Ara plou

2008-09-01T20:57:00.000+02:00

Ara plou és un recull dels escrits que apareixen cada divendres al Vallenc, un setmanari de Valls, a la secció que porta el mateix títol. Segurament hi haurà alguna cosa més, però sempre es tindrà en compte l'ús de la literatura per a donar un punt de vista sobre el qualsevol aspecte d'aquest món. Ja ho veurem.

2008-06-29T18:00:00.004+02:00

LA CULTURA DEL NEGOCI

Després d’estar tres dies servint alcohol a la gent i bevent-se’n poc o molt, era molt evident el rastre del pas de la Festa Major. Els membres de l’associació feien torns per donar la cara en una barra que acollia a la gent durant les nits de Sant Joan. De tant en tant, i més sovint durant els últims dies de festa, la veu d’algun client demanava la beguda que es promocionava aquells dies, el boladís, fet amb granissat, anís sec i una penca de sucre típica de la ciutat. Un de poc garrepa havia dit que encara que el venguessin a massa bon preu, era el moment de donar-lo a conèixer i no el de fer-hi diners. La majoria hi va estar d’acord, i els que no tampoc es van queixar gaire.
En molts moments quedava en segon pla el que feien els de l’escenari. Per als assistents devia ser més distret ballar davant d'algunes barres que hi havia muntades envoltant aquell aparcament del barri vell. Els del boladís anaven atrafegats, posant cerveses, combinats carregats i lleugers depenent de la mà del cambrer i del gust del client, i també algun boladís, és clar. Tots els cambrers estaven servint o parlant amb algun dels que feien servir la barra de reposabraços, quan va aparèixer "l’home dels pernils", tal com el van batejar després.
La Mireia se l’escoltava atentament sense ser capaç de fer res més al mateix temps, per por de fer enfadar aquell home gros. Resulta que les màquines de fer granissat havien quedat buides i havien hagut de servir algun boladís amb la beguda poc granissada. El dels pernils, abans de fer-ne un glop, es va mirar el contingut del got i va començar a donar lliçons. Que si s’ha de saber vendre, que si el seu pare venia pernils i que ell sabia com s’havia de fer per tenir els clients contents. Un que rondava per allà els va defensar i li va dir no fos tan torrepebrots. Així es va anar escalfant l’ambient, amb alguns dels de darrere la barra a punt de saltar al coll de l’home gros, i ell que cada vegada la deia més grossa, posant-se fins i tot amb la mare que els havia parit a tots. Abans que algú li clavés un cop de puny, l’estat etílic del dels pernils va avançar fins a una fase de reflexió, quan ja només l’escoltava una de les noies del grup i els altres es tornaven a trobar en un punt culminant de vendes. Llavors va començar a maleir la cultura del negoci, o el negoci de la cultura, i encara no es va moure de la barra, amb l’esperança de lligar amb alguna, van pensar. Amb el sol escalfant-los el cap, fins i tot els va voler ajudar a recollir el que quedava a la carpa després de la nit de Sant Joan.
Els de la brigada de neteja, més desperts que ningú, retiraven els excedents de la festa i de la cultura del beure, mentre l’home gras encara explicava com ho feia el seu pare per encolomar a la gent els pernils dels seus porcs magres fent-los passar per pernils ibèrics.

La cultura és una p. (foto sencera extreta d'aquí)

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-22T20:13:00.002+02:00

FER SERVIR LA LLENGUA

Un dia en David, convençut que essent tal i com era ja podia anar a tot arreu, va contestar el telèfon per primera vegada en la seva pròpia llengua. Era a la feina, i més d'un pot pensar "home, si parlava amb clients estrangers, és normal que no contestés mai en català". Però aquell dia li va venir bé. Va trucar un home preguntant per un altre de l’agència d’assegurances que no hi era, i ell, que ja el coneixia d'altres vegades, enlloc de dir "disculpe, se acaba de ir", com sempre, va dir: "ai, doncs miri, perdoni, acaba de marxar, ja li diré que l'ha trucat". El de l'altra banda va quedar parat, creient que s'havia equivocat de número o que l'havia atès "alguien nuevo de la empresa", però va contestar "ya volveré a llamar, venga, grácias".
Ell se'n va adonar de la sortida tan curiosa que havia tingut, i analitzant-se va pensar que allò li havia passat perquè havia començat a sortir amb una noia que tenia un pare castellà que a vegades deia "cómo dices?" quan ell li deia una paraula massa catalana. A vegades ell es tornava així de rebel quan es sentia pressionat perquè canviés en alguna cosa.
Els dies posteriors ho va seguir practicant. Quan va anar a la fruiteria va demanar un quilo de nectarines, un meló i un parell de plàtans. Va anar a la botiga d'informàtica i també va ser capaç de mantenir una conversa en el seu propi idioma amb el dependent anglès, que estava aprenent l'idioma local.
No sap ben bé com va passar, però un matí d'aquells, a l’agència, va trucar un home amb accent anglès i un castellà força correcte. El David es va tornar a llençar a la piscina. Què carai, home, si truquen a Tarragona, ve els hem de parlar en tarragoní. Va resultar que l'home anglès estava casat amb una catalana molt de la ceba que havia anat a viure a Londres. A l'home, al que es veia molt enamorat, li va fer gràcia trobar algú que parlés com la seva doneta, i gràcies a això van estrènyer uns llaços empresarials que prometien. En David va pensar que el seu sogre potser encara li serviria per a alguna cosa. Potser només havia estat una casualitat, que aquella vegada parlar en català li hagués estat útil, però li agradava allò de fer servir la seva llengua a casa seva.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-15T14:34:00.006+02:00

