Ara plou

2010-09-01T20:57:00.006+02:00

La mullena

2010-01-14T00:15:00.000+01:00

Hola de nou! Ara també em podreu trobar al blog La mullena.

2009-11-08T12:35:00.004+01:00

REMORDIMENT, ENCARA

Gairebé podia notar com el cor li vivia entre les parets del pit, malgrat tot. Dissimulant davant de la careta del seu nét, gairebé li havia sapigut greu que se’l mirés directament als ulls; no se’l mereixia prou. Tan content que havia estat de veure l’avi a la televisió feia un parell de setmanes. Ara segur que sabia alguna cosa. Tant era, ja ho sabria tot d’aquí a uns anys, i quan algú li parlés d’ell voldria marxar corrent.
Li havia passat sempre, això de deixar-se portar pels altres. Per això sentia que el seu lloc era allà, amb els de casa. Sense gent que volgués ser amiga dels seu poder monetari, posant-li una altra temptació a les mans, als llavis, i, finalment, gola avall, fins que ja manava més que ell. Mai hauria d’haver assumit la responsabilitat de signar un taló, ni haver agafat confiança a segons qui. Fins i tot havia aconseguit que la seva dona fos la còmplice més silenciosa de la seva riquesa escandalosa. Només el retrat del seu avi el sentenciava amb aquells ulls que eren tan embetumats com els seus.
Però el remordiment no era d’ara, sinó que era el càstig que li havien donat tots aquells anys en què era respectat i un pes li esclafava el cap al coixí quan pensava en l’endemà hipòcrita. Ara que tot se sabia, també era pitjor que estar mort.Podria haver-se sentit descansat, perquè ja no calia que amagués res. Però hi eren ells, encara. I sabia que si sentia el cor accelerat era per ells, i que si li pujaven llàgrimes, volia que ella els les vingués a eixugar. Després va venir aquell dolor a l’estómac, i la fluixesa a les cames. Ja sabia que era perillós que el deixessin sol, aquests dies, que li podien fer mal, o que ell, en algun moment, se’n podria voler fer. La seva dona, quan el va veure uns minuts més tard, també va sentir una mena d’alleujament punxant.

2009-10-24T15:15:00.003+02:00

AL CINEMA

El dinar m’havia quedat prou bo, i em vaig mirar satisfeta els plats buits de la resta de comensals. Llàstima que s’hagi acabat, em va mirar la meva sogra per tenir-me contenta. Voleu postres? Els pares del Josep es van menjar lentament amb la cullereta el flam de pinya, també fet a casa. Voleu anar a algun lloc aquesta tarda? Ell es va mirar el rellotge i va dir que podríem anar al cine. Jo vaig pensar que amb mi mai hi volia anar perquè surt massa car, però de seguida els vaig animar a anar-hi. La vena entusiasta a vegades em surt quan menys ho voldria i aviat varem tenir la jaqueta posada i els meus sogres van sortir al carrer amb ganes d’anar a veure una pel·lícula, amb aquell posat festiu de quan eren joves.
De camí cap al cine el Josep i jo anàvem parlant sobre quina podríem anar a veure d’entre les que anunciaven i ells dos es donaven la mà i van començar a parlar sobre alguna altra de la que els havien parlat. Es veu que n’hi havia una que els en recordava una que havien vist quan van començar a festejar, al seu poble d’andalusia, i, per casualitat, va ser la mateixa que nosaltres teníem ganes de veure. Ja davant de la taquilla, només ens quedava una cosa per decidir: el Josep va ser el que va preguntar si la volíem anar a veure en català o en castellà. Vaig dir “en català”, esperant que la parelleta volgués venir. No els va caldre fer cap esforç per decidir que l’anirien a veure en castellà i que nosaltres ja podíem fer la nostra. Després, davant de la pantalla, em preguntava si els hauria agradat més anar-la a veure en versió original, subtitulada.

2009-10-18T15:53:00.004+02:00

SOTA LA RAJOLA

Quan en tenia setze, va acabar l’estiu amb uns mil euros al calaix. Per començar ja va estar satisfeta, l’Elena. De moment, no en va fer res, ni s’escoltava la seva pròpia mare quan li deia que era una garrepa. Fins que va començar a anar a la universitat cada estiu va treballar a la terrassa del bar de la plaça. A tota hora la vèiem servint i fent entrepans i recollint les taules. Pensàvem: “ja en deu fer de calés, ja”. Jo anava a fer el cafè, i sentia que de casa seva la trucàvem per saber si tampoc hi havia d’anar a sopar, que ja era hora de plegar, però ella seguia feinejant. A vegades, després de contemplar-la, recordo que li dèiem que sortís amb nosaltres, que ve es mereixia una bona festa, després de treballar tant, però recordo que sempre ens contestava que no podia gastar. Ella és de poques paraules, i els altres no fèiem més que fer especulacions sobre el destí dels seus diners: si no gastava ni en roba, ni en el cotxe, ni en sortir, devia ser que estalviava per quan hagués d’anar a estudiar fora, i elogiàvem la seva gran força de voluntat. Tampoc vèiem que els seus pares anessin precisament justos de diners, més aviat al contrari, per això encara trobàvem més meritós que, sent tan jove, s’hi esforcés tant per guanyar independència econòmica.
Amb l’Elena vam coincidir en algunes assignatures a la universitat que eren comunes en les dues llicenciatures, i sempre la vaig veure estalviar. Treballava a un cafè del costat de la facultat i mantenia els hàbits tan mesurats com abans. Encara avui n’aprenc del fer de l’Elena, com a mínim, pel que fa a l’economia personal: fa uns mesos ens vam tornar a trobar, en un sopar que van organitzar uns amics comuns, i des de llavors ens hem anat veient. Ara que ens hem agafat confiança, malgrat la seva aparença distant, sovint fins i tot parlem de diners, que, de fet, i ja ho sap, és la qüestió que més m’intriga sobre ella. Un dia anàvem pel carrer, cap a fer un tallat, i veia que es mirava, sobretot, els aparadors dels bancs. Jo li vaig preguntar si és que volia canviar de caixa, i, davant dels meus ulls fascinats, em va deixar anar que no tenia els cèntims enlloc, que més s’estimava guardar-se’ls a casa, perquè no se’n refiava. Es veu que espera que algun dia n’hi hagi algun que li faci treure el màxim rendiment possible als seus diners, o alguna cosa així, però jo vaig provar de treure-li del cap, i crec que vaig fer bé recomanant-li que s’estalviés marejos i patiments, i que continués guardant els "quartos" sota la rajola.

2009-10-11T15:44:00.005+02:00

TOTS ELS DRAPS BRUTS

Desitjaven que es tanqués la investigació perquè el cap de turc deixés d’airejar draps bruts. Més d’un d'ells tenia els ulls oberts passades les dues de la matinada, o s’aixecava a remenar papers, com la gent que deu alguna cosa, tot buscant una prova per autoconvèncer-se de la pròpia innocència. Ni les seves parelles van despertar-se per preguntar-los si alguna cosa els feia mal a la consciència, ni van tenir rampells que els fessin venir ganes de confessar res.
Al Parlament aquells dies sí que hi havia un murmuri més audible del que era habitual, i es van començar a veure els primers parlamentaris tapant la pantalla dels seus telèfons mòbils. Els fotògrafs ja salivaven darrere dels objectius, i els que més coses amagaven ja es van deixar sentir, una mica descamisats davant de les càmeres, evocant al seu dret a la intimitat.
El dia del judici els únics acusats van fer una dissertació que embrutava els polítics del cim del país. Per a la gent només va créixer una mica més la sospita sobre la corrupció que envoltava aquesta classe i el seu entorn. Però potser el que en va sortir amb la imatge més esquitxada va ser aquell secretari de partit que mai se n’havia estat de dir que s’havia fet a ell mateix, sense ajuda de ningú. Tothom sabia que això ho deia perquè el seu cognom no era el dels autèntics propietaris dels camps de la política i la cultura del país.

2009-09-12T12:19:00.007+02:00

REFERÈNDUM A LA PEIXATERIA

Potser us hagueu trobat ja en una situació semblant, vosaltres, també, al vostre municipi: sortia dissabte passat de la peixateria i em vaig fixar en un paper que semblava d’aquells que posen sempre a la paret, de gent que busca cangur o fa classes de repàs a la canalla. Resulta, però, que aquell paper en què em vaig fixar convocava una consulta sobre la independència de Catalunya per d’aquí a dos dimecres. Vaig seguir llegint, buscant si no es podria anar a votar també en diumenge, i vaig veure que sí, que el diumenge següent les urnes també estarien parades de deu a dues de la tarda, pels que treballen entre setmana. Vaig sortir del local amb olor de peix una mica confosa, però de seguida vaig lligar uns quants caps i ho vaig entendre tot. Resulta que la mestressa té parents a aquell poble on s'havia de celebrar una consulta per a la independència i la justícia de l'estat havia prohibit a l'ajuntament donar-hi suport. Em penso que, per això, deuen haver arribat a la conclusió que si les coses no les decideix la gent normal com nosaltres, no arribarem mai enlloc.
Llegint el setmanari ja he sabut que a 3 municipis més de la comarca també s’han convocat consultes per aquestes dates. Tampoc no és estrany, doncs resulta que dos dels fills dels peixaters d’aquí han obert el seu propi negoci en dos d’aquests municipis. Al tercer poble hi ha una llenceria que és propietat de la cunyada d’un dels fills de la peixateria, que és veu que també és molt de la ceba. Ara ja només deu quedar esperar que la dèria de les consultes populars, o futurs referèndums, s’estengui una mica més enllà de la nostra vegueria. Aviat també deuran trobar la llei espanyola que diu que les botigues de poble no poden preguntar als clients si estan d’acord que Catalunya es converteixi en un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.

2009-09-07T16:50:00.003+02:00

TOTA LA PRECAUCIÓ

El malestar de la meva amiga ja va començar quan va sentir que l'Isaac, un veí de l’escala, explicava a la veïna del mateix replà que havia anat a veure un nebot a l’hospital a qui havien ingressat en estranyes condicions. Es veu que va sentir dos metges, al passadís, que deien alguna cosa, en veu baixa, sobre un malalt, que ell va creure que és el seu nebot, a qui s’hauria d’haver aïllat molt més per evitar contagis. La meva amiga es va assabentar de tot mentre pujava les escales cap al pis i buscava les claus. Quan ja ser a dintre va acabar de convèncer-se, mentre preparava el sopar cantussejant i tot, que el cosí a qui el veí havia anat a veure a l’hospital devia tenir la grip nova.
Ja seien a taula tots plegats veient les notícies, i ella encara anava donant-hi voltes. S'havia informat sobre la nova malaltia; havia llegit com es contagia i quins en són els símptomes. De moment el que va fer és explicar a la família el que havia descobert sobre el veí, que havia estat en contacte amb algú que té la grip, i els va suggerir que no s’agafessin a la barana, per evitar el contacte amb allò que també havien tocat les seves mans. L'home de la meva amiga li va dir "si hem d’agafar la grip, l'agafarem igual", i el cas és que tots van continuar fent la seva, com sempre, i que ella va ser la única que no s'ho va poder treure del cap. Un dia sortia de la tintoreria, amb un parell d’abrics que ja havia portar a rentar, i va tenir la mala sort de trobar-se, just a la porta del bloc, a l’Isaac, amb aquella predisposició que té sempre per ajudar-la. Li devia notar l’esglai a la cara, i mentre l’ajudava a portar el penjador, grapejant-lo com si sabés la por que li feia, fins i tot li va dir que es cuidés, que no tardaria a arribar el fred i que tota precaució és poca...
Finalment l'amiga se’n va afartar i va comprar mascaretes per a tots, encara que fessin massa evident la seva preocupació. Les va deixar preparades a la taula de la cuina, però aquella mateixa tarda ja es va començar a trobar malament i avui encara està convalescent a l’habitació del darrere. M'han explicat que aquest matí el somrient Isaac li ha portat un pastís que li ha fet ell mateix, però no l'ha pogut veure, per evitar el contagi.

2009-08-30T16:04:00.011+02:00

TERRA DAURADA

Expliquen que els avis dels seus avis, quan van arribar, van creure que aquella terra era gairebé erma. Alguns se la van mirar de prop, posant-la entre els dits de les seves mans, i van fer que no amb el cap. Altres van decidir provar-ho. Els primers mesos la planta creixia estranyament arrissada, i va fer tenir el cor dels pagesos en un puny. Un historiador local assegura que els del Mas de la Bresca ho van voler arrencar tot, però que el fill, que es veu que en sabia més que ningú, els va frenar a temps. Devia ser un dels primers que va dipositar tota la seva confiança en aquella terra de color groc fosc.

El fruit del que van plantar, d’un color més intens que el que neix en altres llocs, és símbol de la comarca més al sud del país, productora més qualificada del líquid daurat. Ja fa anys que els productors de fora només poden conformar-se i veure com va creixent el prestigi i les exportacions del sud. Avui el beuratge que fan els del Mas de la Bresca i uns quants més se serveix a taules del país i de l’exterior, malgrat la generositat d'aquella terra amb tots els que creuen que quan surt el sol surt per tothom.

2009-08-23T13:38:00.004+02:00

EL VIATGE LITERARI

Malgrat que vaig a un lloc força a prop, el viatge en tren serà prou llarg. Obro el llibre per la pàgina 100 i pico, vora la 200, ja. El paisatge va passant per la finestra, fent allò que fa sempre quan t’allunyes uns quants quilòmetres de casa, canviar sobtadament en el terme d’algun poble del que ningú te’n sabria dir el nom. Terra d’un marró apagat, sense lloc per a la vegetació. És curiós però per un moment sembla que el que hi ha fora la finestra s’assembla molt al que estic llegint. Una pel·lícula subtitulada, gairebé. Però em comença a fer mal el cul i el noi del seient de l’altra banda parla per telèfon molts decibels per sobre del que hauria de ser permès. No tinc ningú per queixar-me, tots els companys de viatge dormen, i el cap també em va caient enrere mentre ja no sé si sostinc el llibre o és ell que es manté a les meves mans.
Després no sé quanta estona deu haver passat, però em piquen al braç i obro els ulls. Torno a obrir la novel·la, i me n’adono que gairebé no sabria dir si som en el viatge d’anada o en el de tornada. Dec haver somiat que ja visitàvem els carrers de la nova ciutat, que anavem a aquell museu del nom estranger, i fins i tot que veia a la televisió d’un bar que havien fet explotar un cotxe al poble del costat. No t’encantis, ja hem arribat. Guardo el llibre a la bossa, per retrobar-lo a la tornada.

2009-08-07T19:53:00.005+02:00

ESPERANT EL TORN

A l’entrada els feien passar per sota l’arc detector, obrir la bossa i treure el que tinguessin a les butxaques. Després havien d’esperar el seu torn. A l’Ariadna encara li havia anat mig bé perquè tenia vacances i s’havia fet a la idea que estaria pràcticament tot el matí allà. Van passar vint minuts ben bons fins que no va poder fer el primer tràmit, i l’home de la finestreta feia olor de cafè, portava ulleres a la punta del nas i tenia el bigoti esgrogueït: “Comencem bé”, es va dir només veure’l.

Després de les primeres indicacions es va dirigir a fer un cafè de màquina però li van faltar cinc cèntims, que cap dels presents li va poder deixar, així que es va repenjar a una columna i hauria aclucat els ulls i tot, esperant el seu torn per fer el tràmit següent, si no li hagués sonat el telèfon. Va haver de sortir per parlar amb el seu germà, que li volia dir que necessitaria el seu cotxe abans de les tres de la tarda i va aprofitar per explicar-li el que li havia fet la seva nòvia. Va provar d’aclarir-ho amb uns quants “és veritat” i “tranquil·litza’t i parla amb ella” durant vora quinze minuts més, fins que es va adonar que ja es devien haver saltat el seu número. Abans de penjar el seu germà encara li va recordar que li hauria de deixar el cotxe a primera hora de la tarda. Ja eren les 11, i amb els ulls encara fixos a l’esfera del rellotge, va treure un altre número per agafar tanda. Era el 290, i encara anaven pel 263. Al cap d’una hora el nen ja començaria a rondinar i avui no li havia deixat res a l’àvia perquè li fes el dinar.

Va haver de sortir al carrer per respirar un aire més net de burocràcia i, com si l’haguessin cridat, de sobte es va girar i va veure com la grua s’emportava el cotxe del seu marit al dipòsit. El primer instint va ser el de perseguir-la uns metres, i quan es va haver parat a un semàfor el conductor en veure-la escabellada i en aquell estat de nervis només li va saber dir que el deixés fer la seva feina tranquil. El seu marit li va dir des de l’altra banda de l’auricular que ja estava a punt de sortir de l’oculista, on havia anat per fer una petita consulta, i que el gual permanent de la casa semi-deshabitada li havia anat la mar de bé per deixar-hi el cotxe, fins que se l’havien emportat.

