalescent a l’habitació del darrere. M'han explicat que aquest matí el somrient Isaac li ha portat un pastís que li ha fet ell mateix, però no l'ha pogut veure, per evitar el contagi.</span> </div><br /><div align="justify"></div><a href="http://img.webmd.com/dtmcms/live/webmd/consumer_assets/site_images/articles/health_tools/AIDS_retrospective_slideshow/corbis_rm_photo_of_giant_condom_in_Paris_1993.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5378754265856320466" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 196px; CURSOR: hand; HEIGHT: 313px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhS-jtxnomkPQ5WhmmWT_AfYUySAZqyqaK4J1x2x-rMo8hMAg1Sfx_MP4RmMhRFD1IKPQ4vAwBuUEp1ghThDV2UGt7jcD5RTIDyTupMtR_f8eLJuDQSCUnSYSPcMd9FlW5nl3tA/s400/precauci%C3%B3.jpg" border="0" /></a><br /><div align="justify"></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-44581941302671668952009-08-30T16:04:00.011+02:002009-08-31T18:51:11.400+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;"><strong><span style="font-family:times new roman;">TERRA DAURADA</span><br /></strong></span><br /><span style="font-family:arial;"><span style="font-family:arial;">Expliquen que els avis dels seus avis, quan van arribar, van creure que aquella terra era gairebé erma. Alguns se la van mirar de prop, posant-la entre els dits de les seves mans, i van fer que no amb el cap. Altres van decidir provar-ho. Els primers mesos la planta creixia estranyament arrissada, i va fer tenir el cor dels pagesos en un puny. Un historiador local assegura que els del Mas de la Bresca ho van voler arrencar tot, però que el fill, que es veu que en sabia més que ningú, els va frenar a temps. Devia ser un dels primers que va dipositar tota la seva confiança en aquella terra de color groc fosc.<br /><br />El fruit del que van plantar, d’un color més intens que el que neix en altres llocs, és símbol de la comarca més al sud del país, <a href="http://www.doqpriorat.org/">productora més qualificada </a>del líquid daurat. Ja fa anys que els productors de fora només poden conformar-se i veure com va creixent el prestigi i les exportacions del sud. Avui el beuratge que fan els del Mas de la Bresca i uns quants més se serveix a taules del país i de l’exterior, malgrat la <a href="http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=38658">generositat</a> d'aquella terra amb tots els que creuen </span></span><span style="font-family:arial;"><span style="font-family:arial;">que quan surt el sol surt per tothom.</span></span><br /></div><a href="http://www.master-hunters.com/fotos/siurana.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5376163360278517378" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 123px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj5x-ZTOvU9jYKZPlL0S9z-7I19A6bK-geA6rv-hWZatq8bLCBVPoIq_oQ7_cUjkdUP_gMohGjPhMRzDoAf4-L7KfWoFBaIpXTXNyjx7HHlJmQlmLYi_c6UVHU7Qu-qhATZiKy6/s400/Siurana.jpg" border="0" /></a>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-26535938887960202282009-08-23T13:38:00.004+02:002009-08-23T14:02:14.296+02:00<div align="justify"><strong><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#663366;">EL VIATGE LITERARI</span><br /></strong><br /><span style="font-family:arial;">Malgrat que vaig a un lloc força a prop, el viatge en tren serà prou llarg. Obro el llibre per la pàgina 100 i pico, vora la 200, ja. El paisatge va passant per la finestra, fent allò que fa sempre quan t’allunyes uns quants quilòmetres de casa, canviar sobtadament en el terme d’algun poble del que ningú te’n sabria dir el nom. Terra d’un marró apagat, sense lloc per a la vegetació. És curiós però per un moment sembla que el que hi ha fora la finestra s’assembla molt al que estic llegint. Una pel·lícula subtitulada, gairebé. Però em comença a fer mal el cul i el noi del seient de l’altra banda parla per telèfon molts decibels per sobre del que hauria de ser permès. No tinc ningú per queixar-me, tots els companys de viatge dormen, i el cap també em va caient enrere mentre ja no sé si sostinc el llibre o és ell que es manté a les meves mans.<br />Després no sé quanta estona deu haver passat, però em piquen al braç i obro els ulls. Torno a obrir la novel·la, i me n’adono que gairebé no sabria dir si som en el viatge d’anada o en el de tornada. Dec haver somiat que ja visitàvem els carrers de la nova ciutat, que anavem a aquell museu del nom estranger, i fins i tot que veia a la televisió d’un bar que havien fet explotar un cotxe al poble del costat. No t’encantis, ja hem arribat. Guardo el llibre a la bossa, per retrobar-lo a la tornada. </span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;"></div></span><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5373127722848505586" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFsz9yPl26gC19PSyHQCAgLQ4jvX2w9ERGWCoCpXG1gXpHbtMYVE7XbGI5h9bsTiY0EiU72jY9RqIpSc0XGBcrClPN6fb9aON14ZkWo7j-JGtK0MIKO45f-w-LqodR5JEwD4XX/s320/Viatge+literari.jpg" border="0" />raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-13441477340061985482009-08-07T19:53:00.005+02:002009-08-07T20:56:04.354+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#663366;"><strong>ESPERANT EL TORN</strong></span><br /><br /><span style="font-family:arial;">A l’entrada els feien passar per sota l’arc detector, obrir la bossa i treure el que tinguessin a les butxaques. Després havien d’esperar el seu torn. A l’Ariadna encara li havia anat mig bé perquè tenia vacances i s’havia fet a la idea que estaria pràcticament tot el matí allà. Van passar vint minuts ben bons fins que no va poder fer el primer tràmit, i l’home de la finestreta feia olor de cafè, portava ulleres a la punta del nas i tenia el bigoti esgrogueït: “Comencem bé”, es va dir només veure’l.