SI VE EL LLOP

Alguns dilluns al matí, la Carme quan obre el primer ull es pregunta d’on deu venir la mala costum de treballar per viure. Pensa que si no fos per l’ambició, ja passaríem intercanviant coses, com ja ho devia fer la gent fa anys i anys: jo et dono un parell de pollastres, i tu a mi un parell de sacs de patates. Jo t’arreglo el cotxe amb una peça de segona mà, i tu em dones l’ordinador vell. Però ahir a la tarda, quan va anar al supermercat expressament a comprar xampú i un paquet de pastes d’una marca molt concreta i coneguda, es va posar de molt mala llet perquè el prestatge on les havia de trobar, totes farcides de xocolata, estava buit. Al costat hi havia les altres, que només eren banyades de cacau, però no, aquelles no les volia, i hauria fumut un cop de puny al caixer aquell de l’arracada perquè s’havia aixecat malhumorada de fer la migdiada i no hi havia pastes de xocolata allà on havien de ser.
L’incident de les pastes farcides de xocolata, la va portar, com sempre, a pensar en una altra cosa molt més vital segurament, com ho deu ser la vaga de transportistes. A ella se li fa estrany que encara no s’hagi acabat el petroli, si des que era una petita sabuda, que sent que diuen que s’acaba, que s’acaba. Potser la gent no s’ho creu, que algun dia no n’hi haurà. Si fa tan de temps que tothom veu que ve el llop, i que ens trobarà a la gasolinera posant deu euros de gasolina i prou, com és que encara es fabriquen cotxes, i motos, que porten un combustible que aviat no podrem pagar?
Els camioners denuncien un encariment exagerat del gasoil i han deixat alguns supermercats sense pastes de xocolata ni carn de porc per fer a la brasa, i els grans mercats podrien quedar buits. Potser el ministeri posarà un pedaç per segellar-los les boques i fer-los tornar a treballar. Si establim un paquet de mesures maques perquè pugueu continuar anant amunt i avall amb el camió de sempre, ja estareu contents.
El carrer, qui més qui menys en va ple: què farem si no podem anar a la gasolinera a omplir el dipòsit? ja en tenim prou amb retardar l’arribada imminent del llop, poder tenir els mateixos hàbits, poder portar el mateix cotxe de gasoil. Que ens esperi darrere la porta el futur imminent, que aquí hi estem molt còmodes, sense fer-hi res.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-08T17:06:00.003+02:00

SENSE MÀ ESQUERRA

Després d’aquella nit, tornant a casa, va pensar en molts moments de la seva joventut: quan encara no era qui era ara. Sonava el mateix cd de sempre al cotxe. Va pensar en quan no tenia ni quinze anys, en el primer desengany, en la colla del poble, i en les nits d’estiu. Era tan jove, abans...
Quan va començar a anar a la universitat va aprendre a afrontar les seves pròpies decisions. Havia estat una nena tranquil·la que defugia els conflictes. Però ja feia temps que havia començat a enfrontar-se de cara amb tot allò que volia canviar. Els amics la valoraven per la seva honestedat, però la seva ambició la va conduir –pensava que irremeiablement- cap a la reclusió en ella mateixa per aconseguir el que desitjava. La ira que havia demostrat durant aquell sopar de gala la va posar davant d'un mirall: se’n tornava cap a casa sense emportar-se l’aprovació del seu entorn municipal.
Es recordava a ella mateixa com a una bona companya. Ho sabia la seva millor amiga, els que havien crescut al seu costat. Havia tingut mà esquerra: potser no li ho havia dit mai ningú, però es recordava així. Havia evolucionat dintre del partit i havia treballat per la seva pròpia formació política.
Però de sobte començava a dubtar de tot, com quan era petita. Potser ja no era el mateix, el tracte que tenia amb la gent, ara que tots els de la comarca coneixien el seu nom. Pensava en l’acte de protesta d’aquells joves del municipi i li venien ganes de trencar-ho tot. Qui sap, però potser si s’assemblés a la persona que volia ser, s’hauria aturat a escoltar les protestes dels veïns més crítics.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-01T16:52:00.003+02:00