L’Ariadna encara va fer uns 200 metres corrent cap a l’interior de l’edifici amb olor d’humit, i quan va veure que havia tornat a perdre la tanda per només 2 números, va anunciar ben alt i fort que no podia més, i que, si volien ja els regalava el carnet de conduir i el cotxe i tot als Mossos d’Esquadra, i que deixessin de torturar-la amb multes. A punt d’abandonar la batalla per salvar el seu paper de conductora, un home que més aviat li va semblar que li volia robar la bossa li va agafar el braç i li va posar un paperet a la mà, fent-li l’ullet, i li va dir que ell ja no el necessitaria. Una mica escandalitzada encara, va veure que tenia el 296; si s’esperava li tocaria d’aquí a dos números. Més serena, va tornar a pensar que mai tindria cap més remei que esperar el seu torn.

2009-08-02T22:25:00.006+02:00

LA TRAGÈDIA I EL CASAMENT

Sa mare li havia dit que no podia anar més maca que la núvia a un casament. Es posaria el vestit granat de l’any passat per la comunió de sa cosina i volia comprar-se unes sandàlies d’aquelles que tenen vetes que s’enfilen per la cama, però al final en va triar unes tan altes que li permetien tenir a pràcticament tothom a la línia dels ulls.
Diumenge a les 12 es calçava les mitges, mentre els seus pares ja marxaven cap a missa amb l’altra nena, vestida de color blanc. Quan sortia de l’habitació encara va veure a sa germana com s’espolsava la falda del vestit i mirava els seus pares tota tendra, amb aquella cara que ella no els havia sabut fer mai. Fins aquell moment encara esperava que sa germana no volgués casar-se amb el seu futur cunyat.
Ja vestida va recordar que havia de passar a buscar sa padrina per casa seva, al carrer estret. La dona ja portava la jaqueta quan va arribar, i, com sempre que estava nostàlgica, parlava pels descosits de coses que recordava de quan era jove. Se’n feia creus que la petita ja es casés i somicava tot caminant cap a la porta al bracet de la nena gran. Li va relatar fil per randa una altra vegada el seu “festeig etern” amb l’avi i aquell casament fet de pressa i corrent. De camí cap a l’església es van trobar el Joan Gallinaire, a qui la padrina Carme va saludar amb complicitat. Sense que li preguntés res, va tornar a apuntar que el pare del Joan, amic del seu pobre pare, havia anat a cremar esglésies durant allò que anomenaven la Setmana Tràgica de 1909. D’això ja en feia cent anys. Li va quedar una estranya expressió a la cara, i quan van ser a la porta del temple, va sospirar com si s'ho pensés abans d’entrar. La seva néta estava a punt de donar el sí a tot un senyor militar.

2009-07-27T16:45:00.005+02:00

ATREZZO ESPACIAL

Durant una bona temporada va creure que podria fer qualsevol cosa per arribar a ser astronauta. Havia alimentat aquesta idea una sèrie de dibuixos animats que mirava feia anys i més endavant una novel·la que havia llegit sobre una noia que se n’anava a un planeta acabat de descobrir, amb una tripulació formada per éssers estranys. I ara, baixant les escaletes de la nau, tot era com s’ho havia imaginat: el terra vermell, cap amunt tot ben negre si no fos per les càmeres, gairebé podia creure’s que ho tenia a tocar dels dits. Diria unes paraules i ja estaria, tothom es creuria que ho havia fet. D’alguna manera, era una de les primeres a arribar a Mart.
De sobte algú la va cridar dient algun renec, i en aquell precís moment el tècnic de so ja feinejava per darrere el seu vestit blanc inflat, tot bevent-se una cola: “noia, no se sent res”. Ara participava en aquell rodatge com a actriu, un ofici que també li permetia enlairar la imaginació, encara que no pogués veure com el món es feia petit sota els seus peus.

2009-07-20T18:03:00.002+02:00

PAISATGE CASOLÀ

S’han cansat de seguida d’esperar l’ascensor, així que estiren les maletes escales amunt, fins on es troba l’habitació. A l’entrar, primera ullada general. Una mira que hi hagi el que havien pactat amb l’hotel, l’altra s’estira al llit, i al final totes tres fan cap al balcó, a trobar la bafarada d’aire calent i el formiguer d’habitatges en forma d’apartament. En quatre dies hauran de visitar els llocs més coneguts de la comarca I dels que pràcticament no en coneixen cap, encara. Al mirar el mapa se n’adonen que haurien d’haver portat alguna sabata d’esport, i no tan sols les sandàlies per fer passejades per Empuriabrava. La Júlia renega per desena vegada per no haver agafat un dels vols barats que hi havia aquells dies cap a París, enlloc d'estar-se en aquell lloc ple de turistes amb xancles on ja l'havien picat dos mosquits. No els fa falta més que una nit per adonar-se que als bars moltes vegades no és fàcil entendre’s amb els cambrers, o amb els altres clients. Aquell Alt Empordà turístic es descobreix com un paradís francès. A Cadaqués veuen com la gent fa de la platja casa seva, i, des de la casa de Salvador Dalí a Portlligat, entenen com algú pot embogir després d’encarar-se amb les formes artístiques encapsades en la natura costanera, bella i vertical. Dalt d’una barca amb motor i nom de musa d’algun pintor, veuen com aquella costa s’ha ornamentat per impressionar els que encara no es creguin l’exotisme dels paisatges casolans.

2009-07-12T23:22:00.003+02:00

FRÀGIL CONFIANÇA

Van pare i fill en silenci dalt del cotxe. El pare s’estima més callar. El fill sap perquè calla son pare i tampoc diu res perquè està trist. La mestra ja els ha donat les notes amb una cara de llàstima que no hauria pogut resistir ni que li haguessin pagat molts diners. I després els ha desitjat bon estiu, i han marxat.
La família emmudida per les males notes del fill se’n va a la platja aquest mateix diumenge al matí. El nen ha pres un amic. Els pares continuen esperant que arribi un bri de confiança que els faci esperonar una altra vegada el seu fill. A la tovallola del costat, qualsevol senyor pelut seu amb la seva dona, que es torna a posar crema a les cames, i fa que no amb el cap mentre escolta les notícies a la ràdio: els més poderosos també es fan un mossec a la llengua quan parlen, per no derrocar l'ordre que tenen establert. Tota la presumpció d’innocència i la seva confiança per al sr. President.

2009-07-05T20:46:00.001+02:00

LA LÒGICA MUSICAL

Tot i que m’he quedat sense anar al concert, i ni tan sols vaig provar d’anar-hi, l’altre dia abans d’anar a dormir vaig trobar una notícia sobre la presència d’U2 a Barcelona, que enllaçava un vídeo dels assajos del concert. La banda ha tret disc, però la cançó que sonava en el moment que apareixia a l’enregistrament no és nova. Ja sortia en aquell recopilatori de cançons d’entre el 1980 i el 1990. M’ha estranyat que encara la fessin sonar com abans, amb el que sembla que hagin canviat durant aquest temps.
No conec tota l’obra ni la trajectòria del grup irlandès, però sé que m’hauria agradat assistir a algun dels concerts que van fer fa anys. Ara també m’agradaria veure’ls en directe, però les seves mostres de magnificència em desbordarien. Potser no podria deixar de pensar que pel preu de l’entrada hauria d’aprofitar al màxim l’espectacle i acabaria decebent-me.
Un matí d’aquests, pendent del que els cronistes deien sobre l’actuació d’U2, i després de passar uns dies havent d’escoltar tota mena d’hipòtesis sobre el perquè de l’adéu definitiu de Michael Jackson, encara he trobat una cançó d’aquelles que de tant en tant es fan un lloc a les emissores, per venir-nos a la memòria. The logical song, de Supertramp, i moltes altres, d’alguna manera ens deuen pertànyer, si saben transportar-nos encara que sigui des de la ràdio d’un cotxe.

2009-06-28T15:59:00.005+02:00

EL GLOBUS

A l’estiu sopen a la terrassa de casa, els dies que no fa gaire fresca. Avui han fet el cafè amb gel després de les notícies i han comentat la mort de Vicenç Ferrer. Sempre que es parla d’algun cooperant a la televisió els ve al cap un antic capellà del poble, mossèn Cabayol, a qui fa temps que no veuen, perquè la tasca de la cooperació el va cridar fa temps fora del país. Han elogiat la seva valentia i han estat d’acord en què és una llàstima que una persona disposada a fer tant pels altres hagi marxat tan lluny. La Cristina encara ha afegit que ves si no s’hauria pogut quedar a tenir cura dels pobres d’aquí. El Carles li ha dit una vegada més que la gent té motius per fer les coses que els altres no tenim perquè entendre.
La Júlia ha lligat el globus que li van comprar fa dos dies, per la festa major, a la cadira, i s’ha posat a dibuixar en el seu cantó de la taula sota la mirada dels seus pares, que encara xerraven. Al centre del paper hi ha fet una senyora amb els braços oberts i unes persones amb cara de tristes. Quan s’ha aixecat per ensenyar el dibuix, el globus s’ha desfet del nus i ha començat a marxar. A un altre nen d'algun lloc més o menys llunyà li agradarà trobar-lo.

2009-06-14T23:19:00.002+02:00

MESURAR L'OPTIMISME

A ca la Cecília tenen pactat que mai parlaran de les coses lletges que passen al seu voltant. Ella era molt jove quan es va adonar que era millor ser optimista que pessimista, i com que també devia portar l’empenta a la sang, no li va costar anar-se passejant per la vida trampejant els obstacles. Quan va tenir algun desengany amorós, el desencís mai li va durar més de dues setmanes. El cop que va perdre la feina, tampoc va estar deprimida més enllà d’un cap de setmana, i el següent dilluns ja va tornar a tenir el neguit d’endinsar-se en algun nou projecte (i de guanyar-se la vida, és clar).
Avui la Cecília ja va al capdavant d’un escamot de creients optimistes. Els seus fills, cadascun a la seva manera, són cridats a l’ordre cada vegada que es queixen que no saben fer els deures o diuen que no els agrada el dinar. Ella està convençuda que s’assemblen al seu marit, el Gonçal, un home pessimista de mena; però ja li agrada ser el pastor que els guiï a tots tres pel bon camí.
El dia de les eleccions al Parlament Europeu el Gonçal va arrossegar el seu cos prim i reprimit de tantes ganes de queixar-se cap al col·legi electoral. Havien estat parlant amb la Cecília sobre el partit que votarien. En la batalla d’idees va guanyar ella, com sempre, amb la seva jovialitat. Tot i això, ell quan es va trobar davant l’urna va optar per votar nul.
Davant de l’abstenció dels ciutadans a l’hora d’anar a votar, fins i tot la Cecília va creure que tota victòria en aquelles eleccions havia estat relativa comparada amb la manca d’entusiasme.

La malsonant paraula "tupinada"

2009-06-07T16:27:00.003+02:00

LA BOTIGA

Arribà el noi a la botiga preguntant pel cosí Pau i li van respondre que havia sortit feia una estona. Ja no vindria a sopar, ell sempre s’escapolia de la feina. El Josep va provar de girar cua, però va pensar “ai, que ja no podré marxar”. La Susanna recollia i passava un drap somrient. Que m’ompliries una mica els prestatges?...encara te’n deus recordar de quan ho feies. Ell es va passar la mà pel clatell i va dir “va, posaré iogurts a la nevera, que està buit això”. Ella sabia que l’atraparia sempre que jugués amb la tendresa del seu somriure de tieta Susanna. Es palpà, adonant-se’n que la bossa que portava a les mans li molestaria, i finalment la va deixar al costat de la nevera. Ella hi va anar a treure el nas “ai, què t’has comprat ja?”. Ah, pasta de dents...” Ai noi, si aquí també en tenim, i bé de preu, eh.” Sense deixar-lo respondre, va començar a passar el rosari: Que si els de l’altra botiga ara venen de tot, fins i tot productes de neteja; que va fer molt de mal quan van obrir el petit supermercat a la plaça; que sort en tenen de tenir productes d’elaboració pròpia, que sinó...”. Amb això va entrar la Conxita que volia fer tall a la brasa per sopar i no n’havia comprat prou. La tieta va anar de seguida i rondinant una mica cap dins a la càmera frigorífica, a buscar-ne més: cada dia véns més tard eh, Conxita. “Au va, que ja saps que sóc bona clienta, jo”, va dir vent fort fent-li l’ullet al noi, que col·locava el darrer parell de natilles. Amb això sa mare obria la porta amb un “hola” llarguíssim, d’aquells que feia quan tenia pressa, i se li va apropar pel darrera. Va digues, què et faig avui per sopar? He agafat un tall de llonganissa del súper per provar-la, que diuen que és bona igual, tu. La tieta Susanna va sortir de darrere seu amb el fred de la càmera encara als braços, dissimulant però fent morros i amb mitja dotzena de xoricets i mig quilo de llonganissa. “Au, mira què et porto, ben fresca encara. Si la prens tota ja te la faré més bé de preu.”

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-06-01T22:27:00.003+02:00

VICTÒRIES

La dona feinejava a la cuina, pensant en quina hora podria rentar avui els plats. Va pensar que millor que ja sopés, per avançar feina. El seu home fumava una altra vegada, i rondava al voltant de la televisió fins que deia “Me’n vaig a baix”, i entrava a veure l’ambient del cafè de sota per carregar-se les piles. Feia una copeta potser, i tornava a tirar amunt, perquè la dona no estigués tanta estona sola. Així ho feia cada dia que jugava el seu equip.
Aquesta vegada el més gran dels néts se n’havia anat a veure el partit al camp, havia agafat l’avió i tot, però li havia dit que com fos el trucaria per explicar-li com es veia en directe. Esperava que sonés algun dels dos telèfons: el mòbil que tenien sobre la taula de la saleta i que només posava a carregar la filla petita quan els anava a veure (una vegada a la setmana) o bé el fix del rebedor. Així que havent pujat del bar, el recorregut va ser de la butaca al telèfon i del telèfon a la butaca, quan encara no havia ni començat el partit. Que ja et trucarà, home, pesat! Cansat d’esperar, va seure a la butaca i va mirar el partit estrenyent els punys al costat de la seva senyora, que llegia amb les ulleres d’a prop, fins a la mitja part, que es va abaltir pensant en un u a zero que el deixava més tranquil. Aviat s’hi va trobar tant bé que no s’hauria despertat per res del món. Somiava que eren al Camp Nou, amb el nét al costat, i la gent cridava, com si fossin un sol ésser invencible. Ell li explicava al Xavier que les victòries com aquella s'havien d'aprendre a assaborir per reviure-les quan convingués. Quan el noi el va trucar, ja no va caldre que el tornés a despertar per donar-li una alegria.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-05-24T16:52:00.004+02:00

EPIDÈMIES

El dia de la comunió de la seva cosina encara tenia mal d’esquena de dormir poc. Va pensar això des de la una del migdia, quan encara era davant de l’església parlant amb els parents que només veia quan algú passava per l’altar.
Al restaurant, quan li van portar l’entrecot, el va remenar pel plat. La seva mare ja va començar a cavil·lar: no et trobes bé, no? Ell va fer anar el cap a banda i banda, com quan era petit. Ja et faré mirar si tens un cop d’aire. La tieta Margarida de l’orella aixecada va començar a processar dades: el noi ha estat de viatge al país on diuen que s’ha originat l’epidèmia mundial que provoca tant malestar. Al cap d’unes hores, quan ja havien ballat, ja n’hi havia dos més –que havien estat informats per la Margarida- que tampoc es trobaven gaire bé.
Quan va arribar a casa el David es va posar al llit. Durant el trajecte de tornada de la festa, la seva xicota l’havia estat burxant preguntant-li què havia fet durant el viatge i com és que estava tan cansat. Va tancar la seva habitació ben fosca i va pensar que l’únic que volia era descansar. La mama Montserrat va trucar de seguida a la seva amiga que sabia mirar això dels cops d’aire, perquè li mirés si el seu fill en tenia un. Mentrestant, part de la família Martínez i de la família Suñé van iniciar una ronda de contactes telefònics per saber quants d’ells es trobaven malament després de la comunió de la petita Lara. Set dels onze que van parlar van tenir mal de panxa durant els dos dies posteriors a la festa, i en van responsabilitzar el David, que havia estat en aquell país focus d’epidèmies. El diumenge al migdia, una trucada de la Margarida a cal malalt va anar així: “Hola, Carme. Escolta, que ja es troba bé el David? Ui, encara en té per estona, és al llit descansant. Encara? Aix, pobret, que no es pot ni aixecar? Dona, suposo que sí que s’aixecarà un moment o altre; és que està molt baldat.”
Si hagués preguntat “I què té exactament?”, la Carme potser hauria pogut fer-li saber que tenia un cop d’aire (i no hauria ni mencionat la ressaca que arrossegava de feia dies). Una vegada més, el pitjor de les ostres del primer plat corria imparable per l'indefens organisme d’alguns.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-05-11T21:45:00.009+02:00

AIRE MEDIEVAL

Els posats forçats dels seus amics. Algú que s’afegia a la fotografia i no el coneixien de res. Preses des de tots els angles d’un torneig medieval a l’aire lliure. Mentre anava seleccionant les instantànies que havia fet durant la Setmana Medieval de Montblanc, va pensar en aquell fotògraf famós que parlava de l'expressió de les imatges, d'allò que explicaven sobre el present, el passat i el futur dels que hi apareixien. Ella havia retratat uns quants detalls que va trobar pintorescos: un anell, uns bigotis, unes cames amb malles fosques que més aviat semblaven bastons amb artrosi...