<br /><br />Després de les primeres indicacions es va dirigir a fer un cafè de màquina però li van faltar cinc cèntims, que cap dels presents li va poder deixar, així que es va repenjar a una columna i hauria aclucat els ulls i tot, esperant el seu torn per fer el tràmit següent, si no li hagués sonat el telèfon. Va haver de sortir per parlar amb el seu germà, que li volia dir que necessitaria el seu cotxe abans de les tres de la tarda i va aprofitar per explicar-li el que li havia fet la seva nòvia. Va provar d’aclarir-ho amb uns quants “és veritat” i “tranquil·litza’t i parla amb ella” durant vora quinze minuts més, fins que es va adonar que ja es devien haver saltat el seu número. Abans de penjar el seu germà encara li va recordar que li hauria de deixar el cotxe a primera hora de la tarda. Ja eren les 11, i amb els ulls encara fixos a l’esfera del rellotge, va treure un altre número per agafar tanda. Era el 290, i encara anaven pel 263. Al cap d’una hora el nen ja començaria a rondinar i avui no li havia deixat res a l’àvia perquè li fes el dinar.<br /><br />Va haver de sortir al carrer per respirar un aire més net de burocràcia i, com si l’haguessin cridat, de sobte es va girar i va veure com la grua s’emportava el cotxe del seu marit al dipòsit. El primer instint va ser el de perseguir-la uns metres, i quan es va haver parat a un semàfor el conductor en veure-la escabellada i en aquell estat de nervis només li va saber dir que el deixés fer la seva feina tranquil. El seu marit li va dir des de l’altra banda de l’auricular que ja estava a punt de sortir de l’oculista, on havia anat per fer una petita consulta, i que el gual permanent de la casa semi-deshabitada li havia anat la mar de bé per deixar-hi el cotxe, fins que se l’havien emportat.<br /><br />L’Ariadna encara va fer uns 200 metres corrent cap a l’interior de l’edifici amb olor d’humit, i quan va veure que havia tornat a perdre la tanda per només 2 números, va anunciar ben alt i fort que no podia més, i que, si volien ja els regalava el carnet de conduir i el cotxe i tot als <a href="http://www.youtube.com/watch?v=0BX7CaIIZRs">Mossos d’Esquadra</a>, i que deixessin de torturar-la amb multes. A punt d’abandonar la batalla per salvar el seu paper de conductora, un home que més aviat li va semblar que li volia robar la bossa li va agafar el braç i li va posar un paperet a la mà, fent-li l’ullet, i li va dir que ell ja no el necessitaria. Una mica escandalitzada encara, va veure que tenia el 296; si s’esperava li tocaria d’aquí a dos números. Més serena, va tornar a pensar que mai tindria cap més remei que esperar el seu torn. </span></div><div align="justify"></div><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5367296533073777730" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 195px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipoLiB_AQSUvamJ-BjeolgZcGU4Mj605WwPQ0xCzNVuGhOfBQJY1V1ms3YRhROeXc-CEo69gLOPuqrqZv_Duaa4d_4UJLZN7lq2cDHVz5N64YDX3EoEvRY94__vjaP-qtTjnAU/s320/Esperant+el+torn.jpg" border="0" />raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-28662716395756709822009-08-02T22:25:00.006+02:002009-08-02T22:46:51.699+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;"><strong>LA TRAGÈDIA I EL CASAMENT</strong></span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Sa mare li havia dit que no podia anar més maca que la núvia a un casament. Es posaria el vestit granat de l’any passat per la comunió de sa cosina i volia comprar-se unes sandàlies d’aquelles que tenen vetes que s’enfilen per la cama, però al final en va triar unes tan altes que li permetien tenir a pràcticament tothom a la línia dels ulls.<br />Diumenge a les 12 es calçava les mitges, mentre els seus pares ja marxaven cap a missa amb l’altra nena, vestida de color blanc. Quan sortia de l’habitació encara va veure a sa germana com s’espolsava la falda del vestit i mirava els seus pares tota tendra, amb aquella cara que ella no els havia sabut fer mai. Fins aquell moment encara esperava que sa germana no volgués casar-se amb el seu futur cunyat.<br />Ja vestida va recordar que havia de passar a buscar sa padrina per casa seva, al carrer estret. La dona ja portava la jaqueta quan va arribar, i, com sempre que estava nostàlgica, parlava pels descosits de coses que recordava de quan era jove. Se’n feia creus que la petita ja es casés i somicava tot caminant cap a la porta al bracet de la nena gran. Li va relatar fil per randa una altra vegada el seu “festeig etern” amb l’avi i aquell casament fet de pressa i corrent. De camí cap a l’església es van trobar el Joan Gallinaire, a qui la padrina Carme va saludar amb complicitat. Sense que li preguntés res, va tornar a apuntar que el pare del Joan, amic del seu pobre pare, havia anat a cremar esglésies durant allò que anomenaven la <a href="http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2009/07/27/pintades-commemorant-setmana-tragica/346475.html">Setmana Tràgica </a>de 1909. D’això ja en feia cent anys. Li va quedar una estranya expressió a la cara, i quan van ser a la porta del temple, va sospirar com si s'ho pensés abans d’entrar. La seva néta estava a punt de donar el sí a tot un senyor militar. </span><br /></div><p><span style="font-family:arial;"></span></p><a