SOBRE TERRA MULLADA

Ja és tota a dalt del vaixell. L’aigua reclusa, estancada, dipositada i a punt per a traslladar-se. Ja haurien de ser tots a dalt. Va, que el viatge tampoc serà tan llarg. De Tarragona a Barcelona per mar no hi deu haver gaire més de quatre braçades. Sa mare ahir sopant li ho va dir així mateix: heu de portar l’aigua cap a Barcelona i prou? No fareu gaire tard doncs.
Al seu fill també li fa gràcia que sa mare sigui l’encarregada de portar aigua en un vaixell. “Mama, i no caurà pels costats si aneu molt ràpid?” Li ho explica al company del culet fent un cafè llarg amb got de plàstic. Però ell va per feina, mentre canta cínic: “No al transvasament, no al transvasament”, i busca aquí i allà el que ha d’enllestir abans d’arrencar. A alguns d’ells se’ls presenta més d’un dia de feina, fins que descarreguin a l’altre port.
Amb una brisa de tarda a la cara, ja poden començar a enfilar cap a la destinació. Els segueixen un grup de núvols que ja s’esperaven amenaçadors al tombant de la setmana. Salabror als llavis. Se li acudeix que en aquest moment, si s’escapessin amb el botí líquid, potser es farien rics en algun lloc més o menys llunyà. Quan nota l’arribada del conegut vertigen marítim se’n va cap baix a la cisterna. Feinegen al voltant del recipient. Un raig de llum l’encerta a un costat i el torna una mica daurat, perquè llueixi davant dels receptors.
Des sobte alguna cosa els fa mirar cap dalt, un per un pugen per l’escaleta per veure com es presenta l’arribada a Barcelona amb aquell carregament. Tots plantats a la coberta, de seguida noten les primeres gotes de pluja al front i al nas. Au, no volíeu aigua, doncs aquí la teniu! Plou sobre l’aigua potable que deixaran al Port. A hores d’ara en algun lloc potser ja es pot sentir l’olor de la terra quan s’ha mullat i fa revifalla.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-05-25T18:47:00.006+02:00

FESTA

La vetllada transcorria, per tothom, sota una pluja uniforme que anava i venia. L’afluència de gent en aquella festa organitzada era escuma humana, amb onades desiguals. Estava darrere la barra i s’encarava amb uns i altres, els més beguts i els que demanaven tímidament una Cola. A aquella hora la festa ja era per tothom. Se li feia divertit plantejar-se si molts del que hi participaven coneixien els motius de la celebració. Ben mirat, segur que gairebé tots sabien el rerefons ideològic de l’entitat organitzadora, però hi havien anat igualment, encara que no hi tinguessin gaire cosa a veure. Aquell dia no feien gaire cosa més a la petita ciutat i havia començat a ploure.
L’arribada de gent que va anar omplint la plaça es va emportar el petit núvol que havia portat les quatre gotes. O potser ja no notaven cap degoteig insistent de la pluja, quan van començar a barrejar-se.
En un altre moment, ni tan sols s’haurien mirat amb molts dels que ballaven entusiasmats al centre de la plaça o s’amagaven als racons més foscos, però formaven part de la mateixa festa. Se’n va adonar el dilluns següent, quan a la parada d’autobusos en va reconèixer un que va mirar a terra quan la va veure. Semblava desvergonyit, el dissabte anterior, enmig de la celebració, un terreny on a vegades les identitats es fonen en l'aiguada de la diversió col·lectiva.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-05-18T16:44:00.004+02:00

EL PES D'UN LLIBRE

La seva mare ja se n’anava habitualment al llit amb un llibre. Encara ho fa, ara que ningú més li fa nosa. No se li fa gens estrany, a ell, despertar-se de matinada amb les ulleres esclafades al nas i un llibre sobre els ulls, dirigint els somnis. A la seva dona, ben coneixedora de la complexitat de la paraula infidelitat, no se li escapa que quan no es queda a la seva vora mirant la televisió és perquè s’estima més ser a un altre lloc, capficat en les pàgines d’una novel·la.
Anys enrere, una escriptora de la capital de comarca va anar a la seva escola per presentar el seu nou llibre, el títol del qual era Els camins de ...., i explicar a la canalla la importància de la lectura. Ell, que es devia trobar en aquella edat en què el gènere femení li començava a despertar els interessos, va quedar embadocat. Va parar tanta atenció a les raons que li donava la senyora, que li va demanar a la mare que li comprés el seu llibre. La dona va pensar que el nen tenia febre, una febre estranya.
Els camins de... li va obrir la perspectiva d’un món millor gràcies a la reflexió, a l’estudi i a l’acció raonable. Els seus alumnes, avui el maleeixen per ser un dels professors que més deures els mana. Quan comença el curs ja els amenaça amb el llistat de títols, encapçalats, encara, per Els camins de... o algun altre de la influent escriptora. Encara conserva el somni de veure un llibre amb el seu nom. Es defineix com a blogaire incansable, i per la Xarxa hi ha deixat anar desenes de cries del seu ull clínic en forma d’article. Veient la productivitat d’aquells que mantenen viva la literatura a través d’internet, ell també manté l’esperança de veure’s publicat entre fulls de paper.