Remirant les fotografies amb la llum tènue de l’habitació passada la mitjanit, les busques del rellotge van córrer com a desesperades, i va iniciar un relat de la vila medieval que havia visitat la setmana anterior. No sabia si aquella recreació històrica representava res que encara fos real, però les cares, el gest de les mans d’aquells ciutadans enguantats, recreaven una noblesa escenificada de la millor manera, com quan els actors se senten identificats amb el seu personatge. Fins i tot els que feien el paper de poble semblaven portar el pes de la submissió en els seus passos espardenyats.

Al cap d’unes quantes hores, despertada per la claror de la pantalla, encara va veure la imatge dels representants de la casa reial plantats en el que semblava un prat que podria tenir segles. Eren allà atemporalment, amarats d’un passat medieval que encara no havia mort mai.

Torneig durant la Setmana Medieval de Montblanc 2009

2009-04-26T19:09:00.006+02:00

EL MENJAR BO

Obrí la porta de la cuina. La mare feinejava. Ara ja feia uns quants anys que el noi havia perdut el respecte als fogons. Què fas, mama? El dinar faig, ja ho veus. Una mica incòmoda per la seva presència, la seva malhumorada mare complia devotament amb el deure adquirit de cuinar pels de la família. Aquest també era un dels seus moments de lluïment personal, i com una artista en plena creació, s’emmurriava i anava fent sense escoltar ni veure-hi; sentia el menjar transformar-se a les seves mans.
La recepta era la del fricandó. El seu truc era la cassola que havia fet servir mil vegades i que havia omplert amb menjar bo. De reüll mirava un llibre de cuina que tenia molts anys i algun esquitx a les cantonades, per estar segura que no es deixava el raig de llimona, els 15 minuts de cocció, que no 20, o la canyella. Ell va fer un pica-pica, mentre la senyora feinejava al seu taller. Va arreplegar el que va trobar del dia abans, va tallar la majoria de coses a quadrets i les va posar en platerets. No tallis tot el formatge, que només som dos.
Després dels entrants de seguida van brindar perquè el restaurant del noi era el millor del món, segons una gent que en sabien molt de cuina i no havien de pagar per provar el menjar dels fogons més selectes. La mare el mirava amb la cara de dona incrèdula però tendra. Un bon cuiner ha de ser tip de mena, es deia. Ell es va deixar contemplar una estona, fins que va aixecar la vista i va exclamar que allò era una menjar dels déus.
-Doncs ja te’n faré un dia per al restaurant, va contestar ràpid ella, esclafint a riure.
-Fet, mama. Quan vulguis
-D’acord, i faràs pagar el mateix, eh?.
- I tant, i més i tot! va concloure tornant a enforquillar la vedella. La mare no va endevinar si el seu fill encara es prenia seriosament la cuina de casa.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-04-19T13:34:00.004+02:00

ELS TRES MOLINS

S’hauria estimat més ser a casa escoltant les gotes de pluja donant-se cops contra la canalera. En bicicleta, ara pujo, ara baixo del seient, perquè era de son germà i el trobava massa rígid. La Mireia anava al davant, fresca com una rosa amb gotes de rosada sobre la caputxa de l’impermeable. Escolta, no podríem haver triat un altre dia per anar d’excursió? Jo feia anys que no anava en bicicleta...
Pedalant i esbufegant es va evadir pensant en aquella olor de terra mullada, en la no-olor de res que pogués taponar-li el nas. I es va adonar que la visió de tres molins de vent instal·lats no feia gaire al capdamunt d’un turó les acompanyava durant la caminada sota el cel blau fosc. Un dia va llegir una entrevista a l’amo d’una empresa d’aerogeneradors que produïen electricitat, i ara veient-los de prop no li estranyava l’energia que eren capaços de produir tots sols.
Ja havia de començar a alçar la vista per veure els caps d’aquells monuments metàl·lics. La Mireia no mirava cap dalt, escoltava música, i li va fer un gest amb la mà, volent dir que giressin cua, que la cosa es posava massa negra. Va pensar en el padrí, queixant-se que aquells dimonis amb aspes embrutaven l’horitzó de les seves terres, però ella es delia per acostar-se una mica més al peu dels monstres de metall, emulant aquell heroi que va tenir la il·lusió d’enfrontar-se als adversaris més fantàstics.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-04-05T23:04:00.004+02:00

PARAULOTES

Va arribar el dia, finalment. S’havien preparat per rebentar –més els altres que ell- el que li quedava de solteria al Manel. El que havia de ser nuvi es preguntava si era convenient una farra d’aquella magnitud una setmana abans de casar-se. S’havia de pensar molt les coses abans de fer-les, i aquells dies ja tenia prou feina amb els últims detalls del diccionari del català col·loquial que estaven preparant, i del que, per alguna estranya juguesca dels sentiments, ell se’n sentia molt responsable.
Al matí ja el van anar a molestar mentre estava entre els seus papers. Ho havia de revisar tot abans de dilluns, i no permetria que ningú li impedís de fer-ho. El Robert va estar a punt de llençar-li una cervesa fresca sobre el teclat i la paperassa subratllada, i, per fi, va aconseguir despertar el geni i la curiositat del Manel: a veure, què c... voleu fer? T’estimem tio, i avui ho veuràs.
Primer van anar a jugar a aquell joc en què la gent es dispara amb pistoles de pintura que deixen blaus a la pell, i ell de debò que va tenir ganes de matar-los un per un, per haver-li fet perdre el temps. Potser era ell l’imbècil, per creure's que era tan important allò de fer diccionaris. Però pensava que aquest d’ara, el del català col·loquial, com a mínim no volia ser tan hipòcrita i resoldria els dubtes reals que tingués la gent. Maleint la pèrdua de minuts, es va fer fosc i la colla mostrava unes ànsies desmesurades que arribés determinat moment de la nit. Després de sopar ja era d’esperar la noia que va arribar exhibint els seus encants. Tampoc se li va fer gens estrany que tingués una mirada oriental. L’únic que no va desitjar va ser que obrís la boca. La seva sorpresa va ser majúscula quan la noia, que no podia tenir més de 20 anys, va parlar-li en aquell català que va trobar tan graciós. Potser pel vi, va estar en un núvol durant tot l’estriptis, però no va deixar anar la copa. Quan va caure el líquid sobre la faldilla morada que ella es treia, fins i tot li va passar pel cap que tenia l'oportunitat d'emportar-se-la a casa per netejar-la i ensenyar-li el diccionari. Si, el diccionari, perquè segurament havia tingut molt interès en aprendre l’idioma i ara li aniria bé fer classes de reforç. Volia treure’s aquelles idees del cap, però ella no es va enfadar gaire per la taca de vi, i cada cop s’acostava més. Quan va notar l'embalum del que hi havia rere la roba de la faldilla, li van venir al cap paraules que també hauria d'incloure qualsevol diccionari digne de la llengua.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-03-29T12:09:00.008+02:00

DELICTUOSOS

Sempre pensava en dormir. I en menjar. Ja se n’adonava, de com li agradava viure bé. “Dropo”, no se n’estava de dir-li son pare. Només va decidir ser una mica diferent la vegada que va tenir aquella novia, però tampoc li va donar gaire resultat, i va tornar a pensar que no valia la pena trencar-se l’esquena per gaire coses.
Hi va haver un dia, però, que va descobrir el que tenia ganes de fer. Vora les deu, va treure l’entrepà a la parada d’autobús. Quedaven cinc minuts perquè arribés, si era puntual. Es mirava els mitjons, un de blau marí i un de negre, mentre endrapava, i va provar de tirar-se’ls avall perquè el camall dels pantalons no els deixés al descobert. Atrafegat, de cua d’ull es va fixar en l’ordinador del noi que fins feia un moment seia al seu costat. Ell no se n’havia adonat que un home i una dona dissimulant la identitat policíaca s’havien aturat a la cantonada del davant i miraven murmurant en aquella direcció. Què devien voler? No hi havia ni rastre del noi; i semblava que hagués abandonat el portàtil. Ja se l’estava mirant massa sospitosament quan va veure arribar l’autobús, i, alhora, li va sonar el mòbil. El millor seria que li guardés la màquina al company misteriós, no fos cas que li prenguessin i després la policia li digués que ell se l’havia estat mirant sospitosament. I amb la mateixa tranquil·litat de sempre sobre les espatlles, el noi es va dirigir cap a l’autobús amb l'ordinador sota l’aixella. Pujà amb normalitat i va seure ràpid a un seient per fer una immersió en les intimitats del propietari. El que li faltava al cel per arribar a migdia va passar en un moment.

La imatge del seu company de parada acostant-se pel passadís de l’autobús li va fer botar el cor. Acabava de descobrir que havia robat a un Robin Hood. Però aquell individu no va fer cap gest de voler-lo agafar pel coll. El va mirar penetrant i li va dir si no en tenia cap més d’ordinador, que li havia pres el seu. Abans de demostrar-li la seva admiració i oferir-li la seva ajuda, el noi dels mitjons desaparellats va voler saber si no tenia molta por que l’enxampessin.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-03-22T15:55:00.003+01:00

EL RAMAT

El dia s’anava fent clar sobre Viladistreta quan el senyor X (utilitzava àlies) va estar content de recordar que el despertador sonaria una hora més tard. La seva dona ja s’havia aixecat a fer les feines de la casa, per poder estar llesta quan haguessin d’anar a fer el passeig; ell amb un polo de la marca Cocodril, i ella amb una faldilla per sobre el genoll. Pensant en la tranquil·litat d’aquell precís moment, van començar a sonar les veus de les bèsties de llana que s’havien acostat perillosament a les parets del seu domicili campestre. Això va fer que només pogués dormir trenta minuts més. Es va sentir com quan estava tan tranquil patrullant, i li tocava posar-se el casc i agafar la porra. No havia de quedar ni un sol emprenyador campant per la ciutat amb reivindicacions.
El primer dia que va sentir-se destorbat pel ramat d’animals s’ho va prendre com un petit contratemps que es va acabar arreglant, amb un passeig pel plàcid poble i un dinar de restaurant. Després d’una setmana sencera de matins sense la calma que volia, se’n va adonar que el pastor havia canviat definitivament de ruta. Quan ja estava a punt de trucar a l’amic alcalde perquè hi posés remei, la seva dona, que de tant en tant sentia la necessitat irreprimible de fer recuperar la lucidesa al seu marit, va poder frenar-lo -la seva mare la va educar en la obediència, però també li recordava que havia de ser llesta per aconseguir el que volgués del seu marit. Al cap de dos dies ja no hi serien i no valia la pena destorbar ningú del poble. Quan marxaven amb cotxe, amb aquell sol que anunciava la primavera a través del vidre, hauria dit que encara va veure la ira a la cara del seu marit, mirant els animals deixats anar per les pastures.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-03-15T19:01:00.003+01:00

EL VALOR

Ja torna a ser hora d’entrar a la classe. La noia pigada del cabell curt entra emmurriada, tota fosca i mirant a terra. La professora va explicant alguna cosa, però ella no escolta ni sent gairebé res quan la dona l’increpa demanant la seva atenció, amb un to de veu insultant. La son li passa factura, mentre prova de mantenir la mirada fixa en algun punt on ningú la pugui destorbar. Al cap d’una llarga estona van cessant les veus de tothom. Els alumnes remouen l’entorn, com un grup d’ocells d'espècie gallinàcia -per molestar-me, pensa ella. Nota que un parell la miren, i sent un “adéu”. Per què contestar, si ells no entenen res.
Ja torna a ser hora de marxar. De classe cap a casa, sense sortir mai del circuit on la por és la que mana. Va amb les seves úniques passes pel carrer, mirant avall. Ja torna a ser a la porta d’entrada. Ella i la por treuen la clau i van cap a l’habitació a tancar-se. De cap a l’ordinador, on, abans de ser absorbides, senten els passos d’ell que ja s’acosten a la porta. De sobte els ulls ja no volen veure, les orelles no volen escoltar, i el cos saltaria per la finestra, per ser ben lluny de tot arreu. Aquesta serà la última vegada que li passa això; s’ho jura a ella mateixa.
L’endemà, totes dues surten de casa més espantades que mai, però ben armades de valor. L’anada cap a l’escola es fa més llarga, perquè senten que ara ja són a un pas d’arribar a la resolució de tot plegat. Entren per la porta de l’edifici, i, enfilant el passadís, ja és la por la que pren tot el comandament. Finalment ha pogut fer fora qualsevol engruna de valor que li quedés. S'esbatanen els ulls dels qui troba per davant, i, per primera vegada, sent el plaer de terroritzar-los. Es fixa un objectiu, aquell grup de nois que es va jurar que no perdonaria mai, i corre decidida rere seu, cap a la única sortida que veu.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-03-08T13:59:00.005+01:00

EL REPRESENTANT

A la sortida del camerino ja espera pacient el primer dels candidats. Té els peus clavats a terra, quan sent els aplaudiments d’arrencada. Es mira el decorat, abans de fer els primers passos endavant, i per primera vegada té temps de pensar que el troba carrincló, i desitja que el color vermell no li porti mala sort. Empunya la guitarra, i comença. L'espai no és gaire gran, però té la sensació de ser vist per uns quants milers d’ulls més o menys nostàlgics. Després de la seva actuació se n’adona que el públic tarda una mica a aplaudir. Que potser ja ningú se la sap, ja? I de seguida desisteix de la seva preocupació. Avui no és dia de lamentacions, sinó de lluir-se, ara que no ens hem d’amagar de res. El teatre és ple a vessar, i el presentador va donant pas als artistes, una mica massa ràpid, pel seu gust. Després toca aquell altre amb qui havien compartit ja més d’un concert als anys 60 i 70. Per l’escenari també hi van passant els cantautors nous. Veient aquell que musica poemes d’un capellà difunt fa temps, queda bocabadat, i se’n fa creus que pugui agradar a tanta gent. Deu ser per la seva caiguda d’ulls morena, o per la seva aparent senzillesa que es converteix en magnificència quan comença a cantar.
L’últim dels representants de la cultura del país - i no actua en darrera posició per casualitat- és aquell actor i humorista mig xarnego que diries que parla de qualsevol cosa amb la mateixa lleugeresa, i engegant a qui calgui. Els que presencien la seva actuació, es poden dividir entre els que riuen descontroladament, els que fan aquell somriure de superioritat, i, encara hi ha algun altre grup, potser més reduït, que és el dels que queden astorats, clavats a la cadira, o dissimulen llegint el programa de mà.
La setmana següent resulta que el conegut còmic-actor mor per malaltia, i la mateixa televisió ofereix repeticions de la seva intervenció a la gala, i d’un dels seus espectacles més coneguts. Des de casa, alguns televidents senten no haver-lo tingut abans com a un dels seus representants culturals que més havien de tenir en compte.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-03-01T17:46:00.007+01:00

DIMECRES DE CENDRA

Van ser sonats els darrers Carnavals. Sobretot recordaven aquell de fa dos anys, quan amb els de la colla es van disfressar d’ajuntament del poble. Cadascun amb un cartellet a la solapa, amb el nom i el que cobrava per fer la seva tasca al consistori. El que feia d’alcalde portava un maletí pel de diners falsos. La setmana següent, el veritable alcalde Ernest va fer una carta en un setmanari comarcal en la que explicava que estava molt trist per aquella falta de respecte que li havien demostrat.
Al mossèn encara li agradava menys sentir a parlar del Carnaval. Ara ja feia vuit anys que podia estar content que l’ajuntament no organitzés aquella festa que la gent aprofitava per riure’s de tot i de tothom. Va fer la creu al carnaval quan va veure el cartell que representava una multitud fent gresca amb una església en flames de fons.
Però, com que mai se sap, i mai es pot dir d’”aquesta aigua no en veuré”, l’assumpte del Carnestoltes a la ciutat va prendre un sentit inesperat. Devia ser la Comissió de Festes, que d’alguna manera o altra va aconseguir posar al cap de l’alcalde que havien de recuperar el carnaval com fos, si volien acabar amb aquell llibertinatge. Fins i tot, el sr. Ernest es va posar al cap que havia d’aconseguir que el Carnestoltes d’aquell any fos un dels buscabregues del poble. Així va ser com, dos dissabtes abans de Carnaval, l’alcalde es va dirigir al Xavier quan el va veure sortir de la farmàcia posant-se les ulleres de sol. Després de la trobada, el noi va anar baixant pel carrer major, rient per sota el nas, i quan ho va explicar als de casa, li van demanar que fes el favor de no aprofitar l'ocaió per dir disbarats. Però no els va fer gens de cas. L'alcalde l'havia anat a trobar amb aires d'amabilitat, però ell continuava veient-li aquella mirada malèfica. Un dia me les pagaràs, semblava dir-li.
I el Xavier va fer la seva. Primer va llegir el discurs davant dels seus amics i van obrir els ulls com unes taronges preguntant-li si de veritat s’atreviria a llegir-lo. I ell els va dir que si, que així comprovarien si realment podrien fer un carnaval com cal. I el dia esperat, finalment, va poder-lo llegir davant de tothom. Va interpretar les paraules com el millor dels carnestoltes, i la gent, enlloc d’aplaudir, o queixar-se, va emmudir. Era al balcó de l’ajuntament, amb l’alcalde traient el cap per darrere la seva espatlla. El Sr. Ernest no va deixar de fer aquella cara amable. Per primera vegada el Xavier va tenir por de tant de cinisme. Però la rua va continuar, i llavors sí que molts ja van parlar de les bestialitats que havia dit durant el seu discurs, i de la barra havia tingut de d'etzibar tot allò a la cara mateix de l’alcalde. Però l'Ernest va saber, en tot moment, que ja ho tindria tot guanyat a partir del següent Dimecres de Cendra, un dia apte per a l'ofegament de qualsevol estridència.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-02-23T18:38:00.004+01:00