href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://cat.bloctum.com/spalomar/files/2009/06/campanar01.jpg&imgrefurl=http://cat.bloctum.com/spalomar/&usg=__c-lL9RE2V29G5c-ukejKGfgE3-o=&h=335&w=500&sz=57&hl=ca&start=320&tbnid=9hHCAxCmwg7nuM:&tbnh=87&tbnw=130&prev=/images%3Fq%3Dreservistes%26gbv%3D2%26ndsp%3D18%26hl%3Dca%26sa%3DN%26start%3D306"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5365469511025086722" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 214px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixeiN9DNsq1N383JRtjQgYKHYW2p0X6YEnm1v9xRlZqLvUPpZs9u3ntdnDSns9_kEF_3j7pYwgVMvDYvNGdXH0GpXaU5npIShz1GTpOAqmmsASltw-MEYj9YpF6z0OJ0whlpxP/s320/la+trag%C3%A8dia+i+el+casament.jpg" border="0" /></a><span style="font-family:arial;"><br /></span>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-61252609653811246252009-07-27T16:45:00.005+02:002009-07-27T20:10:34.819+02:00<strong><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">ATREZZO ESPACIAL</span></strong><br /><span style="font-family:arial;"></span><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Durant una bona temporada va creure que podria fer qualsevol cosa per arribar a ser astronauta. Havia alimentat aquesta idea una sèrie de dibuixos animats que mirava feia anys i més endavant una novel·la que havia llegit sobre una noia que se n’anava a un planeta acabat de descobrir, amb una tripulació formada per éssers estranys. I ara, baixant les escaletes de la nau, tot era com s’ho havia imaginat: el terra vermell, cap amunt tot ben negre si no fos per les càmeres, gairebé podia creure’s que ho tenia a tocar dels dits. Diria unes paraules i ja estaria, tothom es creuria que ho havia fet. D’alguna manera, era una de les primeres a arribar a Mart.<br />De sobte algú la va cridar dient algun renec, i en aquell precís moment el tècnic de so ja feinejava per darrere el seu vestit blanc inflat, tot bevent-se una cola: “noia, no se sent res”. Ara participava en aquell rodatge com a actriu, un ofici que també li permetia enlairar la <a href="http://www.youtube.com/watch?v=ToH5Ocwiqbs&feature=related">imaginació</a>, encara que no pogués veure com el món es feia petit sota els seus peus. </span><br /></div><div align="justify"><span style="font-family:Arial;"></span></div><a href="http://media.photobucket.com/image/lluna/laexploradora/LLUNA.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5363201080983857986" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 298px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLL3bb8VDW8gqj1YOScLuZACSMGKh4bZLzPPQpOj8sa2wiC6-CAlRy1SGwENJOJzg_Xn9SFAtmRrDM4h397RCqAEgaJpBQ-gMjCUg-mwjHogQ49re5Uw4n3jkR0SWCMNkwT8zh/s320/lluna.jpg" border="0" /></a>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-5251746927257404252009-07-20T18:03:00.002+02:002009-07-20T18:28:27.726+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">PAISATGE CASOLÀ</span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;"></span> </div><div align="justify"> </div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">S’han cansat de seguida d’esperar l’ascensor, així que estiren les maletes escales amunt, fins on es troba l’habitació. A l’entrar, primera ullada general. Una mira que hi hagi el que havien pactat amb l’hotel, l’altra s’estira al llit, i al final totes tres fan cap al balcó, a trobar la bafarada d’aire calent i el formiguer d’habitatges en forma d’apartament. En quatre dies hauran de visitar els llocs més coneguts de la comarca I dels que pràcticament no en coneixen cap, encara. Al mirar el mapa se n’adonen que haurien d’haver portat alguna sabata d’esport, i no tan sols les sandàlies per fer passejades per <a href="http://www.pueblos-espana.org/cataluna/gerona/empuria+brava/347305/">Empuriabrava</a>. La Júlia renega per desena vegada per no haver agafat un dels vols barats que hi havia aquells dies cap a París, enlloc d'estar-se en aquell lloc ple de turistes amb xancles on ja l'havien picat dos mosquits. No els fa falta més que una nit per adonar-se que als bars moltes vegades no és fàcil entendre’s amb els cambrers, o amb els altres clients. Aquell Alt Empordà turístic es descobreix com un paradís francès. A Cadaqués veuen com la gent fa de la platja casa seva, i, des de la casa de Salvador Dalí a Portlligat, entenen com algú pot embogir després d’encarar-se amb les formes artístiques encapsades en la natura costanera, bella i vertical. Dalt d’una barca amb motor i nom de musa d’algun pintor, veuen com aquella costa s’ha ornamentat per impressionar els que encara no es creguin l’exotisme dels paisatges casolans.</span> </div><div align="justify"> </div><div align="justify"><object width="560" height="340"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/VInmm5jbozg&hl=es&fs=1&"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/VInmm5jbozg&hl=es&fs=1&" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="560" height="340"></embed></object></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-32536317974549061932009-07-12T23:22:00.003+02:002009-07-13T00:19:06.584+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">FRÀGIL CONFIANÇA<br /></span><br /><span style="font-family:arial;">Van pare i fill en silenci dalt del cotxe. El pare s’estima més callar. El fill sap perquè calla son pare i tampoc diu res perquè està trist. La mestra ja els ha donat les notes amb una cara de llàstima que no hauria pogut resistir ni que li haguessin pagat molts diners. I després els ha desitjat bon estiu, i han marxat.