Banc de proves/suport per a la creació

2008-05-11T16:44:00.008+02:00

EL COMPROMÍS DEL PALLASSO

Una i altra vegada passava el vídeo de màgia. S'entrenava a la taula de la cuina, mentre veia la televisió a massa poca distància. Li van haver de posar ulleres: no perquè no veiés la pissarra a classe. Li va demanar a la mare que anessin a l'oculista perquè des de la cadira de la taula de la cuina no veia els trucs de màgia que feia el mag de la barba a la televisió del prestatge.
Els pares ja esperaven secretament que perdés l'afició a fer desaparèixer figuretes sota els gots de vidre més trencadissos. Després li va venir la dèria del circ. El van portar a veure tots els que van ser a prop. Els pares, quan encara pensaven que coneixien el seu fill deien: "sort que està grassonet i no se li acudirà pujar dalt d'un trapezi, que sinó, ja hi seria". Aviat va començar a imitar als pallassos que li agradaven davant la família, i quan anaven a un restaurant, i a les hores del pati. Si a algú se li acudia preguntar-li què volia fer quan fos gran, ja deia: "jo sóc un pallasso". No hi ha cap nen que digui això, pensarà la gent.
Més endavant va treballar en un restaurant. Sabia parlar amb els clients amb un sentit de l'humor adequat per a cadascun. Un dia una dona encoloniada que no devia tenir cap més feina, li va demanar, veient-lo tan jove, si no li agradaria fer alguna altra cosa. No es va estalviar, tampoc aquesta vegada, de dir que era pallasso. Ella quan marxava li va posar una propina molt generosa a la butxaca: té, que potser et faran falta.
Avui, amb quaranta-cinc anys fets ja fa mesos, el pallasso continua definint-se a través de la seva professió. Infraestructura mòbil de circ i professionalitat. Sinceritat infantil a l'escenari i feina per a fer-se respectar. No seria estrany que per a un dels seus propers números s'inspirés en els polítics que fan Plans per compensar el circ pel menyspreu. Qui sap de quines penes es riuria un pallasso si mai tingués una empresa fàcil.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-05-05T17:38:00.008+02:00

NOSALTRES

Es fa difícil veure l’espectacle des de tan al darrere, així que tots dos han assumit el repte d’escoltar per a poder entendre la història. Qui fa de drac és un dels nois més grossos de la vila. Hi ha una noia que passeja per l’escenari vestida de negre amb un micròfon arrapat a la cara, imposta la veu i la veritat és que li surt rodona, la interpretació. Pensen que han tingut sort de trobar les amigues montblanquines que els hi relaten el que saben sobre el "Dracum Nocte", la nit del drac, una victòria del mal feta llegenda. El Francesc queda absorbit per la història, però quan el drac ja està a punt d’abraçar-lo per emportar-se’l a l’infern, les noies l’estiren cap a un altre lloc: una és massa baixa per poder veure res, i les altres ja saben el final de la historia i no tenen ganes de tornar-la a veure. Els sembla fascinant, a tots, la foscor homogènia que envolta l’esdeveniment i la solemnitat del gest d'alguns vilatans durant aquests dies.

L’Alícia queda bocabadada quan les altres li expliquen el que envolta el regnat de la princesa a la Llegenda de Sant Jordi. Elles dues no van ser escollides quan es van presentar a les proves per ser-ho, als divuit anys. Ho hauria pogut ser jo? Jo que vinc de fora, podré participar en el que organitzen aquestes associacions de la ciutat? L’Alícia, a punt d’iniciar un trasllat, comença a respirar el que pot ser viure a la capital de la Conca de Barberà.

Més tard, l’antiga església de Sant Francesc s’omple per a un concert ben diferent dels que ofereix la coral parroquial. A la barra es serveix "sang de drac", entre altres begudes. Aquell nom els fa gràcia. És com si puff el drac màgic s’hagués fet una transfusió per amor a la tradició del Montblanc Medieval. El Francesc, tan barrut quan vol, crida a una de les noies de la barra i li pregunta pels components d’aquell beuratge. Ho hauria pogut preguntar a qualsevol autòcton i n’hi hauria fet cinc cèntims. Però ella, alçant els braços com aquell que traspassa la seva responsabilitat a una entitat superior, fa: A!, això només ho sabem nosaltres!, i gira cua, fent un dels últims esforços per conservar un secret que ja pot ser en boca de qualsevol foraster.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-04-27T18:33:00.004+02:00

EL CANDIDAT

Ja no queda cap escuradents, ara no sé pas com ho faré...va dir l’home dels cabells blancs quan es va menjar l’última ametlla salada que quedava al plat. L’aperitiu es va allargar. Els cambrers anaven massa lents, i ningú gosava a menjar massa per no semblar despreocupat. El golafre salivava parlant d’ell mateix. Al seu costat hi havia la dona fina que havia dit a tothom que era lesbiana feia tan sols 9 mesos: “he fet bé de posar-me mitjonets de mitja de color negre, ja s’acosta el bon temps i em fan els peus bonics.” Al davant l’historiador, amb ulleres de posar i treure-posar i treure; en un cap de la taula la nena que semblava un nen, amb trenta anys acabats de fer i un tallat de cabell d’allò més actual i mil·limetrat perquè la cara no li quedés tan allargada. Entre plat i plat, parlarien dels canvis que havien introduït els seus assessors al guió.

Quan es reunien per fer un dinar d’aquells, durant els primers minuts a alguns els costava una mica recordar que es trobaven en un ambient bastant íntim i que no calia que fessin honor a la disfressa que havien escollit. Al cap d’una estona ja s’havien desmanegat fins allà on els ho permetia la vergonya i la parella que els esperava a casa. Els que sí que era de debò important per a tots ells, era que semblés en tot moment que encara els apassionava el projecte que tenien en comú. Això si no era que en volien deixar de formar part definitivament, com ho havia fet aquella que s’havia enamorat d’un mascle del grup de més a la dreta.