NETEJAVIDRES

Al Carles li agradava ser un netejavidres professional. El continuava fascinant veure com l’estri s’emportava l’aigua i el líquid amb aquella finesa, sobre la superfície relliscosa i transparent. Explicava que li produïa una estranya sensació de plaer quan arribava silenciós a alguna d’aquelles oficines envidriades i provocava el sobresalt de l’oficinista, que saltava de la cadira en sentir de sobte el soroll de la goma del netejavidres o li veia aparèixer el rostre rere el vidre mullat.
Carles era una combinació de persona discreta i espia de la millor escola. No cal dir que sentia certa incomoditat quan algú parlava més del compte sense adonar-se de la seva presència en una sala. Era, però, en aquests moments, quan l’oïda i la vista del Carles més s’aguditzaven sense trair la seva gran capacitat de passar desapercebut. Per això el cor li bategava d’aquella manera en aquell gabinet d’advocats del centre. A dins, fredor gairebé absoluta, si no fos per les flors que portava la secretària. Cinc passes contades fins arribar al primer envidriat. Ni tan sols un bon dia. Sempre es mirava la noia del vestit jaqueta, que recollia papers. Ni un “hola”. Les seves pròpies salutacions a l’hora d’entrar al bufet s’havien anat fent tímides fins a desaparèixer del tot, veient que ningú li responia més que amb una lleugera mirada. Corredisses, reunions, i res més.
El primer dia que va creure que era invisible de veritat, va ser aquell en què va entrar a la sala del vidre gran mentre feien una reunió. Van començar a parlar d’un més que presumpte assassí, amb noms i cognoms i tot tipus de detalls sobre el crim, i ell es va esgarrifar només de pensar que potser el coneixia. Aquella vegada va tenir la temptació de començar a fer el boig per la sala, per cridar l’atenció dels presents, però enlloc de fer notar la seva presència o, simplement, marxar, va continuar fent feina, fent-se tan transparent com el mateix vidre.
Per sort, la feina d’aquell home que netejava els vidres no s’acabava mai. Ben aviat van requerir els serveis de la seva empresa a la seu del partit polític de l’oposició. Tots ben tibats, polèmics i amants del secretisme. Hauria dit que ja se sentia tremolar les cames, però li va sembla que aquell podria ser el lloc ideal per a una trama d’espionatge conduïda per ell mateix.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-02-15T15:51:00.005+01:00

CANTAUTORA

Ja canta amb aquell entusiasme que li fa riure els ulls; lletra rere lletra, acord rere acord. Avui té un company d’escenari. El mira agraint-li la companyia, assentint amb el cap, com si estigués complaguda per la música que fan junts. Han fet les dues primeres cançons gairebé sense tocar de peus a terra, però després de fondre una mica els nervis se n’adonen definitivament de la seva posició davant d’aquell públic tan recollit, ja tot flueix sense fer cap esforç, i les lletres són d’ella i de tothom, i la gent les canta en la seva pròpia llengua.
Quan marxen cap a casa, queda enrere el grupet de gent que hi havia avui a la sala. Els mateixos quatre gats que assistien als concerts dels que un dia van ser cantautors desconeguts. Li ha demanat al Francesc que l’acompanyés i han caminat parlant de tot, menys d’aquella cosa que a ell encara el porta de cap. Hi han rigut molt, fent l’última copa asseguts al puf de la saleta. Quan ell ha marxat, no li ha quedat cap més remei que engegar la televisió. No feien res, i, abans de tancar els ulls, s’ha deixat portar per una cançó irresistiblement enganxosa, cantada en estranger, que milions de persones en aquest moment ja deuen haver taral·lejat alguna vegada.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-02-08T13:39:00.004+01:00

EL SOMNI DE L'ESPECULADOR

Avui obre els ulls molt lentament, que no l’esperen a primera hora, i fixa la mirada al sostre, uns segons, com ho fa des que era petit, i com ho veia fer a la seva mare quan es despertava. Per la cua d’ull veu força claror a la finestra. El dia ja fa una bona estona que s’ha llevat i ha de fer moltes coses. Dos peus a terra, estirada de braços, cap a la cuina hi falta gent. El gos de la tieta ja dóna voltes, pesat, per sota la taula, però ell, mut encara, seu i menja el pa amb tomàquet integral i pernil. Després un suc de pinya. Quan es beu el cafè, ja dret, es veu els ulls a través de l’alumini net de la cafetera. Llavors ja sap que avui ha tingut un somni especial.
Va cap al garatge, silenciós, i treu el cotxe. Fa pujar el quisso. Li llepa els dits, i mentre pensa que quin fàstic, té una altra sensació estranya. Un pensament ràpid el porta cap a aquell dia que anava amb pantalons curts i sense samarreta, i jugava amb la cosina Marta al tros, davant de la masia. Van trobar una clau vella, rovellada en una cantonada, sota d’un cuc. Recorda el fàstic que li va fer treure’l del damunt de la clau i llençar-lo al cap de la Marta. Aquell dia va guardar la clau com si fos un tresor de l’avi mort, un tresor familiar.
Desfan el trajecte que els porta cap a la masia, que la tieta espera el seu gos amb candaletes. Quan obren la porta, l’animal se li llença a sobre, i ella l’abraça fort somrient com sempre. El mira a ell i la seva cara canvia una mica. T’he d’explicar una cosa que m’han dit. Es posa dreta amb les mans a la cintura fent una ganya, que el sol se li apropa als ulls. Ens volen expropiar el tros. És directa quan parla de coses importants. I en aquest moment torna a venir al seu cap aquell dia que van agafar la clau vella de la masia i la van amagar en un clot, per fer enrabiar als veïns del costat dient-los que, si no la trobaven, mai podrien entrar a casa seva. Ara li sembla que potser tampoc era tan impossible traspassar els límits de la seva propietat. Potser haurà de començar a fer cas d’allò que somiï.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-02-01T13:27:00.004+01:00

ESFUMAR-SE

Va arribar el dia que va quedar sense feina. Va anar buidant la taula. Quan ja va estar, ja no hi va haver més papers, i va ignorar els correus electrònics que encara tenia per obrir. Va dir adéu a algun dels seus contactes més habituals. A reveure, fins una altra, i, sobretot, salut! Sort en tinc, va pensar, que jo no he de mantenir a ningú més. I ja va fer uns quants comptes, quan tornava en cotxe al vespre cap a casa. Un altre dia hauria parat a comprar galetes per esmorzar demà i hauria agafat també un parell de paquets de xiclets, però aquell dia va anar al petit supermercat per comprar galetes, i prou. Quinze dies abans, quan li van dir que anava al carrer, pensava que aviat trobaria alguna altra cosa, però de moment ningú va trucar a la seva porta demanant els seus serveis d’administrativa. Així que, passant les galetes sense sucre per la caixa, es va adonar que a fora a la porta hi havia un paperet penjat que deia que buscaven dependenta. I amb això al cap se'n va anar cap a casa, amb ganes de marxar ben lluny de tot, d’esfumar-se.
Al cap de quinze dies ja va començar a despatxar, amb la bata blanca de rivets liles. Se li feia estrany no poder tenir l'ordinador a davant, però mira, pensava, amb aquesta feina tindré molt de temps per pensar en les meves coses i ningú em molestarà gaire.
No hi havia cap client que li expliqués gaire cosa; que tothom per allà hi anava a comprar d’una revolada el que havien recordat que els feia falta. Hi havia, però, alguna àvia que hi anava a passar l’estona pels passadissos, i algun nen i no tan nen que es posava alguna cosa a les butxaques amb l’esperança de poder-s’ho quedar sense pagar. I la distreia de veritat veure passar la gent i investigar sobre les seves vides tan sols observant-los, sense intercanviar-hi més de dues frases.
Una tarda, quan estaven a punt de tancar, va entrar la velleta que sempre passava al matí, amb uns aires una mica canviats. Va donar una volta, amb ella seguint-li els moviments, fins que ja ho va haver agafat tot i es va posar davant del taulell. Fa poc que despatxes aquí, no? Doncs mantén la feina, filleta, que la cosa està fotuda -la dona tenia ganes de xerrar- i després de fer un silenci, li va deixar anar que el seu nét havia tingut un accident i que ella ben just anava fent. I encara va murmurar: potser seria millor que m’esfumés.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-01-25T22:43:00.006+01:00

LA PRESIDENTA

Amb aquesta ja deu fer tres nits que no s’adorm fins vora les 4 de la matinada. Panxa amunt, amb la mirada clavada al llum del sostre; després de costat. El tic tac de les busques del despertador, les cares de les persones que anava trobant quan es dirigia cap a la tarima. Una dona amb jersei lila l’ha mirada tan directament als ulls que li ha semblat que li volia robar alguna cosa de l’ànima.
Ella és la dona grassa amb vestit morat que xerrava davant del micròfon. Ella ho té tot molt clar. És una bona persona que pot fer possible que tantes coses canviïn. Ella, Maria d’ulls ametllats i pell bruna. Mai ho haurien dit els seus pares, que tindria a les seves mans la possibilitat de proporcionar una mica de calma al món, de ser més justa amb els ciutadans pobres del país. No sap si els que la coneixen de veritat creuen que ella en sigui capaç. La neguiteja pensar que es pot equivocar, i, no sap perquè, no pot treure’s del cap aquelles fotografies fetes en polaroid que li van fer un Nadal a casa del que llavors era el seu nòvio. Ara ja deuen ser grogues, i la seva pell deu haver-hi agafat un to blavós. Espera que mai ningú les descobreixi i digui que la presidenta, amb una serpentina al coll, feia una cara massa alegre i despreocupada, abraçada a un home alt amb una ampolla de vi del bo en una mà.
Per això ha pensat que, el proper dia que parli davant dels ciutadans del país, -i, perquè no, també vol que ho sàpiguen els seus assessors i el seu equip de govern-, dirà que ella sola no pot fer-ho tot. Els confessarà que no podrà complir algunes de les promeses que va fer. Però això ja deuen ser coses d’aquelles que només es pensen quan un s’està a punt d’adormir i ho veu tot d’una altra manera.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-01-18T12:54:00.005+01:00

COSSOS DE SEGURETAT

Segurament, no se n’havia recordat que havien quedat. Va seure sol al cafè, com ho havia fet ja altres vegades, ara ja feia temps, com un estaquirot enrabiat per la falta d’organització de la Marina. Es va veure el cul de cafè que li quedava amb cara de fàstic. Marxar amb mal gust de boca d’aquell bar el va posar especialment de mal humor, i ni es va girar a col·locar bé el parell de cadires que va fer moure quan anava cap a la porta. Fins que no va sortir del local no es va decidir a trucar-la per saber què havia passat. A la primera no va contestar, com sempre. Però va ser ella qui li va trucar tot seguit: “Ei, un moment, que ara vinc” -Ell li va deixar clar que ja se n’anava, que hauria tingut temps de fer quatre o cinc cafès mentre l’esperava, però va rectificar: “a veure, on ets ara?” La Marina li va dir que era en una mena de manifestació de l'Assemblea Feminista, però no tenia gaire clar que el Joan s'hi sentís gaire a gust.
Ell va anar cap al carrer on li havia dit que es podrien trobar. Just llavors dues noies escrivien unes lletres en un aparador, una protesta pel tracte de la dona com a una presa del consumisme; al seu costat, un noi, que ja havia vist abans en algun altre lloc. Una altra noia sostenia un megàfon per anar cridant consignes, i, al seu costat, la Marina. Tot i que va estar content de tornar-la a veure, no se’n va estar de fer-li morros . Ella el va mirar de reüll i se li va llençar als braços, provocant així una petita escena amorosa que semblava que alliberés part de les tensions del moment. I així, tots badant, no van veure com un grup d’agents de l’ordre se’ls acostaven. El Joan sense saber on posar-se, i els altres aspectants, també, encara que n’hi havia més d’un amb ben poques ganes de marxar amb la cua entre les cames. I així es van trobar de cara amb els policies que havien de fer servei a la ciutadania, i així també va ser com la Marina , el Joan que la volia protegir, i alguns dels altres, van anar a parar a terra, colpejats per una porra. Sense oposar-hi cap resistència. Ell més tard li va dir que voldria haver evitat que li fessin mal. Ella li va contestar que era un masclista.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2009-01-10T12:02:00.006+01:00

ELS REIS REPARTEIXEN

I els Reis van seguir pujant les escales del bloc. El ros anava al davant, amb un patge negre al darrere que es netejava els dits bruts de tocar-se la cara. Com que ja els esperaven amb la porta oberta i sortia llum de dintre, només va tenir temps de girar-se i dir en veu baixa: si, eh? Fem-ho. I es va posar un somriure i va entrar al pis. Un nen molt petit el va venir a trobar i es va posar sota seu per veure’l bé, com si ja s’ensumés que aquells homes farien alguna cosa més que portar regals, però de seguida va marxar corrent cap allà on eren els altres, al menjador.
Un darrere l’altre, amb els patges i els paquets, van anar entrant a l’estança. Quan van ser tots a dins els van convidar a beure cava i van repartir els regals anomenant un per un els membres de la família. Entre somriures i altres cares que fingien satisfacció per uns presents que no eren els que volien, el terra va anar quedant ple de papers. La tieta els anava recollint per portar-los al cubell del cartró, i el rei blanc anava fent escombra amb el peu, per facilitar-li la feina. Quan tots van tenir el que els pertocava, el rei negre va ser l’encarregat de demanar silenci. "Molt bé, família, doncs ara us demanaríem una cosa a canvi de tot això que us hem portat i que esperem que hagi satisfet els vostres desitjos. Algú podria obrir aquesta finestra, si us plau?" La finestra?! -Van exclamar, tots alhora. Sí sí, la finestra, si us plau. I el pare, que primer se’ls havia mirat malament, els va fer un vot de confiança i va dir, va! si vosaltres ho demaneu....
Amb la finestra del balcó oberta i l’aire que feia a fora, el menjador es va omplir de fred, però no va ser precisament això el que els va deixar garratibats. “Ara, féu el favor de pensar un moment en totes aquelles coses que teniu i que altra gent no té. Mireu aquí a fora” i més enllà del balcó, a l’horitzó, va semblar que esclatava alguna cosa. Hi havia una lluminària com de focs artificials –allò són bombes que esclaten en un lloc on la gent no pot viure en pau i llibertat, va afirmar el rei ros. Mireu a l’altre costat, va fer el rei negre: allà podreu veure com la gent escapa de casa seva i deixa tota la família per immigrar a un lloc on es pensen que es podran guanyar la vida. La família va quedar bocabadada davant d’aquell pessebre tètric. Després van tornar a tancar el balcó, i, sense ni tan sols parlar, van saber que hi volien fer alguna cosa. Els Reis van sortir de la casa amb els sacs plens altra vegada, però diuen que no pesaven gens, que ara eren lleugers perquè només contenien solidaritat. Aquella nit van omplir-ne molts més, després de passar per totes les cases del país.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-12-28T12:30:00.003+01:00