<br />La família emmudida per les males notes del fill se’n va a la platja aquest mateix diumenge al matí. El nen ha pres un amic. Els pares continuen esperant que arribi un bri de confiança que els faci esperonar una altra vegada el seu fill. A la tovallola del costat, qualsevol senyor pelut seu amb la seva dona, que es torna a posar crema a les cames, i fa que no amb el cap mentre escolta les notícies a la ràdio: els més poderosos també es fan un mossec a la llengua quan parlen, per no derrocar l'ordre que tenen establert. Tota la <a href="http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=51888">presumpció d’innocència </a>i la seva <a href="http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/60390-erc-avala-el-nou-model-de-financament.html">confiança</a> per al sr. President.</span> </div><div align="justify"></div><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5357701324329491026" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 203px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjAEoxVES6jxB7xRk__h10ZoE7AaFpMUhodyN20VpADQ5FZcjAtv8kkslXETVLo1KrxAQIS-b2s24ZqVsEuKKk91I3jN5C5NlW6I70qqTc9c4rErndYLmZ_cMbivjnIkoFBViYw/s320/fr%C3%A0gil+confian%C3%A7a.jpg" border="0" />raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-33068848925910151872009-07-05T20:46:00.001+02:002009-07-05T21:06:22.346+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">LA LÒGICA MUSICAL</span><br /><br /><span style="font-family:arial;">Tot i que m’he quedat sense anar al concert, i ni tan sols vaig provar d’anar-hi, l’altre dia abans d’anar a dormir vaig trobar una notícia sobre la presència d’</span><a href="http://www.u2.com/index/home/"><span style="font-family:arial;">U2</span></a><span style="font-family:arial;"> a Barcelona, que enllaçava un vídeo dels assajos del concert. La banda ha tret disc, però la cançó que sonava en el moment que apareixia a l’enregistrament no és nova. Ja sortia en aquell recopilatori de cançons d’entre el 1980 i el 1990. M’ha estranyat que encara la fessin sonar com abans, amb el que sembla que hagin canviat durant aquest temps.<br />No conec tota l’obra ni la trajectòria del grup irlandès, però sé que m’hauria agradat assistir a algun dels concerts que van fer fa anys. Ara també m’agradaria veure’ls en directe, però les seves mostres de magnificència em desbordarien. Potser no podria deixar de pensar que pel preu de l’entrada hauria d’aprofitar al màxim l’espectacle i acabaria decebent-me.<br />Un matí d’aquests, pendent del que els cronistes deien sobre l’actuació d’U2, i després de passar uns dies havent d’escoltar tota mena d’hipòtesis sobre el perquè de l’adéu definitiu de Michael Jackson, encara he trobat una cançó d’aquelles que de tant en tant es fan un lloc a les emissores, per venir-nos a la memòria. <a href="http://www.youtube.com/watch?v=pBAasek8NR4">The logical song</a></span><span style="font-family:arial;">, de Supertramp, i moltes altres, d’alguna manera ens deuen pertànyer, si saben transportar-nos encara que sigui des de la ràdio d’un cotxe.<br /></div></span><div align="justify"><span style="font-family:arial;"><object height="344" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/XwK6nemVSQQ&hl=es&fs=1&"><param name="allowFullScreen" value="true"><param name="allowscriptaccess" value="always"><embed src="http://www.youtube.com/v/XwK6nemVSQQ&hl=es&fs=1&" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object><br /></span></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-78452506164885139352009-06-28T15:59:00.005+02:002009-06-28T16:33:06.830+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">EL GLOBUS<br /></span></div><div align="justify"><span style="color:#330033;"><span style="font-family:arial;color:#000000;">A l’estiu sopen a la terrassa de casa, els dies que no fa gaire fresca. Avui han fet el cafè amb gel després de les notícies i han comentat la mort de Vicenç Ferrer. Sempre que es parla d’algun cooperant a la televisió els ve al cap un antic capellà del poble, </span><a href="http://www.mansunides.ad/index.php?option=com_content&task=view&id=70&Itemid=120"><span style="font-family:arial;color:#000000;">mossèn Cabayol</span></a><span style="font-family:arial;"><span style="color:#000000;">, a qui fa temps que no veuen, perquè la tasca de la cooperació el va cridar fa temps fora del país. Han elogiat la seva valentia i han estat d’acord en què és una llàstima que una persona disposada a fer tant pels altres hagi marxat tan lluny. La Cristina encara ha afegit que ves si no s’hauria pogut quedar a tenir cura dels pobres d’aquí. El Carles li ha dit una vegada més que la gent té motius per fer les coses que els altres no tenim perquè entendre.<br />La Júlia ha lligat el globus que li van comprar fa dos dies, per la festa major, a la cadira, i s’ha posat a dibuixar en el seu cantó de la taula sota la mirada dels seus pares, que encara xerraven. Al centre del paper hi ha fet una senyora amb els braços oberts i unes persones amb cara de tristes. Quan s’ha aixecat per ensenyar el dibuix, el globus s’ha desfet del nus i ha començat a marxar. A un altre nen d'algun lloc més o menys llunyà li agradarà trobar-lo.