El vi va córrer i va avançar de cap a cap de taula, per acabar descobrint que el Vicenç volia presentar candidatura a la presidència del partit. Volia dir-los-ho així, veient-los les cares. La Txell se’l va mirar, des de dues cadires més a l’esquerra, i els ulls li van brillar com a les noies dels dibuixos animats japonesos quan estan profundament dolgudes. Als altres no els va estranyar gens, potser perquè el coneixien una mica més, i després de dissimular afirmant que hi tenia tot el dret i fins i tot preguntant-li pels seus objectius, van passar a les postres, pensant que aquell ja era només un bufó vell amb trucs massa gastats per convèncer la platea.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-04-18T20:37:00.005+02:00

LES SORTIDES DEL CARRERÓ

La veu d'aquell noi jove que els feia de guia s'havia tornat un soroll de fons. Ella perdia el temps agafant aire, mirant al voltant, omplint-se de nou. Hi havia anat amb el fill d'una germana que semblava força interessat en "la protecció del patrimoni", tot i que amb un peu jugava amb un nen més petit que trafiquejava amb les pedretes. Només de tant en tant pensava que estava cansada: la Marxa havia tirat endavant a poc a poc, parant a cada monument a la memòria, explicant les pèrdues de la seva comarca, sense deixar de banda eslògans ideològics. Feia només trenta anys havia estat allà mateix plantada, després de menjar la mona a la pallissa, o de fer una d'aquelles excursions de dissabte a la tarda amb els amics de sempre.

La Marxa en Defensa del Territori havia agrupat una colla de gent que es coneixia, més o menys. No més d'una trentena de persones. Tots assentien més o menys a les explicacions ingènues del jove, feien ganyes darrere les ulleres per a un sol primerenc. Un home anava rondinant per autocomplaure's amb un discurs catastrofista. Feien un silenci gairebé total quan s'aturaven a observar les parts del seu patrimoni que més es transformarien. Que s'havien transformat ja durant les darreres dècades.

Allà plantada, va recordar un dia d'estiu que va estar buscant la seva gossa fins el capvespre. Feia trenta anys, i quan la va trobar, festejant amb un altre gosset allà on s'acabava el carreró que portava a les terres dels seus pares, a l'altre banda no hi havia cap de les naus blanques i grises que avui s'alçaven tan prominents.

Entre El Pla, Valls i Alió, a l'Alt Camp

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-04-13T16:34:00.010+02:00

MARXAR DE L’AIRE

Era el primer dinar de després de tot. Taula per a tres en un restaurant, massa gran per a dues persones amb tantes ganes de veure’s. Exactament mig any. S’havia deixat el cabell llarg, i sabia que li quedava horrible.

Quan ell va fer el primer ullet, va ser com si tot s’hagués encarrilat de nou. Com si hagués estat un punt i a part. Per primer cop ella xerrava de manera fluïda. Ell, que sempre s’omplia la boca amb alguna fanfarroneria, se la mirava vidriós aquesta vegada, fins i tot la deixava dir, la deixava fer. Havien estat productius els últims mesos, lluny d’ell, i ho expressava sobre la taula, fent caminets amb molles de pa i dits curts.

Una part molt representativa de la seva família era en un hospital.

Ell no podia dir res, amb un nus gros a la gola i la veu a les puntes dels dits, s’aferrava a la seva mà, sobre la taula. Ella havia aprofitat l’explosió per a fugir. Ho sabien, i al poble, la contaminació s’havia aferrat sense miraments a cada partícula d’aire.

Després d’unes postres sense gana, van encaixar-se la mascareta a la cara. Van continuar fent una mica de repàs. S’estimaven. Ella va anar a pagar -un cop més- i va quedar dreta al seu costat, agafant-lo per una espatlla. No sabia si valia la pena deixar-la anar mai més, pel que els quedava. A fora no hi havia tanta gent als carrers.

Què se n'ha fet de les nostres vides? (D'una cançó de Cesc Freixas)

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-04-06T13:41:00.008+02:00

PATRIMONI SORRENC

El seu regne ocupava exactament 4 metres quadrats de sorra de platja, el que la vista s’apoderava, aigües fosques enllà, era líquid de coses massa llunyanes.

Era l’última que quedava de la festa. La nit també havia deixat un bon record, recorrent bars de més al litoral de la ciutat. Les cames i els peus treien fum, no aconseguia que cap ona li arribés a les puntes dels dits. Així, capcota, va anar recopilant coses que li havien passat pel cap altres vegades: feia mesos que no anava a dormir tan tard, demà havia de fregar el lavabo, 800 anys enrere va néixer el rei Jaume I, avui havia anat molt bé...així, quan va haver començat a fer recompte d’emocions i aniversaris importants, se li va ocórrer que devia fer gairebé mil anys de qualsevol conquesta: es feien fonedissos els noms d'homes i dones compromesos amb la seva identitat cultural. Potser hi havia altres maneres de conservar el patrimoni: saber identificar-lo en allò que era dispers, també el feia perdurable.

Amb sorra escapant-se-li dels dits, la terra prominent s'emmirallava en l'aigua més clara de la nit.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-04-03T19:46:00.006+02:00

LA CATOSFERA LITERÀRIA

Un recull de les nostres dèries

Imatge extreta del blog Entrellum

2008-03-30T16:12:00.003+02:00

CARRETERA

Totes les cues de després de les vacances porten a alguna casa. Per a l’Anna, el camí de tornada del dilluns de Pasqua Florida, arribava fins a un destí poc desitjable. Unes quantes cançons per anar variant a la ràdio, de tant en tant les notícies, les cames que sortien d’un bot quan veien alguna àrea de servei, galetes que s’enganxaven per fer malbé les dents.