ELS HUMILS

Venien Festes, com si fossin aquells cavalls de les pel·lícules velles que transportaven els genets cap a l’imminent. Per culpa dels anuncis de la televisió, i també dels aparadors, el Nadal arribava sempre abans d’hora i, com hauria dit l’avi Antonio, els trobava amb els pantalons abaixats. El nen ja havia après a demanar el que creia que els seus pares es podien permetre –encara que a vegades s’equivocava-, i la nena continuava fent el possible per assemblar-se a les seves amigues. Ells dos s’estrenyien el cinturó, i de tant en tant provaven de fer el que feien els seus veïns, encara que sempre haguessin de comprar pa de motlle a l’engròs, crema de cacau en un pot immens, o cereals sense marca que li agradaven al nen.
I un dia ell va comprar el dècim, sortint de la barberia. Es va trobar força guapo, quan es va veure al mirall d’una aparador, va saludar somrient a la veïna, i quan va passar per davant de l’establiment de loteria va entrar, sense recordar haver-ho decidit abans. Fins i tot tenia un número al cap, el cinc. Van passar un parell de setmanes més, amb la butlleta sobre el moble del menjador. Ai, ja el podries haver amagat una mica més, li va dir la seva dona el dia abans del sorteig. Es notava que no en tenien ni cinc en cada racó de la llar; no eren d’aquells que provaven de semblar el que no eren, i això encara els feia més estranys. Poques excursions si s’havien de pagar, i només a llocs que fossin importants per a l’educació dels nens; sempre entrepà per esmorzar, res de roba massa cara.
Però el dia del sorteig la dona era a la perruqueria -ella que li agradava arreglar-se el cabell a casa- i com si ja s’estigués preparant per a la ocasió, va sentir la ràdio mentre li rentaven el cap. De sobte els ulls se li van fer com a taronges i li va sortir un esgarip com els que normalment s’estalviava per timidesa. Ai mare de déu, mare de déu, que ens ha tocat a naltros, que m’agafa alguna cosa. I així va estar fins que la perruquera li va acabar d’eixugar el cabell perquè no sortís al carrer tota mullada. Quan va poder marxar, la van veure amb aquell darrere d’un costat a l’altre de la vorera, fins a l’establiment de loteria. Allà ja s’esperava altra gent amb cava, i després d’allò, com aquell que mig perd el coneixement i va en un núvol, van venir un seguit d’abraçades i visques, que de seguida els va convidar a casa seva i van preparar dinar per a no se sap quantes persones, entre veïns, cosines, mestres de l’escola dels nens i botiguers que no els havien fiat mai.
Després de menjar un tros de pastís que algú havia anat a comprar, i amb la pujada de sucre corresponent a altres dolços i menjars que normalment els haurien durat una setmana, la dona es va acostar a l’orella d’ell i li va preguntar on era el número. Es van girar, tots dos alhora, cap al moble del menjador. De sobte, un fred antàrtic. Ella va córrer a mirar les habitacions, ell va mirar totes les butxaques de la casa. La gent encara xerrava animadament, i espontàniament un va cridar “que ensenyin el número!”
Van estremir-se, drets davant de la taula parada, però no van dir res. No van dir que no el trobaven. Es van mirar la gent; van veure les cares de fascinació, i van explicar que el tenien massa ben guardat i que no l’ensenyarien pas. A partir d’aquell dia els va costar molt continuar sent humils -sobretot davant dels altres- encara que el seu número de la grossa de Nadal se l’hagués emportat el captaire del barri. A aquell ja no el van tornar a veure per aquells carrers.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-12-21T16:37:00.004+01:00

L'HOME AMPUTAT

Silenci a la sala; és una aixeta això que se sent? No té el bastó per recolzar-se. Això sí que és ser malparit, no haver-li tornat la pròtesi. Per fora murmuren els dos que l’han fet entrar a la cel·la. Qui sap si als setanta anys, i amb bastó, encara es pot ser cap de turc. No fotem, com a molt serà el martir dels que callen.
No sap quant de temps deu haver passat des que ha entrat; podria fer deu minuts, o dues hores. Ara només seu amb les mans sota el cul, i a fora no deu haver passat gaire cosa, en realitat. Però la gent segur que ja ha parlat molt. Se li acudeix que ni ell mateix sap perquè li han vingut tantes ganes de fer-ho, si pensava que ja ho tenia superat. Potser ho ha fet perquè la gent no oblidés, perquè encara n’hi ha d’altres com ell.
De sobte sent una veu coneguda. Si que ha arribat ràpid. Li fa un bot el cor, i en part sent un gran penediment, només per ella. Però està segur que entendrà que ningú hauria pogut resistir la passió que li havia despertat la cara d’aquell home, el seu posat. Mereixia una patacada, que algú, per fi, passés a l’acció. Massa anys de guerra, de combatents d'un exèrcit desconegut vivint al costat de casa. Ell tenia la pròtesi que li ho recordava cada dia. Era la seva amiga macabra, que el transportava sense cap pressa, encara que l'haguéssin perseguit. Els que l’havien fet patir potser ja havien mort, però el pitjor, encara cuejava, latent i immortal.
Se n'adona que ella el mira, des de fora les reixes, i després d’uns segons de silenci, somriu, amb una lleugeresa que el reconforta. Entén perquè son pare li ha llençat la pròtesi a aquella ombra de les seves pors, una figura ben dreta que encara passeja triomfal sense demanar perdó. Li volia dir que encara es manté viu.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-12-14T19:24:00.004+01:00

SUMA DE VOLUNTATS

Plou en tarda de diumenge fastigosa. Verònica obre l’ordinador i fa cap al lloc de sempre, abans que res. El facebook li ensenya una foto d’ahir, amb la colla. Tots fan un somriure sospitosament alegre; un rellotge de paret ja hi marca les dues de la matinada. Va tirant pàgina avall, i, tres fotografies més enllà, hi troba aquella imatge que la Núria li va prometre que no posaria. La mare que la va..s’empassa la fúria fins que la vegi i la pugui amenaçar amb posar-li aquella fotografia que ella també hauria d’haver esborrat. Navega una estona més, amb quatre pàgines obertes alhora. Sort que quan li sembla que ja se l’ha empassada la pantalla, sona el telèfon. Té un sobresalt, però de seguida es calça i es posa la jaqueta. Va al lavabo, es pentina i es pinta una línia ben negra sota cada ull. Faig cara de diumenge a la tarda, pensa.
Fa unes quantes setmanes que li fa una mica de tristesa entrar a l’”Islàndia”, veure el Pep servint alguna taula i netejant els gots amb el drap. Abans estava més content. Ara ja fa anys que va obrir, i que hi entraven amb timidesa, i es preguntava com podien haver posat aquell nom a un bar i haver-hi penjat llums de color taronja. Avui són més que mai asseguts a la taula de sempre, i per això està convençuda que el Pep ho està sentint tot, darrere seu, traient la pols de cada ampolla, passant el drap de cantó a cantó de cada prestatge amb aquella parsimònia. Ja fa dies que aquell bar perilla, tal i com el coneixen. Ja no poden fer concerts i el Pep s’ha desanimat després de la denúncia de la Carmeta , la veïna del local. Diuen que si s’entenien, i que ell li va dir prou perquè no suportava més actuar a esquenes del seu marit i la Carme s’ho va prendre malament.
Quan arriba a casa, la Verònica torna a posar-se davant de l’ordinador i li ve una idea. Pensament i mans van gairebé alhora: entra al facebook i crea el grup ”Salvem l’Islàndia”. Quan ja ha acabat, pensa au, ja està fet, a veure si algú s’hi adhereix, i se’n va a dormir, una mica amb aquella sensació que tenia quan li queia una dent i esperava fins demà a veure què li havia portat el ratolí. Al migdia hi ha tres persones que s’han sumat a aquella causa. Una comenta: “què passa a Islàndia, ah, que s’està desfent, no? Jeje”, i els altres dos sí que saben de què va el tema. Ara ja són tres que diuen que volen que el bar Islàndia pugui fer concerts i ser com era abans. Qui sap quants seran demà, i qui sap fins on pot créixer la seva força, si van sumant voluntats.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-12-08T16:06:00.006+01:00

UNS EDUCADORS

Ja va marxant el sol, rere les persianes empolsinades, però el d’Història del Món Contemporani és l’únic que ja seu, amb les cames estirades, una revista acabada de comprar entre les mans. Rere seu, els passos de la de teories de la comunicació. Quan el veu frena una mica el pas, però acaba entrant, encara que s’hagin de quedar sols, perquè ara ja l’ha sentit. Li està a punt de fer un comentari sobre la nit de dijous passat, però abans obre l’agenda i a apunta una cosa que acaba de recordar. Com estàs? Ell ja no cal que contesti, perquè entren un parell més de professors per la porta, però respon: bé, realment bé- diu amb èmfasi cada paraula.
Serem pocs –comença el d’economia-, però vaig creure que hi havíem de fer alguna cosa. Mira un per un als altres tres que seuen al seu costat. Jo fa un parell de setmanes que no tinc ni mitja dotzena de persones a classe. Els altres murmuren que tampoc tenen gaire gent, tot i que l’assistència continuada mai no ha estat el fort de la majoria d’alumnes. I després d’això, les cares de pal. El del cabell blanc fins i tot sembla que faci morros, perquè no hi està bé, allà, perdent el temps parlant de coses que no tenen solució. Fa dies que ha perdut la batalla de les idees, ja no vol saber res més de nou. Però el de llengua dóna un cop a la taula: collons, per un cop que tenen collons de fer alguna cosa! Els altres es miren: No, déu meu, és un altre atac de sinceritat del Sr. Manel. Algú fa rebotar els dits sobre la taula. El d’Història del Món, com si li haguessin punxat el cul, s’alça: molt bé, ja n’he tingut prou. La de Teories de la comunicació s’espera els dos segons de rigor, i també marxa al darrere. Fins demà, diu tímidament. Queden el d’economia i el de llengua –el del cabell blanc ja ha marxat com un gat, ni l’han sentit-, sols, de moment. Al cap de només dos dies, la portada d’un diari els enxampa entre les protestes d’un grup d’estudiants davant de la facultat, defensant que l’educació és una cosa que depèn de tots, encara que sigui més fàcil que decideixin els de sempre.

2008-11-30T16:36:00.002+01:00

TRENCAMENT DE GLAÇ

La Marta li fa una foto amb el mòbil i com que l’agafa desprevinguda, no té temps de somriure prou. Sembles un fantasma. I a tu se t’ha corregut tot el rímel per la cara. I aviat s’acaben el cafè: l’una, sol i d’un glop; l’altra, un tallat amb cara de fàstic. És dimarts, segon dia de classe. El cap de setmana és un rèptil que sempre tarda massa a arribar però quan ve les deixa baldades. L’arrosseguen tota la setmana i les fa badallar a qualsevol moment. Però les diverteix tant, que no sabrien desaprofitar-lo ni un sol moment.
Ni la Marta ni la Mercè tenen clar què volen estudiar a partir d’ara. Potser filologia, potser periodisme, potser biologia, potser anatomia,...potser serà millor fer una cosa ben fàcil per acabar aviat. Les mares ja poden dir, ja. Cap de les dues han estat nenes d’aquelles que es posen a estudiar quan convé, tot i que han anat fent, fins ara, acabant batxillerat amb més penes que treball. La Marta no sap viure sense el Joan, però es barallen cada dia -explica la Mercè. I la Marta critica la Mercè perquè diu que si continua anant sempre amb el primer que passa agafarà de la pitjor fama. Les seves mares no s’assemblaven gaire a elles, quan tenien la seva edat; i les seves àvies, encara menys. L’àvia de la Mercè es pensa que la nena quan surt de nit va al cine, o al ball, i després s’ha acabat. Sort que no la sent arribar a casa a les 7 del matí de dissabte. Sa mare, que encara és més innocent, no es voldria creure ni morta que sa filla amb 18 anys coneix més homes que ella mateixa. I tan de bo que no n’hagués conegut mai cap, si havien de ser com ell. No sap si la por encara glaça més que una garrotada de qui t’estimes.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-11-23T16:54:00.004+01:00

LA COMPRA

Abans d’anar a comprar passen llista a la cuina. Obrir i tancar d’armaris. Apunta: paper de cuina, ametlles per fer una picada. El nen ja pensa en el moment de pujar dalt del carretó passejant pels passadissos del supermercat, però espera pacient amb la jaqueta posada. El pare ja l’amenaça fent-li l’ullet: farem un tomb i prou, avui, eh, que hem de comprar moltes coses. Moltes coses?!, ja surt sa mare: però si sempre em dius “això no cal, això és massa car!”
Surt el Xavier, el gran, de la seva habitació: que comprarem croissants per demà? No ho sé, deixa’m apuntar-ho tot bé que després ens deixem la meitat de coses. Ja va bé, ja va bé, que ens en deixem la meitat, fa el pare. Mira, no comencis, eh, que me n’hi vaig jo sola a comprar i així no em tocareu la pera.
Arrenquen quan, per fi, ja són tots dins del cotxe: el Xavier, el germà gran, que encara va a la cadireta; el petit, ben assegudet; la Montse i el Carles. Uns quants quilòmetres abans d’entrar a la ciutat, les noies que s’estan a la carretera no passen desapercebudes per la mirada del gran, que seguint-les amb la vista, pregunta: què hi fan aquí aquestes senyores? Ell troba un estrany plaer en fer preguntes compromeses als pares. Però la mare no s’ho pensa gens ni mica: “ja t’ho he dit altres vegades, són noies que s’estan aquí per diners”. El pare riu per sota el nas i ella li pega a la cuixa. I hi ha gent que paga només per veure-les?-insisteix el Xavier. Cobren per donar plaer -sentencia el pare. El petit, que para l’orella quan li convé, repeteix l’última paraula de cada frase que diuen. La mare, per acabar la conversa, els fa callar: deixeu-les estar, que prou pena tenen. Prou pena? –fa el Carles-, però si elles sempre tenen feina, encara que hi hagi crisi! Els dos germans es giren cap enrere per veure una de les noies que s’acosta a la finestra d’un cotxe que s’ha aturat.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-11-16T16:02:00.003+01:00

AMB PERMÍS DE L'ANTECEDENT

Va pel carrer amb el germà mitjà. Avui fa anys de la mort de la seva mare. Baixen pel carrer major, amb les mans a les butxaques, tots dos han adoptat el caminar del pare, també mort. Veuen el Jaumet de lluny, i de veritat que proven de canviar de vorera, però no el poden evitar de cap manera. L’homenet, encara tant apassionat, l’agafa pel braç i li comença a repetir tot allò, una altra vegada, com si s’hagués aprés una cançó: jo sempre vaig estimar la teva mare. Marta, no siguis tan esquerpa, encara li deia fa uns quants anys.
Més avall, troben una professora de l’escola, amb uns 50 anys molt ben portats a tot arreu. Perdoneu, vosaltres sou “els fills de...”? doncs jo sempre l’he llegida, a ella, i ara als nens de primer també els la faig llegir... sempre és la mateixa cançó. Ells només volien comprar coca amb pebre, com aquella que menjaven algunes tardes d’estiu quan eren petits i anaven a comprar amb la mama.
El dilluns després de classe, mentre corregeix exàmens de llengua amb mala lletra, encara pensa en el cap de setmana al poble on va néixer. És impossible escapar de l’arrel, encara que sigui feixuga. Ningú no es pot escapar dels seus pares, ni del solatge de poetes morts que han deixat el nom en una placa al capdamunt del carrer. Ell sap que avui, els nens que han de fer deures de literatura, busquen per internet el nom de sa mare, i potser fan servir les paraules que va deixar escrites, com si ella mateixa els hagués donat permís

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-11-09T16:32:00.006+01:00

L’HOME LILA

Li van començar a dir "president". Ara les àvies, els nens i els amics de la infància, si el veien passar el miraven amb respecte i s’enretiraven una mica. Ja no era com abans, que els que el coneixien el cridaven pel nom, i més d’un es divertia fent mofa dels seus cabells indescriptibles o d’aquells ulls grisos tan poc comuns.
Feia temps que una bona colla de gent del seu color, immigrants pobres d’un país ignorat, havien arribat a l’Estat. Feia centenars i centenars d’anys que provaven de barrejar-se amb els que es creien nadius. No s’havien pogut estalviar els guetos ni les reivindicacions de drets que a vegades els havien estat denegats, segurament, pel simple fet de ser de color lila. No podien deixar de reclamar els mateixos privilegis que tenia la gent de color blanc, ni tampoc de proclamar la seva identitat racial.
I així va créixer ell, amb uns pares que li deien que no perdés mai els orígens i que el van portar a una escola on tothom era d'un to morat. Tot i això, quan ja va poder escollir ell sol, la majoria de gent del seu entorn no va ser del seu mateix color, sinó de l’altre. A la universitat els seus amics eren blancs, i la seva dona potser també ho hagués estat, si les noies que coneixia no haguessin tingut tantes manies.
Va arribar el dia que el procés natural de la formació de la seva personalitat el va portar a interessar-se per la política. Des de llavors, fins el dia que es va fer presidenciable pel seu estat, tot va passar com una cursa cap a una meta ben definida: els estudis, l’ascens dins del partit, la lluita electoral...i en aquest moment, quan s’havia de plantejar què era el que havia de defensar -què podia fer que el votessin-, va pensar en allò que li deien els seus pares. Va fer de la seva raça el rerefons d'una campanya que plantejava un canvi desitjat per molts, i, finalment, i encara que els liles tinguessin fama de ser gent llunàtica i massa religiosa, ell va guanyar. Va sentir-se tant satisfet per primera vegada a la vida, que no va voler plantejar-se si els que l’havien escollit eren més racistes que gent amb bon criteri.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-11-01T16:35:00.005+01:00