</span> </span></span></div><div align="justify"></div><div align="justify"><object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=10dd281" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-58334094214734792612009-06-14T23:19:00.002+02:002009-06-14T23:33:53.604+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">MESURAR L'OPTIMISME</span></div><div align="justify"> </div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">A ca la Cecília tenen pactat que mai parlaran de les coses lletges que passen al seu voltant. Ella era molt jove quan es va adonar que era millor ser optimista que pessimista, i com que també devia portar l’empenta a la sang, no li va costar anar-se passejant per la vida trampejant els obstacles. Quan va tenir algun desengany amorós, el desencís mai li va durar més de dues setmanes. El cop que va perdre la feina, tampoc va estar deprimida més enllà d’un cap de setmana, i el següent dilluns ja va tornar a tenir el neguit d’endinsar-se en algun nou projecte (i de guanyar-se la vida, és clar).<br />Avui la Cecília ja va al capdavant d’un escamot de creients optimistes. Els seus fills, cadascun a la seva manera, són cridats a l’ordre cada vegada que es queixen que no saben fer els deures o diuen que no els agrada el dinar. Ella està convençuda que s’assemblen al seu marit, el Gonçal, un home pessimista de mena; però ja li agrada ser el pastor que els guiï a tots tres pel bon camí.<br />El dia de les </span><a href="http://www.europarl.es/elecciones_2009.php?opcion=4&lang=va"><span style="font-family:arial;">eleccions al Parlament Europeu </span></a><span style="font-family:arial;">el Gonçal va arrossegar el seu cos prim i reprimit de tantes ganes de queixar-se cap al col·legi electoral. Havien estat parlant amb la Cecília sobre el partit que votarien. En la batalla d’idees va guanyar ella, com sempre, amb la seva jovialitat. Tot i això, ell quan es va trobar davant l’urna va optar per votar nul.<br />Davant de l’abstenció dels ciutadans a l’hora d’anar a votar, fins i tot la Cecília va creure que tota victòria en aquelles eleccions havia estat relativa comparada amb la manca d’entusiasme. </span></div><div align="justify"> </div><div align="justify"><a href="http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3595568">La malsonant paraula "tupinada</a>"</div><div align="justify"> </div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-66174500918203932582009-06-07T16:27:00.003+02:002009-06-07T17:03:05.223+02:00<span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">LA BOTIGA</span><br /><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Arribà el noi a la botiga preguntant pel cosí Pau i li van respondre que havia sortit feia una estona. Ja no vindria a sopar, ell sempre s’escapolia de la feina. El Josep va provar de girar cua, però va pensar “ai, que ja no podré marxar”. La Susanna recollia i passava un drap somrient. Que m’ompliries una mica els prestatges?...encara te’n deus recordar de quan ho feies. Ell es va passar la mà pel clatell i va dir “va, posaré iogurts a la nevera, que està buit això”. Ella sabia que l’atraparia sempre que jugués amb la tendresa del seu somriure de tieta Susanna. Es palpà, adonant-se’n que la bossa que portava a les mans li molestaria, i finalment la va deixar al costat de la nevera. Ella hi va anar a treure el nas “ai, què t’has comprat ja?”. Ah, pasta de dents...” Ai noi, si aquí també en tenim, i bé de preu, eh.” Sense deixar-lo respondre, va començar a passar el rosari: Que si els de l’altra botiga ara venen de tot, fins i tot productes de neteja; que va fer molt de mal quan van obrir el petit supermercat a la plaça; que sort en tenen de tenir productes d’elaboració pròpia, que sinó...”. Amb això va entrar la Conxita que volia fer tall a la brasa per sopar i no n’havia comprat prou. La tieta va anar de seguida i rondinant una mica cap dins a la càmera frigorífica, a buscar-ne més: cada dia véns més tard eh, Conxita. “Au va, que ja saps que sóc bona clienta, jo”, va dir vent fort fent-li l’ullet al noi, que col·locava el darrer parell de natilles. Amb això sa mare obria la porta amb un “hola” llarguíssim, d’aquells que feia quan tenia pressa, i se li va apropar pel darrera. Va digues, què et faig avui per sopar? He agafat un tall de llonganissa del súper per provar-la, que diuen que és bona igual, tu. La tieta Susanna va sortir de darrere seu amb el fred de la càmera encara als braços, dissimulant però fent morros i amb mitja dotzena de xoricets i mig quilo de llonganissa. “Au, mira què et porto, ben fresca encara. Si la prens tota ja te la faré més bé de preu.”<br /></span><span style="font-family:arial;"></span></div><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;"></div></span><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5344601035978627730" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 273px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgDpuj_aa0UaVUJkyo_XczpsHlfEtc-lGwU7nr670SCtU0MaqofM7dKe7rmeyf8ftIQeESWxiTgkAiRW-f_drOdhQrwnRNG6lAkx_M7lYC-wF7bhbcE74bOJ8O2rQX2HZg7mJ5z/s320/la+botiga.jpg" border="0" /><br /><span style="font-size:85%;">Raquel Estrada Roig </span><a href="mailto:raquelestrada9@hotmail.com"><span style="font-size:85%;">raquelestrada9@hotmail.com</span></a>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-64268357767972968302009-06-01T22:27:00.003+02:002009-06-01T22:51:58.770+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">VICTÒRIES<br /></span><br /><span style="font-family:arial;">La dona feinejava a la cuina, pensant en quina hora podria rentar avui els plats. Va pensar que millor que ja sopés, per avançar feina. El seu home fumava una altra vegada, i rondava al voltant de la televisió fins que deia “Me’n vaig a baix”, i entrava a veure l’ambient del cafè de sota per carregar-se les piles. Feia una copeta potser, i tornava a tirar amunt, perquè la dona no estigués tanta estona sola. Així ho feia cada dia que jugava el seu equip.