Al primer lloc on van parar ella i ell durant el viatge, van consumir dos cigarrets cadascú. També en van donar a una noia que no coneixien de res. Haurien begut alguna cosa, però tenien por que els esguardés un control policial a cada revolt de la carretera. Portaven, de gola a gola, una discussió amb veu temperada que havia durat hores: la casa, el fill que potser tindrien, els avis. Ella -no se n’amagava- mentrestant pensava en una altra cosa. De cara, el sol, fugint cap a sota, els deixava en una llum tènue. Massa hores en un cotxe. Enmig de la somnolència més traïdora, la veu del company i la ràdio no perdien la força: aquell era el precís moment en què havia de triar. Sabia que l'únic indispensable per a exercir l'autodeterminació, era una distància per recórrer en alguna via.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-03-23T19:08:00.004+01:00

CONTEMPLACIÓ

Setmana de contemplació, període d’abstinències. Fer vacances ja és un bon motiu per sentir-se alleujat, encara que les portes de les esglésies quedin lluny i no anem a confessar les mancances per a redimir-nos. Per alguns, la Setmana Santa feia més olor de cera quan érem petits, la processó era misteriosa, i ens fascinava veure a determinades persones cantar amb una devoció desconeguda. Els armats, si plovia, fins i tot feien el pas dins a missa i ens feien ressonar les parets.Tenia temps per pensar mentre veia la renglera de gent de divendres Sant a la nit, tot mirant el ciri dins un tub vermell calent.

Aquell qui vol entendre com és de divers el món, pot descobrir que l’altra gent té altres dèries, i que les pròpies misèries són encara més ridícules del que es pensava. A vegades, obrir els ulls per veure els demés, també ens fa replantejar les certeses i les creences. Potser és per això que la gent deixa d'anar a missa, tot i que és també una oportunitat de reposar i de reflexionar poc o molt. No hi ha temps per a la contemplació, només per actuar: a cop calent, comencen els conflictes entre persones d'arreu del món. No oblido que el ciri segueix cremant si se'n té cura, i que, per a això, només cal que cadascú tingui fe en si mateix.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-03-16T17:02:00.003+01:00

SILENCI.

Era madrilenya. Coneixia l'avi Joan i l'àvia Raquel des que va viure una temporada al Pla de Santa Maria durant la Guerra Civil. A la Vicenta la van anomenar "exiliada", un adjectiu que pesa tant que transforma aquell qui el porta. El temps no deu servir per anul·lar trasllats, quan s'ha carretejat la vida per força cap a un altre cantó.

Quan jo devia tenir dotze anys, la Vicenta va venir amb el seu marit Enrique a passar uns quants dies d’estiu. Ja havien vingut altres vegades abans, però aquella és la primera que recordo. No sé si explicaven coses de quan eren joves, però havien passat molts anys i més valia pensar en allò que els havia fet riure. Més endavant, part de la família vam anar a Madrid a veure la parella, i llavors sí que, quan ja marxàvem, vaig notar que l'adéu que ens deien, el definitiu, era el final d’una història intensa.

Ni la Vicenta ni l'Enrique no ens van parlar obertament del bàndol al qual pertanyien durant la guerra. Tampoc ens preocupava massa això a nosaltres. L'amistat d'aquells madrilenys amb els meus avis sí que va ser resistent, però cap d'ells tenia ganes de descriure el passat per no reviure'n el pitjor. Quan el silenci es fa tan llarg, no pot ser que hagi estat bo per ningú, ni de justícia, haver callat.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-03-09T16:52:00.004+01:00

CALIDESA DE BARRI VELL

Gràcies a què la casa del costat és tota per terra, ara pot gaudir, del balcó estant, de la imatge d'un horitzó entre proper i estrany de perfils rectilinis, d'habitatges forts i grisos. Una realitat una mica xocant, només a quatre passes, i sota casa olor de pixum de gat i de persona amb incontinència.

Ella, menys vella que la casa, té la sensació de ser un arbre que veu com els de la vora van caient mentre espera la seva hora. Els fills han marxat, com els ocells que s'espanten quan senten trontollar el suport per arrencar el vol. Es van deixant morir les cases del barri vell, i elles, per aprofitar el protagonisme de l'agonia, atreuen aquells que no tenen cap més lloc on anar a caure-hi. Qui veu les taques a les parets que guarden els carrers del nucli antic? Fins i tot en la mala olor hi ha de quedar substància de veïnatge, de les botigues plenes, de la gent xerrant.