L'ARTISTA

Havia acabat l’examen de dibuix, l’últim de la selectivitat, i va saber que l’haurien suspès, veient la làmina a quatre metres de distància, a la vora de la porta de sortida. No va fer allò de donar-hi voltes, lamentant-se de tenir tant mala sort. Aquella nit van sortir, i Tarragona encara tremola ara, de veure’ls passar a ells trencant contenidors entre altre mobiliari que va pagar la mala llet de la seva generació.
Llavors també tenien el grup. El cantant de tant en tant desafinava, però ell ja portava moltes hores de pràctica amb la bateria i es notava. Els de la seva família, que no tenien gens d’oïda, en això sí que el recolzaven, perquè el tiet difunt en sabia molt de tocar la guitarra i es va morir d’accident de moto quan anava a fer un concert.
Allò que passa en els grups, i que ja es veien venir, un dia el cantant i el baixista, que no s’avenien gaire amb la resta, els van abandonar amb l’excusa que no tenien temps, i que és clar vivien lluny del local d’assaig i no els sortia a compte la gasolina pels tres concerts l’any i els quatre discs que venien. Coses així, a ell encara li alimentaven més el seu esperit d’artista romàntic.
Després del trencament del grup, va tenir una recaiguda en la pintura, com la va batejar ell mateix. Es va convertir en marxant i en un simulacre de comissari d’exposició. I seguia sense tenir ni un duro. La noia que s’estimava des de feia dos anys ja l’estirava perquè li fes nens, i ell, que no havia tingut mai pare, es trobava una mica perdut perquè no sabia on les havia de trobar, les ganes de tenir fills. Un amic seu, empresari constructor, li va dir que algun dia farien diners per mantenir tantes criatures com volgués. Es van fer propietaris de diverses empreses, i així la seva àrea d'influència a la petita ciutat també va augmentar
Una dècada més tard el seu principal negoci va fer fallida, i ell en va tenir prou per adonar-se que la seva faceta de constructor tampoc havia funcionat. Altre vegada va poder alimentar l’esperit d’artista romàntic. La deriva econòmica i fins i tot el risc legal, l’inspiraven com no havien aconseguit ni les amiguetes, ni els viatges, ni els sopars de gala.

deconstrucció i vermell (del blog Menroca)

raquelestrada9@hotmail.com Raquel Estrada Roig

2008-10-26T13:48:00.005+01:00

BOLETAIRES

Li va dir: “Que vols venir diumenge que ve a caçar bolets?”. I ella va pensar, au, quin punt que t’has marcat utilitzant la paraula "caçar" enlloc de “buscar”. Només hi havia anat una vegada amb la seva àvia, amb aquelles mans plenes d’artrosi, i una mena de navalla massa grossa i plena de terra. Ella la va voler agafar, i a l’hora d’escapçar-ne un li va aparèixer una gota de sang a no sé quin dit. Fuig, males mans, deixa’m-ho fer a mi, que així no es fa. I l’àvia més hippie que havia conegut mai va començar el seu relat sobre fer les coses a poc a poc i ben fetes, sobre estimar la terra i respectar-la perquè ens regali els seus fruits. Això vol dir paciència, nena. Però ella, des de llavors, ja no hi havia anat més.
Així que, quan van enfilar cap al bosc –encara hi havia ocells fent el ronso sobre els fils elèctrics- tenia més son que res, tot i que ja desitjava veure com el Lluís es feia l’interessant parlant sobre espècies de bolets que ella creia no ser capaç de reconèixer ni que la matessin. Pel camí ja van trobar uns quants vianants amb un bastó- -que no té altra feina, la gent?, va pensar. I allà on els hi va venir bé, hi van deixar el cotxe. Ell es va col·locar la motxilla i va agafar un cistell que el feia semblar un mitja nena. Au anem. Mirant cap a terra va descobrir una estesa del que va batejar com a “relíquies de bolet” (cames, barrets escapçats...). I ell va dir, aquí ja no hi ha res, noia. Ella, incrèdula des que va néixer, no s’ho va acabar de creure i el va fer tombar com a mínim un quart d’hora més mirant a les soques dels arbres i sota les pedres. Finalment, va veure que, allà al fons, s’alçava el primer candidat a ser alguna mena o altra de bolet comestible. I dues passes cap a la dreta, n’hi havia un altre. De mica en mica omplirem el cistell, s'anaven dient.
El diumenge següent, el bosc ja els tenia preparades noves troballes.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-10-19T17:34:00.004+02:00

QUINA CRISI?

Paga el pa i el pren sense bossa, amb el nen a l’altre mà. Diu a la fornera apa, adéu, fins demà. Mama, vull magdalenes. N’hauria comprat si no fossin tan cares, però ja en farà a casa, encara que no li pugin i quedin resseques.
A la primera cantonada, dues dones parlen sobre els diners. Una mica més enllà, veu la portada d’un diari que parla de crisi, a l’aparador del quiosc. Són uns pesats, tot el dia dient el mateix, però què hi farem, si les coses són així.
Arriben al pis, i el terra fa olor de net. Ostres, no he pagat a la Maria, encara, aquest mes. Pobra dona. La mare ha deixat un missatge al contestador: com és que no em truques? Ara no, que ja tinc prou feina.
Engega l’ordinador i asseu el nen una estona a la falda. Mama, què fas ara? No ho sé, sssht, que tinc feina, guapo. El Manel acaba d’enviar un missatge. Em vols venir a veure? Et trobo a faltar. Avui no em va bé, que no sé ni per on començar.
A 2/4 de 12, el nen ben sopat amb sopa de sobre i pa amb tomàquet i cap al llit, se li comencen a entelar els ulls. Però s’obre la porta, i, per fi, entra ell, per rematar el dia. Hola maco, com ha anat això. Merda de crisi, exclama indignat mentre va cap a la nevera. I ella se’l mira: per tu, això és el pitjor que ens pot passar?

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-10-12T19:52:00.006+02:00

GERMÀ GRAN

L’Estat ja ha fet unes quantes aparicions estel·lars, durant la seva vida. Ho pensa amb el primer cafè del dia i el diari. Al voltant els altres riuen ves a saber de què, i ell també ho fa veure, mentre de cua d’ull llegeix la notícia sobre la manifestació de la que li parlava ahir el seu germà petit.
En aquella platja de Menorca, quan encara era tant petit que arrossegava un cubell i una pala per la sorra, una nena li va dir que seria espanyol per sempre, encara que volgués ser català. Va quedar amb la boca oberta, esperant que la noieta digués “és broma”, però -ben al contrari- la mocosa de vuit anys el va ridiculitzar fins que ell li va tirar tota la sorra que portava al cubell pel cap. Calla, estúpida.
N’hi ha hagut tantes de situacions com aquella durant els seus 23 anys. Moments en què ha quedat així, bocabadat davant d’aquells qui li demostraven supremacia perquè estaven del costat de l’Estat. Un Estat que ell no té com a propi. Aquell veí que tenia quan vivia al carrer major, que no entenia perquè a les pel·lícules els negres parlaven en català, enlloc de fer-ho en castellà; el professor de mates nacido en Hospitalet de Llobregat, que mai es va sentir a gust en aquell petit institut i imposava la seva llei; la xicota saragossana d’aquell estiu...
Quan ja s’ha quedat sol esmorzant al bar, s’imagina el posat d’aquells que vindran aquest diumenge a Tarragona a manifestar-se per commemorar el dia de la Hispanitat. El gran germà aquesta vegada serà ben a prop, amb ganes d’arriar garrotada a aquell que actui, miri o pensi com a no-espanyol.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-10-05T15:54:00.005+02:00

LA NOSTRA

Deien que es perdria. N’eren cinc, ara, dels onze que havien començat: dos feien de tècnics de so, un altre feia entrevistes, i un parell feien el programa musical, amb cançons que els agradaven més a ells que a ningú. Conservaven també el programa de dissabte a la tarda, molt mala hora, si no fos per les padrines. Ells encara feien ràdio amb prou ganes. A vegades, sí que se’ls acudia que potser serien l’última generació de la ràdio municipal, però tampoc no tenien ganes de posar-hi remei.
La neboda d’un d’ells, que ja en tenia 16, havia dit alguna vegada al seu tiet que li agradaria parlar per la ràdio. Ell se la treia de sobre perquè no volia més feina: i què hi faràs allà, dona, no veus que sempre som els mateixos i t’avorriràs? Ella no va confessar gairebé a ningú que si volia anar a la ràdio també era per veure el noi que feia de tècnic de so, fill dels del forn de pa.
Un dia, la noia i un amic que volia ser periodista, devien trobar el tiet amb la guàrdia abaixada i el van convèncer. Farien un nou programa. Perquè hi participés la gent del poble, plantejarien una pregunta que haurien de respondre els oients. Va trucar força gent, ja els primers dies, i és que ells havien demanat moltes vegades als seus amics que hi col·laboressin. Un parell més de nois més o menys de la seva quinta també s’hi van apuntar fent un programa d’esports en clau humorística. Ara la gent ja s’atrevia més a explicar que al seu poble hi havia una ràdio que era de tots.
Va ser una tarda de dissabte, que d’una altra manera només hauria servit per perdre el temps, quan un dels oients va obrir el debat.”No trobo just que cobri tant, l’alcalde”. De seguida va tenir rèplica d’un altre oient: a veure noi, què en saps tu, del que ha de cobrar l’alcalde? Els conductors del programa es van sentir pujar l'adrenalina.
La setmana següent, com que no va quedar resolta la qüestió del sou de l’alcalde, molts van tornar a dir el que pensaven a través de l’emissora que escoltava bona part del poble en aquell moment. Finalment, l’alcalde els va trucar. Embolica que fa fort. No importava l’audiència. Ja sentien el control i la censura fent-los insinuacions a cau d’orella.

Fent navegar papers mullats

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-09-28T22:06:00.004+02:00

LA CANÇÓ QUE TOCA

Miquel del Roig, cantautor, a un cantó de la taula, s'ho mirava tot, amb la seva dona al costat. Va ser un dels moments més intensos del Correllengua de l’Alt Camp: un dinar ple d’arròs, vi i força per continuar tota la tarda. Més d'un centenar de persones van pujar diumenge passat a Miramar a peu o en cotxe, com cada any des de en fa deu pel Correllengua.

No hi va faltar el manifest oficial, d’Isabel-Clara Simó, la mulasseta de la UAF ballant a la placeta major de Miramar, i gent del Col·lectiu Sal Grossa llegint poemes contundents, per començar. Després del dinar, amb l’ambient més que escalfat i les taules fora, Miquel del Roig ja estava preparat.

Un concert a plena llum del dia, amb un cantautor molt experimentat i poca més assistència tècnica que la que necessita una veu i una guitarra. Tots saben corejar les seves cançons perquè de festa en festa s’han après les lletres del Miquel. Ell també els coneix molt bé i sap el que volen. Amb ritmes enganxosos i comercials, i lletres reivindicatives i enginyoses, se’ls ha guanyat. La cançó més esperada diumenge, va ser, altra vegada, La Farola, i no pas una de les altres que versiona. Li van demanar bisos, i cantaven més fort que ell.

En festes com aquesta, i sobretot si la compenetració entre el músic i el públic és tan real, en algun moment sempre s’escampa la sensació que, junts, tot és possible.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-09-21T22:54:00.004+02:00

CONÈIXER EL TERME

El matí es presenta avorrit. L’Elena té bastanta son, perquè la de mates els va manar els quinze exercicis que quedaven a les últimes pàgines del llibre i els va acabar a les dotze de la nit. No t’hi trenquis més les banyes, li va dir l’àvia, però l’Elena sap que a la Maite li agrada posar-los a prova amb reptes d’aquest tipus. No va descansar fins que els va resoldre tots.
Quan arriba a la classe li piquen una mica els ulls, badalla, i està satisfeta de portar els deures fets. El Lluís li pregunta si ha acabat els exercicis i se’n va dient-li “ets una empollona”, com ho fa sempre. Avui tenen excursió pel terme del poble. Es perdran la classe d’anglès, la de català i la de ciències socials. Ella ho troba una pèrdua de temps, encara que la majoria dels altres tingui moltes ganes de sortir.
Durant l’excursió els acompanyen el profe d’anglès i la de socials, que tots saben que tenen una relació molt especial. Només sortir per la porta de la classe, ella els diu que és molt important conèixer el terme del poble, i molts pensen, i per què, si jo no m’hi penso quedar a viure aquí quan sigui gran. Ningú no coneix aquest poble.
A esquerra i a dreta, poden veure el que queda del que van ser terrenys fèrtils: abandó, naus industrials, xemeneies. Partides amb noms desconeguts per a la majoria. Mentre van caminant, el Lluís es posa entre el profe d’anglès, que és ben pixapí, i la de socials, que és nativa d’aquelles contrades. Sembla que sàpiga molt bé de què parlen, es coneix bé el terreny. La Maite queda parada dels coneixements del noi i així li ho diu. A ella que sempre divideix els seus alumnes entre fracassats i triomfadors escolars, la sorprèn trobar-ne algun a qui, probablement, no li falta motivació per aprendre coses que no sempre s’expliquen a classe.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-09-14T22:12:00.001+02:00

COMUNICATS EN LA DISCÒRDIA

Es posen dins del llit, la nit abans del primer dia de feina. Demà hem de pensar a trucar l’Ignasi, per dir-li que no tindrem temps de passar per casa seva. Ella l’odia, quan es posa tan transcendent per una rucada. Que sí, home, au, bona nit. Has posat el despertador? L’endemà al matí ella té més pressa que ell, i li ha de deixar la primera nota damunt de la taula de la cuina: Ei, no vindré a dinar. Em sap greu, no t’ho havia pensat a dir. Compra préssecs, siusplau. Muac.

Quan ell, amb la camisa per fora, arriba al menjadoret i veu la nota, li fa tanta ràbia que pensa: doncs mira, jo no tindré temps d’anar a comprar. Ja hi aniràs tu quan arribis. Aquell mateix dia, quan ella arriba a les vuit a casa després d’anar a veure sa cosina, ja no té temps de comprar res. Fa arròs blanc, amb pastilla d’avecrem. Quan ell arriba, una hora més tard, arrufa el nas, perquè no és arròs amb caldo, com l’havien fet sempre a casa seva. Ella ja jeu al sofà mig adormida. S’aixeca, li fa un petó, i se’n va cap al llit, a llegir. També hauries pogut anar a comprar, no, xato? Ell ja comença a fer morros

Hi ha corrent d’aire a l'habitació, però tots dos dormen molt plans, i no s’aixequen fins l'endemà al matí, amb la finestra oberta. Comencen a esternudar, ara l’un, ara l’altre. És un dels pocs moments de complicitat que tindran aquesta setmana. Ella avui pot anar a treballar una hora més tard i ho aprofita per esmorzar davant de la televisió. Ell marxa ràpid, però li fa una estirada de galtes, abans de sortir per la porta. Aix, que ets tonto. Ella recorda llavors que avui ha quedat amb una amiga i que tampoc vindrà a dinar. Li fa una altra noteta, amb dibuixets de cors inclosos, dient-li que quan arribi el compensarà per tot. Abans de marxar cap a la feina, surt un home per la televisió local explicant, amb tot d’eufemismes, que al seu grup polític no li dóna la gana de posar-se d’acord amb algú altre. No saben com fer-ho per quedar bé amb la gent, fan comunicats que llegeixen sabent que ningú se'ls acaba de creure.

El dissabte al vespre, quan tornen de veure la mare d’ell, encara tenen una hora abans de marxar a sopar. Ell l’abraça pel darrere, i ella li segueix la veta amb ganes. Però sona el telèfon. És l’Ignasi. No vam quedar que l’havíem d’avisar?, diu ell. Si vols que ho faci jo, per què no m’ho dius? Perquè per poder-t’ho dir t’hauria d’anar deixant notetes, com em fas tu. Au, que sembles un polític, tu sempre quedes bé, fins el dia que ja no pots més i petes. Digue'm el que penses, carai!