<br />Aquesta vegada el més gran dels néts se n’havia anat a veure el partit al camp, havia agafat l’avió i tot, però li havia dit que com fos el trucaria per explicar-li com es veia en directe. Esperava que sonés algun dels dos telèfons: el mòbil que tenien sobre la taula de la saleta i que només posava a carregar la filla petita quan els anava a veure (una vegada a la setmana) o bé el fix del rebedor. Així que havent pujat del bar, el recorregut va ser de la butaca al telèfon i del telèfon a la butaca, quan encara no havia ni començat el partit. Que ja et trucarà, home, pesat! Cansat d’esperar, va seure a la butaca i va mirar el partit estrenyent els punys al costat de la seva senyora, que llegia amb les ulleres d’a prop, fins a la mitja part, que es va abaltir pensant en un u a zero que el deixava més tranquil. Aviat s’hi va trobar tant bé que no s’hauria despertat per res del món. Somiava que eren al Camp Nou, amb el nét al costat, i la gent cridava, com si fossin un sol ésser invencible. Ell li explicava al Xavier que les victòries com aquella s'havien d'aprendre a assaborir per reviure-les quan convingués. Quan el noi el va trucar, ja no va caldre que el tornés a despertar per donar-li una alegria. </span></div><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-family:Arial;"><object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=4b9ed95" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object></span></div><div align="justify"> </div><div align="justify"><span style="font-family:arial;font-size:85%;">Raquel Estrada Roig </span><a href="mailto:raquelestrada9@hotmail.com"><span style="font-family:arial;font-size:85%;">raquelestrada9@hotmail.com</span></a></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-39550188443135727772009-05-24T16:52:00.004+02:002009-05-24T17:33:24.005+02:00<span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">EPIDÈMIES</span><br /><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;">El dia de la comunió de la seva cosina encara tenia mal d’esquena de dormir poc. Va pensar això des de la una del migdia, quan encara era davant de l’església parlant amb els parents que només veia quan algú passava per l’altar.<br />Al restaurant, quan li van portar l’entrecot, el va remenar pel plat. La seva mare ja va començar a cavil·lar: no et trobes bé, no? Ell va fer anar el cap a banda i banda, com quan era petit. Ja et faré mirar si tens un cop d’aire. La tieta Margarida de l’orella aixecada va començar a processar dades: el noi ha estat de viatge al país on diuen que s’ha originat l’<a href="http://www.naciodigital.cat/opinionacional/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=585">epidèmia</a> mundial que provoca tant malestar. Al cap d’unes hores, quan ja havien ballat, ja n’hi havia dos més –que havien estat informats per la Margarida- que tampoc es trobaven gaire bé.<br />Quan va arribar a casa el David es va posar al llit. Durant el trajecte de tornada de la festa, la seva xicota l’havia estat burxant preguntant-li què havia fet durant el viatge i com és que estava tan cansat. Va tancar la seva habitació ben fosca i va pensar que l’únic que volia era descansar. La mama Montserrat va trucar de seguida a la seva amiga que sabia mirar això dels cops d’aire, perquè li mirés si el seu fill en tenia un. Mentrestant, part de la família Martínez i de la família Suñé van iniciar una ronda de contactes telefònics per saber quants d’ells es trobaven malament després de la comunió de la petita Lara. Set dels onze que van parlar van tenir mal de panxa durant els dos dies posteriors a la festa, i en van responsabilitzar el David, que havia estat en aquell país focus d’epidèmies. El diumenge al migdia, una trucada de la Margarida a cal malalt va anar així: “Hola, Carme. Escolta, que ja es troba bé el David? Ui, encara en té per estona, és al llit descansant. Encara? Aix, pobret, que no es pot ni aixecar? Dona, suposo que sí que s’aixecarà un moment o altre; és que està molt baldat.”<br />Si hagués preguntat “I què té exactament?”, la Carme potser hauria pogut fer-li saber que tenia un cop d’aire (i no hauria ni mencionat la ressaca que arrossegava de feia dies). Una vegada més, el pitjor de les ostres del primer plat corria imparable per l'indefens organisme d’alguns. </span><span style="font-family:arial;"><br /></div></span><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5339411748209478882" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 304px; CURSOR: hand; HEIGHT: 214px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhlTR0x1hHTOc5xdG7ImstxIKGQwAnUG7adMVjFxtDigxF6i47QZ2cmYZhH-8alzi87-ZOBsTJGiMhcK8uLb5rTy5Yeo7DLxL__AItpo9TwABaXCLwikxMQ-_q9fOB_nRzAircz/s320/epid%C3%A8mies.jpg" border="0" /><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;"><br /><span style="font-size:85%;">Raquel Estrada Roig </span><a href="mailto:raquelestrada9@hotmail.com"><span style="font-size:85%;">raquelestrada9@hotmail.com</span></a></span></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-35433749766616013042009-05-11T21:45:00.009+02:002009-05-11T23:12:55.169+02:00<span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">AIRE MEDIEVAL</span><br /><br /><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Els posats forçats dels seus amics. Algú que s’afegia a la fotografia i no el coneixien de res. Preses des de tots els angles d’un torneig medieval a l’aire lliure. Mentre anava seleccionant les instantànies que havia fet durant la <a href="http://www.setmanamedieval.org/noticia.php?parIdNoticia=46">Setmana Medieval de Montblanc</a>, va pensar en aquell fotògraf famós que parlava de l'expressió de les imatges, d'allò que explicaven sobre el present, el passat i el futur dels que hi apareixien. Ella havia retratat uns quants detalls que va trobar pintorescos: un anell, uns bigotis, unes cames amb malles fosques que més aviat semblaven bastons amb artrosi...