Ella, ara que no coneix gaire a ningú, s'estira al llit i té la sensació d'haver dormit sota l'escalfor de molts records quan sent que obren la porta. El seu fill, mentre l'envolta amb un braç, li diu que se l'emporta a casa seva, a la zona nova. Ella li diu que no vol marxar. Ell no se l'escolta i la puja al cotxe. Com més s'acosten a la nova casa més es refreda. La gent pels carrers va tapada, perquè amaga els sentits. Té por que el fred li entri a dins per prendre-li, a ella també, la Memòria.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-03-02T20:32:00.004+01:00

MORT D'UN POETA

Vaig en cotxe i escolto a la ràdio que s'ha mort un poeta. Em sona el seu nom i d'entrada el classifico com a algú del món de la literatura, però no en tinc cap imatge. Faig la segona rotonda cap a la feina, i el locutor pot seguir parlant sobre aquell home gràcies a allò que ha hagut d'extreure d'internet o d'una ressenya minúscula del seu arxiu, a corre cuita. Seria més estrany que, sent poeta i sent català, l'hagués vist sovint a la televisió. Va tenir cap època daurada aquest guardonat narrador, dramaturg, assagista, dramaturg, poeta i estudiós que es fa difícil de trobar fins i tot a algunes llibreries?

A aquells que em diran que potser sóc massa jove i badoc com per haver sentit a parlar gaire d'un poeta de noranta anys, els diré que botifarra: ve que vaig aprendre el que em van voler ensenyar a l'escola, i miro el telenotícies per saber què ha passat- i tot i així encara em puc preguntar: qui carai era, en Palau i Fabre?

La pèrdua, per la seva dimensió cultural, segur que es mereixeria un moment de silenci, però vénen eleccions, i aquells sí que en saben de fer-se propaganda. Els focus mediàtics recauen sobre dos polítics, que s'encaren per guanyar. Si convé hi haurà bufetades.

Finalment apago la ràdio, i per respectar el llegat que ens ha deixat el poeta, jo només puc dir que el llegiré.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-24T16:02:00.003+01:00

AIXECANT EL DIT

Tots menjaven al voltant de la taula i es miraven com si fossin còmplices de la mateixa gesta mentre compartien els aliments de l’àpat. Eren una bona colla, encara que n'havien perdut a uns quants pel camí. Ells, l'únic que tenien en comú era la voluntat de ser qui eren ara, en aquell lloc i en aquell precís moment. Allà plegats, també es trobaven una mica sols: la síndrome d’Estocolm que els lligava al seu opressor havia fet arrels en la seva identitat. El viatge havia estat llarg i sobretot dur per als que havien militat per a un país independent, però el teixit divers i ple d'esquerdes que formava aquella comunitat n'havia evitat una ruptura seca i definitiva.

El refredat o bé un pensament obscur va fer que un d'ells comencés a tossir. Al seu costat hi havia el fill delicat de salut d'una senyora que li va demanar que fes el favor de tapar-se la boca. El nen també va tossir per acabar de fer-se la víctima i això va agreujar també l'ànsia del seu pare, que el va fer córrer cap al seu costat. Hi va posar cullerada un vell que va dir que això era culpa d'anar massa destapat a les nits, i una infermera gran ja es va avançar dient que ara no tenia més ganes d'atendre a ningú. Quan l'home que havia tossit primer es va aixecar de la taula per marxar dolgut, va ensopegar amb la pota de la cadira d'un xiquet i això va fer riure a un parell de noies que eren a la vora. El guirigall ja havia crescut fins a límits insospitables, quan un d'ells -aixecant primer el dit, això sí- els va voler recordar que havien canviat de planeta per a poder viure com a un poble unit i lliure.

El que seia al cap de taula, que s'ho mirava mentre provava d'empassar-se la seva posició capdavantera en l'enrenou, es va aixecar de la cadira i es va dirigir cap a la finestra, per acabar-s'ho de creure. Va veure que el paisatge de fora, tan diferent d'aquell d'abans, no els havia fet canviar gaire, encara.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-17T19:20:00.000+01:00

EMPRESONAR LES NOSES

Sempre havia tingut un gos per company. Durant els seus primers anys, l’Albert ja en va tenir un que provava de substituir les funcions d'un germà petit, i des de llavors, l'espècie canina, dòcil i també guardiana quan calia -amb les variables corresponents al caràcter de cadascun dels seus exemplars-, s'havia fet reina de la llar. Fins que va marxar de casa dels pares, va tenir gossos amables que gosaven seure al costat de la família durant els àpats, i que tenien un lloc privilegiat reservat al sofà. Així era el respecte mutu que hi havia entre els parents de l'Albert i aquells animals.
Un dia l'Albert va trobar l'Aina, una noia que tenia un gos petit i també un gatet d'allò més bufó i esquerp. A la casa que finalment van poder compartir, només hi van portar el gos d'ell, el Climent, ben tibat i content de ser monarca del palauet que s'havien pogut permetre els seus amos amb l'ajuda econòmica dels pares.
A la nova llar de la parella hi va arribar finalment un nen petit: l'havien estat buscant amb desesperació, per allò del tic tac tic tac del rellotge dels pares que es fan grans. L'estructura jeràrquica de la família no va tardar gens en bellugar-se per canviar de cap a peus: en Climent va començar a deambular pels passadissos i sobretot pel jardí, prenent paciència mentre esperava que els pares primerencs el traguessin a passejar a ell. Però ja no els semblava tan fàcil atendre les necessitats d'aquell ésser, i quan bordava massa se’l miraven com si s’hagués convertit en un gos perillós.
Quan la criatura va començar a caminar, l'atenció dels pares es va centrar obsessivament en els seus passets. Gelosa de la integritat física de son fill, la mare tampoc deixava de vista al vell Climent. Va començar enretirant-lo amb el peu per a què deixés pas al nen, i va acabar per fer-li una gàbia al jardí. En Climent va creure que s'havia convertit en "l'altre", un ésser que tenia com a utilitat bàsica la de fer nosa. Fins i tot l'Albert, amb qui l'unia una empatia indubtable, li havia volgut fer entendre que s'havia d'apartar per deixar espai a l'infant que ara portava l'alegria a la casa. El gos, resignadament fidel, durant una temporada va patir per si el voldrien fer fora. Aviat va veure, però, que encara podia ser pitjor: el farien ser per força tan sols un animal de companyia sense llibertat ni les passejades que li pertocaven.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-13T16:54:00.001+01:00