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-09-07T21:23:00.004+02:00

UN 11 QUALSEVOL

Ahir a la tarda, sortint de la ferreteria, vaig trobar la tia Isabel, que venia de buscar coca al forn de pa. Quan la vaig veure ja vaig pensar ai, que ja perdré la tarda, perquè com sempre anava carregada de bosses i em vaig haver d'oferir a acompanyar-la a casa. Vam entrar per la porta petita a l'escala que continua fent olor de no sé què, i vam tirar amunt, ella, amb els vuitanta anys llargs, i jo, amb les bosses. Anava disparant preguntes, sense ni tan sols esperar les respostes que li anava donant com podia. I com va la feina, i com van els xicots, i què fareu avui per sopar? tinc uns quants tomacons que... jo no tenia gaire ganes de respondre, i com que ja anava rumiant en l'escrit d'aquesta setmana, vaig ser jo qui, per una vegada, vaig encetar un tema de conversa que no savia on ens portaria.
Què fèiem l'11 de setembre, quan era jove? Anàvem a ballar sardanes, però jo no en sé gaire...I no fèieu res més? ai, no me'n recordo, nena -la tia Isabel té una memòria una mica especial, només recorda el que vol- i després em va dir que també anaven "a formar" a la plaça. Quan, l'11 de setembre?, li vaig fer jo , però em va dir que no, que hi anaven quan les passava a buscar una amiga que era de la Falange Española y de las Jons, i au, totes plaça amunt, plaça avall, passejant erectes com els soldats. "I alguna vegada també jugàvem a futbol, eh?" Per concloure la seva argumentació, em va dir que ves, l'11 de setembre en aquella època, era com un diumenge qualsevol. I ara també ho és per a molts, vaig pensar. Tothom sap com poden arribar de ser d'insípids els diumenges a la tarda, sobretot si un no vol -o no pot- moure ni un dit.
Al cap de vint minuts ja era fora de casa de la tia Isabel, amb una bossa d'hortalisses vermelles; em va donar resultat això de ser jo qui faci les preguntes. I me'n vaig anar contenta veient la tia en el seu món feliç i petit, i amb més raons encara per celebrar la Diada.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-08-31T12:10:00.006+02:00

TRANSPARÈNCIA

Seia al costat de la seva dona, quan ella li va donar el regal a son germà petit. Si no t’agrada, ves-lo a canviar, eh? Que ja en tenies un, potser? No no, tranquil·la. Va observar la cara de son germà mirant el gps nou del dret i del revés, fent veure que era un nen que buscava com estava fet el cotxe que li havien portat els Reis. Li va fer els dos petons a la cunyada, i a ell li va passar la mà per la calba, en mostra d’agraïment. Al més petit dels germans li pesava una ombra de recel sobre els ulls que no sabia dissimular encara que fos el seu aniversari.
Després el gran se’n va anar a temptejar la conversa dels homes de la família, a veure si podia fer sortir el tema d’una vegada i es treia el neguit de sobre. Va ser el marit de sa germana, que era capaç de tenir enveja fins i tot dels maldecaps de la gent, qui li va demanar “com va la feina”, amb les mans a les butxaques i la barbeta ben alçada. “Bé, dintre del que cap...”, va contestar amb un somriure burleta. Durant tota la setmana havia sortit a cada telenotícies l’incident a la central nuclear de la qual la seva empresa n’era copropietària. De moment, no tenia cap necessitat de desmentir res del que havien dit els mitjans de comunicació sobre la perillositat de la central, perquè cap d’ells havia parlat clar. La seva família podia seguir vivint plàcidament al poble del costat mateix de la planta nuclear sense demanar-li explicacions, encara que tinguessin una por que no confessaven davant d’ell.
No li va venir de gust parlar amb el grupet de dones que xerraven al mig del passadís sobre la canalla i alguna cosa més que ja no va sentir. El Miquel, un interlocutor sincer, jugava a la terrassa. Ui, què és això, noi? “És una central nuclear”. I va fer caminar el monstre amb cua i tot a passos agegantats i esquitxos de saliva. A l’altre puny del nen, un ninot de playmobil volia marxar corrent i xisclava amb una veu petitíssima.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-08-24T16:44:00.002+02:00

TEMPS EN UN POT

Fins als 23 anys no se l'hi ha acudit. Veient que té tan poc temps lliure, troba que el millor és saber repartir-lo: les vuit o més hores per a la feina. Les hores per a estudiar, que sí, que potser s'apuntarà en això que en diuen la Universitat Oberta. Les hores per sortir amb els amics, els coneguts, els assemblearis, i per a les reunions... Així que en un moment d’aquells d’estrès després de contar les hores de son que ha perdut, se li acut per fi que s’hauria d’organitzar.
Com que a ella el que li funciona gairebé per a tot és la fantasia, s’imagina que l’ideal seria tenir una mica de temps guardat en un potet per quan fes falta i per al que fos. Un no es pot treure minuts de la màniga, ni inventar dies de més de 24 hores, encara que Sala i Martín l'economista digui que ell ho ha fet. Potser se n’hauria de fer càrrec el govern, del temps que ens cal a tots. Haurien de donar subvencions a aquells que en van més necessitats: les mares que no es dediquen tan sols a cuidar la casa i la família, els mileuristes pluriocupats... i també els inquiets que s’emmerden en cada reivindicació que es troben pel camí.
Ben pensat, potser tampoc es pot exigir gaire més als nostres polítics, ni en matèria de temps, ni en matèria de finances. El govern català ha gosat denunciar l'incompliment de l’Estatut en matèria de finançament, i el govern espanyol tan sols es compromet a replantejar-s'ho per d'aquí a tres mesos. Perden el temps amb exigències a qui no complirà perquè encara té les regnes. Ja no els ve d'un any. Sempre tornem a ser on érem quan el pot encara estava per omplir, però no seria aquest també un bon moment per començar de nou?

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-08-10T22:15:00.027+02:00

DESMEMORIATS

A vegades, les converses familiars d’un diumenge de somnolència tenen els seus avantatges. I és que em serveixen per fer memòria de coses que ens han passat, de coses que els han passat als veïns, o a la gent més propera. Avui mateix m’hi he trobat. Una cosa ens ha portat a l’altra i ens hem recordat de la incineradora de residus que van col·locar a prop de Constantí. A principis dels 90, molts dels veïns del Pla de Santa Maria, el meu poble, es van mobilitzar en contra de la incineradora que s’havia de situar al terme i de l’abocador que havia d’anar a parar a Forès. Tallades d’autopista i manifestacions van fer que desplacessin la planta a només uns trenta quilòmetres. Ningú en parla ara, i, en general, sembla que no se sàpiga que aquella incineradora és la mateixa que hi havia d’haver al nostre terme.

No sé què deurem fer ara que el polígon del Pla pot créixer com mai. Ja fa unes quantes setmanes que la premsa comarcal anunciava que la reserva de "sòl d'interès general" que l'Avantprojecte del Pla Territorial del Camp de Tarragona marcava entre El Pla, Valls i Alió, deixa d'afectar Valls i es desplaça cap al Pla, a la Partida de la Gambada. Així, aquesta zona es podria veure afectada per la Plataforma Logística que proposava la Confederació Empresarial de la Província de Tarragona (CEPTA) i per un macro-parc d'energia solar que transformarien totalment l'entorn del municipi i el mateix poble. A Montblanc, a la Conca de Barberà, també hi podria anar a recaure un CIM que completaria la zona per a l'emmagatzematge de mercaderies que la CEPTA demanava a la Generalitat. El Pla de Santa Maria no ha demostrat una oposició clara a la Plataforma Logística. Els pagesos sense successió familiar en l’ofici han venut terres, i l’Ajuntament ja fa temps que s'ha posicionat a favor de la construcció del parc de plaques solars, encara que no aprova que la meitat del terme sigui qualificat com a "zona d'interès general" i hagi presentat al·legacions a l'Avantprojecte de Pla Territorial.

La Marxa en Defensa del Territori que es va celebrar el 20 d’abril havia d’anunciar l’inici d’un moviment popular que al Pla ha quedat diluït. Potser ja no som els mateixos que érem quan ens havien d’encolomar una incineradora de residus. Al poble hi ha gent nouvinguda que ni tan sols ho saben, i d’altres que ja no ho recorden. Però no em crec que es pugui perdre tant a la lleugera, la motivació per defensar el que és nostre. Fins i tot la gent que ha arribat no fa gaire podran notar la pèrdua de l’entorn tal i com el coneixem. Potser no recordem que també tenim veu per defensar coses immaterials, per decidir "com volem ser", per exemple.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-07-29T00:07:00.005+02:00

GEOGRAFIES

Fèiem sisè, o no gaire més, quan vam fer els rius de Catalunya. Després devíem fer els d'Espanya. No sé per on vam començar, però ja devia pensar, llavors, que la terra, sense la gent, és insulsa, com una telenovel·la sense desamors. Després d'aquelles classes que em devien servir per aprendre només els rius i les comarques que tenien els noms més estranys o exòtics, com ara Guadalquivir, o Pallars Jussà (les del País Valencià no recordo que me les hagin ensenyat mai), quan ja feia ESO van venir les lliçons de geografia mundial, amb exàmens de mapes interminables, on havies d'encertar més de la meitat de noms, per anar bé.
Els meus desconeixements geogràfics m'han portat a ser a llocs que no hauria sabut situar al mapa. Per un desorientat és una sort tenir gent que el porti i que, sobretot, no li facin preguntes sobre les direccions que han de prendre. Fins avui, tampoc no he estat una gran viatgera: no em conec tot Catalunya, no he fet rutes a peu, no he agafat gaire avions. Però sí que em fixo en com és la gent a cada lloc. Com més desconeguts són, menys em costa observar-los per entendre per què fan el que fan. Això m'ha portat a fer judicis precipitats, però que poden ser útils per al manual del viatger principiant: els de tal lloc no són gaire nets, però són prou amables; els d'aquella altra banda, són tan hospitalaris que farien sentir incòmode a un garrepa; els d'allà baix són uns xerrameques i els va molt la festa,...
No fa gaire dies em vaig atrevir a agafar el cotxe per arribar a un lloc on no havia anat mai, d'aquests que tampoc hauria sabut situar al mapa. Empesa per les ganes d'anar-hi i aprofitant-ho per millorar la meva conducció, vam fer cap a La Vilella Baixa, al Priorat. S'hi celebrava la II Escola d'Estiu del Camp, que iniciava també la nova campanya de l'Esquerra Independentista del Camp. Ja sabíem que seria un bon moment per trobar-hi gent de les nostres comarques, que formen part de Casals Populars, Assemblees de Joves, SEPC ,.. i que serviria per intercanviar idees, per saber què fan els altres que ens pugui ser útil. També vaig poder observar què tenim en comú, i algunes diferències entre municipis, a través dels tòpics, de bromes, i de rivalitat -a vegades teatralitzada-.
El pitjor, per dir-ho d'alguna manera, va arribar quan ens van posar a prova davant de mapes del nostre país que vam completar situant-hi les comarques, accidents geogràfics i pobles, i ens van fer adonar del que sabem sobre el que som, físicament parlant.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-07-20T20:48:00.004+02:00

DESEQUILIBRI DE LA BALANÇA

Au Aleix, puja a la bàscula. La seva mare li ho havia dit tantes vegades, quan era tan petit i tan prim. Ara fa uns quants dies que aparca el cotxe ben lluny de la feina per caminar una mica, per rebaixar la panxa. Anar xino-xano cap a treballar no és el mateix que fer les caminades que feien amb els amics abans d'enlairar-se amb el parapent.
Dimarts al matí, abans de sortir pitant de casa dels pares de la Núria amb una galeta a la boca, ella li va fer escoltar el que estaven dient a la televisió: ja ho has sentit això de les balances? Ostia si si, ja ho escoltaré al cotxe, marxo! El govern espanyol havia publicat les seves balances fiscals, que constataven que el País Valencià, les Balears i Catalunya, són els que pateixen més dèficit.
De dilluns a divendres l'Aleix sempre fa el mateix, de casa a la feina, de la feina a casa, al cafè, escapades a casa dels pares de la Núria. Reunions amb els del casal, i alguna trobada amb els del parpent, que fa una temporada que s'ha tornat a enganxar a aquesta afició. Aquell dimarts va anar a prendre alguna cosa amb el Pep, tot sortint de la feina, que també era un costum que havia perdut una mica. Van parlar d'aquella antiga reivindicació, que era la publicació de les balances fiscals. Ara que havia arribat el moment, no li havia arribat ni a la dent, la sensació de satisfacció que havia pensat que li produiria que els donéssin la raó. Era insuficient que l'estat espanyol ara volgués donar-los peixet: el tresorer continuava sent de fora de casa.
Tot desfent cabdells es va trobar a ell mateix, una mica endormiscat un dimarts a la nit després d'un parell o tres gintònics. Li va dir al Pep "adéu noi, me'n vaig cap a casa fent ésses", i finalment va arribar al seu llit, petit i sol. I la nit se li va fer curta, perquè se la va passar somiant en dies de la setmana que s'encadenaven un darrere l'altre, fins que arribava el dissabte al matí i es preparava per volar en parapent. Va arribar la seva mare i li va dir no ho facis, i li va posar al davant la bàscula: puja, fill, veuràs que ara ja no pots. Ell li va dir amablement que el deixés estar, es va aferrar a les cordes i agafà embranzida corrent pel pendent. Anava fent saltets per enlairar-se, una munió de gent l'animava, la Núria va sortir de casa seva corrents i el va anar a trobar, i fent una mirada panoràmica al seu voltant, va veure com una gran quantitat de persones també es podien alçar, com ell, amb aquella embranzida.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-07-13T17:00:00.006+02:00

ADHERIR-SE A UNA VAGA DE FAM

El llogater de Cal Macarró, a Calaf, seu en una taula de la seva taverna. Fa cercles sobre la petjada que hi ha deixat una cervesa acabada de servir. Es comença a imaginar com si fos el mateix Gandhi, amb una túnica tota blanca descobrint els peus nus: ho deu fer el desvariejament propi de la gana intensa, després de mitja setmana de vaga de fam. Ha d’amagar el mal humor que li puja des del mateix nus de l’estómac quan arriben un parell d’amics amb la canalla. El fill d’una amiga se li acosta i li agafa la mà i li omple de llàgrimes grosses els ulls.
Ha estat un dia ple de converses. Els de la ràdio també l’han fet parlar, i ell s’ofegava una mica, tot parlant del projecte de taverna catalana que han fet créixer amb els seus amics, abans que el propietari del bloc de pisos decidís fer vivendes sobre el seu local. La seva llicència de bar musical encara no ha caducat, però ara tenen una denúncia que els impedeix continuar la seva tasca cultural.
Van decidir iniciar una campanya a través dels mitjans de comunicació, per denunciar el seu cas. No sap si mai ningú al seu país ha arribat tan lluny en la lluita per la cultura. Em pregunto si "cultura" també és un bar de copes on s’hi fan actuacions musicals i presentacions de llibres. Arribo a la conclusió que cultura és fer promoció del que som a través dels canals que tenim a l’abast. Per contribuir a aquesta causa digna dels de cal Macarró, m’he connectat a internet i he enviat un missatge col·lectiu demanant suport a aquesta taverna catalana, que tampoc no pot exercir del que és.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-07-06T23:06:00.003+02:00

A LA BOTIGA DE PLANTES

El Carles té la ràdio ben forta i a vegades quan entra alguna clienta, especialment si és una mica sorda, la posa ben fluixa i sembla fil musical. A les 10 és hora de posar les notícies, així s’acaba de despertar quan ja s’ha begut el cafè amb llet tebi del que sempre se’n deixa un cul, a la rebotiga, i a vegades alguna gota al bigoti. L’altre dia, mentre es mirava les gàbies noves per a hàmsters del catàleg, va sentir que al poeta Joan Margarit li havien donat el Premi Nacional de literatura de la Generalitat per Casa de Misericòrdia. Va seguir trafiquejant per la botiga, ara escombrant l’escampall d'aquella terra perfumada, ara col·locant els paquets d'herbicida. L’hivern passat va llegir el llibre de Margarit. El va trobar massa trist, però el va entendre. No en se’n va perdre pràcticament ni una línia, del conjunt de versos, encara que no hagués viscut res semblant al que explicava l’autor. Trobava que es mereixia haver guanyat aquell premi, i per això encara li va fer més tristesa haver escrit durant tants anys, de gust, però sense aixecar cap enrenou, sense que ningú parlés sobre el que ell escrivia.
Mentre hi donava voltes va entrar un matrimoni a la botiga. Ella tenia cara de bona lectora. Hauria pagat perquè el de la ràdio tornés a repetir allò del Premi Nacional de literatura i poder començar una conversa sobre el tema, per donar-se-les de persona cultivada. Però no en van dir res més, a la ràdio, i la dona es va emportar un dels paquets d’herbicida que havia col·locat al costat del taulell i una joguina per al seu gat petit que li va fer molta gràcia. Se’n riurien, la gent del poble, si sabessin que el Carles escriu poesia: a un gai de quaranta-cinc anys que ha heretat la botiga d’animals i plantes de la seva mare, ja no li cal més ploma. Però no en podia reprimir les ganes, i va apartar amb el curós palmell de la mà unes llavors que havien caigut d’algun lloc, va agafar la llibreteta i hi va tornar. El nou poema es va dir “La botiga de plantes”, i segurament parlava d’ell mateix.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-29T18:00:00.004+02:00

LA CULTURA DEL NEGOCI

Després d’estar tres dies servint alcohol a la gent i bevent-se’n poc o molt, era molt evident el rastre del pas de la Festa Major. Els membres de l’associació feien torns per donar la cara en una barra que acollia a la gent durant les nits de Sant Joan. De tant en tant, i més sovint durant els últims dies de festa, la veu d’algun client demanava la beguda que es promocionava aquells dies, el boladís, fet amb granissat, anís sec i una penca de sucre típica de la ciutat. Un de poc garrepa havia dit que encara que el venguessin a massa bon preu, era el moment de donar-lo a conèixer i no el de fer-hi diners. La majoria hi va estar d’acord, i els que no tampoc es van queixar gaire.
En molts moments quedava en segon pla el que feien els de l’escenari. Per als assistents devia ser més distret ballar davant d'algunes barres que hi havia muntades envoltant aquell aparcament del barri vell. Els del boladís anaven atrafegats, posant cerveses, combinats carregats i lleugers depenent de la mà del cambrer i del gust del client, i també algun boladís, és clar. Tots els cambrers estaven servint o parlant amb algun dels que feien servir la barra de reposabraços, quan va aparèixer "l’home dels pernils", tal com el van batejar després.
La Mireia se l’escoltava atentament sense ser capaç de fer res més al mateix temps, per por de fer enfadar aquell home gros. Resulta que les màquines de fer granissat havien quedat buides i havien hagut de servir algun boladís amb la beguda poc granissada. El dels pernils, abans de fer-ne un glop, es va mirar el contingut del got i va començar a donar lliçons. Que si s’ha de saber vendre, que si el seu pare venia pernils i que ell sabia com s’havia de fer per tenir els clients contents. Un que rondava per allà els va defensar i li va dir no fos tan torrepebrots. Així es va anar escalfant l’ambient, amb alguns dels de darrere la barra a punt de saltar al coll de l’home gros, i ell que cada vegada la deia més grossa, posant-se fins i tot amb la mare que els havia parit a tots. Abans que algú li clavés un cop de puny, l’estat etílic del dels pernils va avançar fins a una fase de reflexió, quan ja només l’escoltava una de les noies del grup i els altres es tornaven a trobar en un punt culminant de vendes. Llavors va començar a maleir la cultura del negoci, o el negoci de la cultura, i encara no es va moure de la barra, amb l’esperança de lligar amb alguna, van pensar. Amb el sol escalfant-los el cap, fins i tot els va voler ajudar a recollir el que quedava a la carpa després de la nit de Sant Joan.
Els de la brigada de neteja, més desperts que ningú, retiraven els excedents de la festa i de la cultura del beure, mentre l’home gras encara explicava com ho feia el seu pare per encolomar a la gent els pernils dels seus porcs magres fent-los passar per pernils ibèrics.