</span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Remirant les fotografies amb la llum tènue de l’habitació passada la mitjanit, les busques del rellotge van córrer com a desesperades, i va iniciar un relat de la vila medieval que havia visitat la setmana anterior. No sabia si aquella recreació històrica representava res que encara fos real, però les cares, el gest de les mans d’aquells ciutadans enguantats, recreaven una noblesa escenificada de la millor manera, com quan els actors se senten identificats amb el seu personatge. Fins i tot els que feien el paper de poble semblaven portar el pes de la submissió en els seus passos espardenyats.</span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Al cap d’unes quantes hores, despertada per la claror de la pantalla, encara va veure la imatge dels representants de la casa reial plantats en el que semblava un prat que podria tenir segles. Eren allà atemporalment, amarats d’un passat medieval que encara no havia mort mai. </span><br /><br /></div><div align="center"><span style="font-family:arial;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5334659982919813570" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdiTltpQup3VXefOI9LArfkmkPlpURAt2VgKEj4bWIAXSARrRNmnCDV6B0fydjhs0AI_T9HOE3Umjp9POh5BxHF0Pyve3Qi5IyyuAkJRiANn8Y6n8jsjbKBSCYhJrtXSo3qPdd/s320/Montblanc+Medieval.jpg" border="0" /><span style="font-size:85%;">Torneig durant la Setmana Medieval de Montblanc 2009</span><br /></span></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-56070238831851160812009-04-26T19:09:00.006+02:002009-04-26T19:44:21.281+02:00<div align="justify"><span style="font-family:times new roman;font-size:130%;color:#330033;">EL MENJAR BO</span></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Obrí la porta de la cuina. La mare feinejava. Ara ja feia uns quants anys que el noi havia perdut el respecte als fogons. Què fas, mama? El dinar faig, ja ho veus. Una mica incòmoda per la seva presència, la seva malhumorada mare complia devotament amb el deure adquirit de cuinar pels de la família. Aquest també era un dels seus moments de lluïment personal, i com una artista en plena creació, s’emmurriava i anava fent sense escoltar ni veure-hi; sentia el menjar transformar-se a les seves mans.<br />La recepta era la del fricandó. El seu truc era la cassola que havia fet servir mil vegades i que havia omplert amb menjar bo. De reüll mirava un llibre de cuina que tenia molts anys i algun esquitx a les cantonades, per estar segura que no es deixava el raig de llimona, els 15 minuts de cocció, que no 20, o la canyella. Ell va fer un pica-pica, mentre la senyora feinejava al seu taller. Va arreplegar el que va trobar del dia abans, va tallar la majoria de coses a quadrets i les va posar en platerets. No tallis tot el formatge, que només som dos.<br />Després dels entrants de seguida van brindar perquè </span><span style="font-family:arial;"><a href="http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009042100_9_327558__Cultura-Bulli-Celler-Roca-entre-millors-restaurants">el restaurant del noi </a>era el millor del món, </span><span style="font-family:arial;">segons una gent que en sabien molt de cuina i no havien de pagar per provar el menjar dels fogons més selectes. La mare el mirava amb la cara de dona incrèdula però tendra. Un bon cuiner ha de ser tip de mena, es deia. Ell es va deixar contemplar una estona, fins que va aixecar la vista i va exclamar que allò era una menjar dels déus.<br />-Doncs ja te’n faré un dia per al restaurant, va contestar ràpid ella, esclafint a riure.<br />-Fet, mama. Quan vulguis<br />-D’acord, i faràs pagar el mateix, eh?.<br />- I tant, i més i tot! va concloure tornant a enforquillar la vedella. La mare no va endevinar si el seu fill encara es prenia seriosament la cuina de casa.<br /></span><br /><object height="344" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/3EZEyYJeYwQ&hl=es&fs=1"><param name="allowFullScreen" value="true"><param name="allowscriptaccess" value="always"><embed src="http://www.youtube.com/v/3EZEyYJeYwQ&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object></div><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;font-size:85%;">Raquel Estrada Roig </span><a href="mailto:raquelestrada9@hotmail.com"><span style="font-family:arial;font-size:85%;">raquelestrada9@hotmail.com</span></a></div><div align="justify"></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-37528747430940972322009-04-19T13:34:00.004+02:002009-04-19T18:03:45.592+02:00<div align="justify"><span style="font-size:130%;color:#330033;">ELS TRES MOLINS</span></div><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-size:130%;color:#330033;"></span></div><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;">S’hauria estimat més ser a casa escoltant les gotes de pluja donant-se cops contra la canalera. En bicicleta, ara pujo, ara baixo del seient, perquè era de son germà i el trobava massa rígid. La Mireia anava al davant, fresca com una rosa amb gotes de rosada sobre la caputxa de l’impermeable. Escolta, no podríem haver triat un altre dia per anar d’excursió? Jo feia anys que no anava en bicicleta...