EL PREMI ART I PICO

El blocaire En veu baixa m'ha atorgat el Premi art i pico, un guardó que no sé exactament què premia, però que m'ha fet il·lusió per la seva procedència i naturalesa: un premi creat per algú que també té un bloc, que va circulant per internet sense ningú que el censuri (suposo) i que evidencia que s'han creat petites comunitats de bloguers que es llegeixen com a mínim de tant en tant.

El premi ha estat creat per Eseya, del bloc Arte y pico, que ha difós aquest premi a la Xarxa.

Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blocs que es considere que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguen visitar.
-Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.
Aquests són els blocs als que atorgo el premi. N'hi ha alguns que no he escollit perquè ja han rebut el guardó de mans d'algú altre:

Connexions (From Tarragona)

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-10T13:20:00.000+01:00

EL CARNAVAL CLANDESTÍ

Ja des del moment dels preparatius, la festa tenia tota l’emoció afegida que comporta la sensació de clandestinitat. La funció carnavalesca va començar en un paratge silenciós. Als carrers no hi havia aquell ambient que porten els llumets i les cançons de fil musical gentilesa de l'ajuntament. Com a representants de les forces municipals oficials hi havia uns quants agents de la policia local, tots disposats a assistir a un acte del tot informal. Enmig d’una celebració deixada a mans dels més contestataris de la ciutat, qui més qui menys es prenia el permís d'aprofitar-ho: alguna de les comparses destil·lava -a més- eslògans reivindicatius, dits en veu alta i en papers que es repartien entre la gent que ho havia anat a veure. Pocs nens i nenes anaven al costat de les carrosses dels grans; molts ho devien celebrar a l’escola, el divendres o el dijous anterior.

Potser el de Valls sí que és un Carnaval (període de divertiments públics) com cal: des que l’ajuntament se’n desentén a causa d'aquell polèmic cartell del 2005, no hi ha compromís que lligui els participants amb el consistori, i això dóna ales a la imaginació dels més satírics.

Només em sap greu pel pobre Carnestoltes, que en el seu dia no el va veure ningú, perdut com estava en algun dels carrerons més foscos que mai malgrat la saragata.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-03T15:46:00.000+01:00

PARLAR PELS ALTRES

Sobre Ryszard Kapu´sci´nsky, reporter nascut a Polònia, escriptor i corresponsal de guerres i conflictes poc agradables de tractar, es diu que va saber plasmar el que succeïa als països africans que no apareixen gaire sovint als mitjans de comunicació si no formen part d’una notícia del tot tràgica. Ara que va fer un any de la seva mort i que per això es pot provar de resumir-lo, també és un bon moment -perquè no- per a fer hipòtesis sobre el que passava pel seu cap i el va portar a ser algú conegut arreu del món per la seva tasca periodística i també de reflexió sobre la humanitat. Deixant de banda el que ja es coneix sobre allò que va fer créixer a Kapu´sci´nsky tal i com va ser, em proposo imaginar-li una infantesa que li podria escaure:

La mare de Ryszard podria haver estat muda. El seu pare potser no passava gaire per casa i el seu germanet encara era molt petit. Així que, amb set anys, podria haver estat ell l'únic en qui sa mare podia confiar per tirar endavant la família mentre també avançava la Guerra. Li anava a fer tots els encàrrecs i l'ajudava en tot allò que requerís una bona veu. La seva mare no apreciava pas poc l'ajuda del seu fill Ryszard, però era implacable a l'hora de jutjar els seus actes: no li va perdonar ni una sola errada. Si no recordava que abans d'anar a l'escola havia de passar a encarregar alguna cosa a la botiga del carrer de sota, aquell dia es quedava sense la part més bona del dinar. Ryszard ja es cuidava bé de fer a la perfecció allò que li havien manat, però com que era un noi amb un esperit inquiet de naixement, ja sabia que a vegades anar a jugar o a descobrir la seva ciutat era una crida ineludible per un nen. Per això un dia va arribar tard a casa a sopar perquè hi havia molts tolls i ell havia d' inspeccionar tots els animalons petits que s'hi havien reunit. Havia de saber si n'hi havia cap que encara no hagués estat descobert.

Quan finalment va arribar a casa seva, la seva mare portava uns quants cabells esbullats al cap i el seu germà plorava agafadet darrere del balancí. No els havia sentit cap veí, ni a ells ni als saquejadors, i la cara de sa mare, en veure'l entrar, va passar del color esblanqueït que li havia quedat, a un vermell irat. Abans d'agafar-lo d'una revolada per fúmer-li una bufetada, el va abraçar molt fort per dir-li "no ho facis més." I ell ja no ho va tornar a fer mai més.

Empatia

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es