<br />Pedalant i esbufegant es va evadir pensant en aquella olor de terra mullada, en la no-olor de res que pogués taponar-li el nas. I es va adonar que la visió de tres molins de vent instal·lats no feia gaire al capdamunt d’un turó les acompanyava durant la caminada sota el cel blau fosc. Un dia va llegir una entrevista a l’amo d’una empresa d’aerogeneradors que produïen electricitat, i ara veient-los de prop no li estranyava l’energia que eren </span><a href="http://www.faircompanies.com/news/view/els-molins-vent-tornen-a-ser-gegants/"><span style="font-family:arial;">capaços de produir </span></a><span style="font-family:arial;">tots sols.<br />Ja havia de començar a alçar la vista per veure els caps d’aquells monuments metàl·lics. La Mireia no mirava cap dalt, escoltava música, i li va fer un gest amb la mà, volent dir que giressin cua, que la cosa es posava massa negra. Va pensar en el padrí, queixant-se que aquells dimonis amb aspes embrutaven l’horitzó de les seves terres, però ella es delia per acostar-se una mica més al peu dels monstres de metall, emulant aquell heroi que va tenir la il·lusió d’enfrontar-se als adversaris més fantàstics.<br /></span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;"></span></div><div align="justify"><object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=039e79a" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object><br /></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;"></span></div><div align="justify"><span style="font-family:arial;"><span style="font-size:85%;">Raquel Estrada Roig </span><a href="mailto:raquelestrada9@hotmail.com"><span style="font-size:85%;">raquelestrada9@hotmail.com</span></a></div></span>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-33375586.post-86937414778416836752009-04-05T23:04:00.004+02:002009-04-06T19:44:19.629+02:00<div align="justify"><span style="color:#330033;"><span style="font-size:130%;"><span style="font-family:times new roman;">PARAULOTES</span> </span></span><br /><br /><span style="font-family:arial;">Va arribar el dia, finalment. S’havien preparat per rebentar –més els altres que ell- el que li quedava de solteria al Manel. El que havia de ser nuvi es preguntava si era convenient una farra d’aquella magnitud una setmana abans de casar-se. S’havia de pensar molt les coses abans de fer-les, i aquells dies ja tenia prou feina amb els últims detalls del <a href="http://www.icatfm.cat/picatfm/accessible/item.jsp?item=wcc_noticia&idint=50357">diccionari del català col·loquial </a>que estaven preparant, i del que, per alguna estranya juguesca dels sentiments, ell se’n sentia molt responsable.<br />Al matí ja el van anar a molestar mentre estava entre els seus papers. Ho havia de revisar tot abans de dilluns, i no permetria que ningú li impedís de fer-ho. El Robert va estar a punt de llençar-li una cervesa fresca sobre el teclat i la paperassa subratllada, i, per fi, va aconseguir despertar el geni i la curiositat del Manel: a veure, què c... voleu fer? T’estimem tio, i avui ho veuràs.<br />Primer van anar a jugar a aquell joc en què la gent es dispara amb pistoles de pintura que deixen blaus a la pell, i ell de debò que va tenir ganes de matar-los un per un, per haver-li fet perdre el temps. Potser era ell l’imbècil, per creure's que era tan important allò de fer diccionaris. Però pensava que aquest d’ara, el del català col·loquial, com a mínim no volia ser tan hipòcrita i resoldria els dubtes reals que tingués la gent. Maleint la pèrdua de minuts, es va fer fosc i la colla mostrava unes ànsies desmesurades que arribés determinat moment de la nit. Després de sopar ja era d’esperar la noia que va arribar exhibint els seus encants. Tampoc se li va fer gens estrany que tingués una mirada oriental. L’únic que no va desitjar va ser que obrís la boca. La seva sorpresa va ser majúscula quan la noia, que no podia tenir més de 20 anys, va parlar-li en aquell català que va trobar tan graciós. Potser pel vi, va estar en un núvol durant tot l’estriptis, però no va deixar anar la copa. Quan va caure el líquid sobre la faldilla morada que ella es treia, fins i tot li va passar pel cap que tenia l'oportunitat d'emportar-se-la a casa per netejar-la i ensenyar-li el diccionari. Si, el diccionari, perquè segurament havia tingut molt interès en aprendre l’idioma i ara li aniria bé fer classes de reforç. Volia treure’s aquelles idees del cap, però ella no es va enfadar gaire per la taca de vi, i cada cop s’acostava més. Quan va notar l'embalum del que hi havia rere la roba de la faldilla, li van venir al cap paraules que també hauria d'incloure qualsevol diccionari digne de la llengua.</span> </div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"><object height="344" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/IX-T3YAkCdU&hl=es&fs=1"><param name="allowFullScreen" value="true"><param name="allowscriptaccess" value="always"><embed src="http://www.youtube.com/v/IX-T3YAkCdU&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object></div><div align="justify"></div><div align="justify"><span style="font-size:85%;">Raquel Estrada Roig </span><a href="mailto:raquelestrada9@hotmail.com"><span style="font-size:85%;">raquelestrada9@hotmail.com</span></a></div>raquelhttp://www.blogger.com/profile/06115942858303698930noreply@blogger.com0