La cultura és una p. (foto sencera extreta d'aquí)

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-22T20:13:00.002+02:00

FER SERVIR LA LLENGUA

Un dia en David, convençut que essent tal i com era ja podia anar a tot arreu, va contestar el telèfon per primera vegada en la seva pròpia llengua. Era a la feina, i més d'un pot pensar "home, si parlava amb clients estrangers, és normal que no contestés mai en català". Però aquell dia li va venir bé. Va trucar un home preguntant per un altre de l’agència d’assegurances que no hi era, i ell, que ja el coneixia d'altres vegades, enlloc de dir "disculpe, se acaba de ir", com sempre, va dir: "ai, doncs miri, perdoni, acaba de marxar, ja li diré que l'ha trucat". El de l'altra banda va quedar parat, creient que s'havia equivocat de número o que l'havia atès "alguien nuevo de la empresa", però va contestar "ya volveré a llamar, venga, grácias".
Ell se'n va adonar de la sortida tan curiosa que havia tingut, i analitzant-se va pensar que allò li havia passat perquè havia començat a sortir amb una noia que tenia un pare castellà que a vegades deia "cómo dices?" quan ell li deia una paraula massa catalana. A vegades ell es tornava així de rebel quan es sentia pressionat perquè canviés en alguna cosa.
Els dies posteriors ho va seguir practicant. Quan va anar a la fruiteria va demanar un quilo de nectarines, un meló i un parell de plàtans. Va anar a la botiga d'informàtica i també va ser capaç de mantenir una conversa en el seu propi idioma amb el dependent anglès, que estava aprenent l'idioma local.
No sap ben bé com va passar, però un matí d'aquells, a l’agència, va trucar un home amb accent anglès i un castellà força correcte. El David es va tornar a llençar a la piscina. Què carai, home, si truquen a Tarragona, ve els hem de parlar en tarragoní. Va resultar que l'home anglès estava casat amb una catalana molt de la ceba que havia anat a viure a Londres. A l'home, al que es veia molt enamorat, li va fer gràcia trobar algú que parlés com la seva doneta, i gràcies a això van estrènyer uns llaços empresarials que prometien. En David va pensar que el seu sogre potser encara li serviria per a alguna cosa. Potser només havia estat una casualitat, que aquella vegada parlar en català li hagués estat útil, però li agradava allò de fer servir la seva llengua a casa seva.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-15T14:34:00.006+02:00

SI VE EL LLOP

Alguns dilluns al matí, la Carme quan obre el primer ull es pregunta d’on deu venir la mala costum de treballar per viure. Pensa que si no fos per l’ambició, ja passaríem intercanviant coses, com ja ho devia fer la gent fa anys i anys: jo et dono un parell de pollastres, i tu a mi un parell de sacs de patates. Jo t’arreglo el cotxe amb una peça de segona mà, i tu em dones l’ordinador vell. Però ahir a la tarda, quan va anar al supermercat expressament a comprar xampú i un paquet de pastes d’una marca molt concreta i coneguda, es va posar de molt mala llet perquè el prestatge on les havia de trobar, totes farcides de xocolata, estava buit. Al costat hi havia les altres, que només eren banyades de cacau, però no, aquelles no les volia, i hauria fumut un cop de puny al caixer aquell de l’arracada perquè s’havia aixecat malhumorada de fer la migdiada i no hi havia pastes de xocolata allà on havien de ser.
L’incident de les pastes farcides de xocolata, la va portar, com sempre, a pensar en una altra cosa molt més vital segurament, com ho deu ser la vaga de transportistes. A ella se li fa estrany que encara no s’hagi acabat el petroli, si des que era una petita sabuda, que sent que diuen que s’acaba, que s’acaba. Potser la gent no s’ho creu, que algun dia no n’hi haurà. Si fa tan de temps que tothom veu que ve el llop, i que ens trobarà a la gasolinera posant deu euros de gasolina i prou, com és que encara es fabriquen cotxes, i motos, que porten un combustible que aviat no podrem pagar?
Els camioners denuncien un encariment exagerat del gasoil i han deixat alguns supermercats sense pastes de xocolata ni carn de porc per fer a la brasa, i els grans mercats podrien quedar buits. Potser el ministeri posarà un pedaç per segellar-los les boques i fer-los tornar a treballar. Si establim un paquet de mesures maques perquè pugueu continuar anant amunt i avall amb el camió de sempre, ja estareu contents.
El carrer, qui més qui menys en va ple: què farem si no podem anar a la gasolinera a omplir el dipòsit? ja en tenim prou amb retardar l’arribada imminent del llop, poder tenir els mateixos hàbits, poder portar el mateix cotxe de gasoil. Que ens esperi darrere la porta el futur imminent, que aquí hi estem molt còmodes, sense fer-hi res.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-08T17:06:00.003+02:00

SENSE MÀ ESQUERRA

Després d’aquella nit, tornant a casa, va pensar en molts moments de la seva joventut: quan encara no era qui era ara. Sonava el mateix cd de sempre al cotxe. Va pensar en quan no tenia ni quinze anys, en el primer desengany, en la colla del poble, i en les nits d’estiu. Era tan jove, abans...
Quan va començar a anar a la universitat va aprendre a afrontar les seves pròpies decisions. Havia estat una nena tranquil·la que defugia els conflictes. Però ja feia temps que havia començat a enfrontar-se de cara amb tot allò que volia canviar. Els amics la valoraven per la seva honestedat, però la seva ambició la va conduir –pensava que irremeiablement- cap a la reclusió en ella mateixa per aconseguir el que desitjava. La ira que havia demostrat durant aquell sopar de gala la va posar davant d'un mirall: se’n tornava cap a casa sense emportar-se l’aprovació del seu entorn municipal.
Es recordava a ella mateixa com a una bona companya. Ho sabia la seva millor amiga, els que havien crescut al seu costat. Havia tingut mà esquerra: potser no li ho havia dit mai ningú, però es recordava així. Havia evolucionat dintre del partit i havia treballat per la seva pròpia formació política.
Però de sobte començava a dubtar de tot, com quan era petita. Potser ja no era el mateix, el tracte que tenia amb la gent, ara que tots els de la comarca coneixien el seu nom. Pensava en l’acte de protesta d’aquells joves del municipi i li venien ganes de trencar-ho tot. Qui sap, però potser si s’assemblés a la persona que volia ser, s’hauria aturat a escoltar les protestes dels veïns més crítics.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-06-01T16:52:00.003+02:00

SOBRE TERRA MULLADA

Ja és tota a dalt del vaixell. L’aigua reclusa, estancada, dipositada i a punt per a traslladar-se. Ja haurien de ser tots a dalt. Va, que el viatge tampoc serà tan llarg. De Tarragona a Barcelona per mar no hi deu haver gaire més de quatre braçades. Sa mare ahir sopant li ho va dir així mateix: heu de portar l’aigua cap a Barcelona i prou? No fareu gaire tard doncs.
Al seu fill també li fa gràcia que sa mare sigui l’encarregada de portar aigua en un vaixell. “Mama, i no caurà pels costats si aneu molt ràpid?” Li ho explica al company del culet fent un cafè llarg amb got de plàstic. Però ell va per feina, mentre canta cínic: “No al transvasament, no al transvasament”, i busca aquí i allà el que ha d’enllestir abans d’arrencar. A alguns d’ells se’ls presenta més d’un dia de feina, fins que descarreguin a l’altre port.
Amb una brisa de tarda a la cara, ja poden començar a enfilar cap a la destinació. Els segueixen un grup de núvols que ja s’esperaven amenaçadors al tombant de la setmana. Salabror als llavis. Se li acudeix que en aquest moment, si s’escapessin amb el botí líquid, potser es farien rics en algun lloc més o menys llunyà. Quan nota l’arribada del conegut vertigen marítim se’n va cap baix a la cisterna. Feinegen al voltant del recipient. Un raig de llum l’encerta a un costat i el torna una mica daurat, perquè llueixi davant dels receptors.
Des sobte alguna cosa els fa mirar cap dalt, un per un pugen per l’escaleta per veure com es presenta l’arribada a Barcelona amb aquell carregament. Tots plantats a la coberta, de seguida noten les primeres gotes de pluja al front i al nas. Au, no volíeu aigua, doncs aquí la teniu! Plou sobre l’aigua potable que deixaran al Port. A hores d’ara en algun lloc potser ja es pot sentir l’olor de la terra quan s’ha mullat i fa revifalla.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-05-25T18:47:00.006+02:00

FESTA

La vetllada transcorria, per tothom, sota una pluja uniforme que anava i venia. L’afluència de gent en aquella festa organitzada era escuma humana, amb onades desiguals. Estava darrere la barra i s’encarava amb uns i altres, els més beguts i els que demanaven tímidament una Cola. A aquella hora la festa ja era per tothom. Se li feia divertit plantejar-se si molts del que hi participaven coneixien els motius de la celebració. Ben mirat, segur que gairebé tots sabien el rerefons ideològic de l’entitat organitzadora, però hi havien anat igualment, encara que no hi tinguessin gaire cosa a veure. Aquell dia no feien gaire cosa més a la petita ciutat i havia començat a ploure.
L’arribada de gent que va anar omplint la plaça es va emportar el petit núvol que havia portat les quatre gotes. O potser ja no notaven cap degoteig insistent de la pluja, quan van començar a barrejar-se.
En un altre moment, ni tan sols s’haurien mirat amb molts dels que ballaven entusiasmats al centre de la plaça o s’amagaven als racons més foscos, però formaven part de la mateixa festa. Se’n va adonar el dilluns següent, quan a la parada d’autobusos en va reconèixer un que va mirar a terra quan la va veure. Semblava desvergonyit, el dissabte anterior, enmig de la celebració, un terreny on a vegades les identitats es fonen en l'aiguada de la diversió col·lectiva.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-05-18T16:44:00.004+02:00

EL PES D'UN LLIBRE

La seva mare ja se n’anava habitualment al llit amb un llibre. Encara ho fa, ara que ningú més li fa nosa. No se li fa gens estrany, a ell, despertar-se de matinada amb les ulleres esclafades al nas i un llibre sobre els ulls, dirigint els somnis. A la seva dona, ben coneixedora de la complexitat de la paraula infidelitat, no se li escapa que quan no es queda a la seva vora mirant la televisió és perquè s’estima més ser a un altre lloc, capficat en les pàgines d’una novel·la.
Anys enrere, una escriptora de la capital de comarca va anar a la seva escola per presentar el seu nou llibre, el títol del qual era Els camins de ...., i explicar a la canalla la importància de la lectura. Ell, que es devia trobar en aquella edat en què el gènere femení li començava a despertar els interessos, va quedar embadocat. Va parar tanta atenció a les raons que li donava la senyora, que li va demanar a la mare que li comprés el seu llibre. La dona va pensar que el nen tenia febre, una febre estranya.
Els camins de... li va obrir la perspectiva d’un món millor gràcies a la reflexió, a l’estudi i a l’acció raonable. Els seus alumnes, avui el maleeixen per ser un dels professors que més deures els mana. Quan comença el curs ja els amenaça amb el llistat de títols, encapçalats, encara, per Els camins de... o algun altre de la influent escriptora. Encara conserva el somni de veure un llibre amb el seu nom. Es defineix com a blogaire incansable, i per la Xarxa hi ha deixat anar desenes de cries del seu ull clínic en forma d’article. Veient la productivitat d’aquells que mantenen viva la literatura a través d’internet, ell també manté l’esperança de veure’s publicat entre fulls de paper.

Banc de proves/suport per a la creació

2008-05-11T16:44:00.008+02:00

EL COMPROMÍS DEL PALLASSO

Una i altra vegada passava el vídeo de màgia. S'entrenava a la taula de la cuina, mentre veia la televisió a massa poca distància. Li van haver de posar ulleres: no perquè no veiés la pissarra a classe. Li va demanar a la mare que anessin a l'oculista perquè des de la cadira de la taula de la cuina no veia els trucs de màgia que feia el mag de la barba a la televisió del prestatge.
Els pares ja esperaven secretament que perdés l'afició a fer desaparèixer figuretes sota els gots de vidre més trencadissos. Després li va venir la dèria del circ. El van portar a veure tots els que van ser a prop. Els pares, quan encara pensaven que coneixien el seu fill deien: "sort que està grassonet i no se li acudirà pujar dalt d'un trapezi, que sinó, ja hi seria". Aviat va començar a imitar als pallassos que li agradaven davant la família, i quan anaven a un restaurant, i a les hores del pati. Si a algú se li acudia preguntar-li què volia fer quan fos gran, ja deia: "jo sóc un pallasso". No hi ha cap nen que digui això, pensarà la gent.
Més endavant va treballar en un restaurant. Sabia parlar amb els clients amb un sentit de l'humor adequat per a cadascun. Un dia una dona encoloniada que no devia tenir cap més feina, li va demanar, veient-lo tan jove, si no li agradaria fer alguna altra cosa. No es va estalviar, tampoc aquesta vegada, de dir que era pallasso. Ella quan marxava li va posar una propina molt generosa a la butxaca: té, que potser et faran falta.
Avui, amb quaranta-cinc anys fets ja fa mesos, el pallasso continua definint-se a través de la seva professió. Infraestructura mòbil de circ i professionalitat. Sinceritat infantil a l'escenari i feina per a fer-se respectar. No seria estrany que per a un dels seus propers números s'inspirés en els polítics que fan Plans per compensar el circ pel menyspreu. Qui sap de quines penes es riuria un pallasso si mai tingués una empresa fàcil.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-05-05T17:38:00.008+02:00

NOSALTRES

Es fa difícil veure l’espectacle des de tan al darrere, així que tots dos han assumit el repte d’escoltar per a poder entendre la història. Qui fa de drac és un dels nois més grossos de la vila. Hi ha una noia que passeja per l’escenari vestida de negre amb un micròfon arrapat a la cara, imposta la veu i la veritat és que li surt rodona, la interpretació. Pensen que han tingut sort de trobar les amigues montblanquines que els hi relaten el que saben sobre el "Dracum Nocte", la nit del drac, una victòria del mal feta llegenda. El Francesc queda absorbit per la història, però quan el drac ja està a punt d’abraçar-lo per emportar-se’l a l’infern, les noies l’estiren cap a un altre lloc: una és massa baixa per poder veure res, i les altres ja saben el final de la historia i no tenen ganes de tornar-la a veure. Els sembla fascinant, a tots, la foscor homogènia que envolta l’esdeveniment i la solemnitat del gest d'alguns vilatans durant aquests dies.

L’Alícia queda bocabadada quan les altres li expliquen el que envolta el regnat de la princesa a la Llegenda de Sant Jordi. Elles dues no van ser escollides quan es van presentar a les proves per ser-ho, als divuit anys. Ho hauria pogut ser jo? Jo que vinc de fora, podré participar en el que organitzen aquestes associacions de la ciutat? L’Alícia, a punt d’iniciar un trasllat, comença a respirar el que pot ser viure a la capital de la Conca de Barberà.

Més tard, l’antiga església de Sant Francesc s’omple per a un concert ben diferent dels que ofereix la coral parroquial. A la barra es serveix "sang de drac", entre altres begudes. Aquell nom els fa gràcia. És com si puff el drac màgic s’hagués fet una transfusió per amor a la tradició del Montblanc Medieval. El Francesc, tan barrut quan vol, crida a una de les noies de la barra i li pregunta pels components d’aquell beuratge. Ho hauria pogut preguntar a qualsevol autòcton i n’hi hauria fet cinc cèntims. Però ella, alçant els braços com aquell que traspassa la seva responsabilitat a una entitat superior, fa: A!, això només ho sabem nosaltres!, i gira cua, fent un dels últims esforços per conservar un secret que ja pot ser en boca de qualsevol foraster.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-04-27T18:33:00.004+02:00

EL CANDIDAT

Ja no queda cap escuradents, ara no sé pas com ho faré...va dir l’home dels cabells blancs quan es va menjar l’última ametlla salada que quedava al plat. L’aperitiu es va allargar. Els cambrers anaven massa lents, i ningú gosava a menjar massa per no semblar despreocupat. El golafre salivava parlant d’ell mateix. Al seu costat hi havia la dona fina que havia dit a tothom que era lesbiana feia tan sols 9 mesos: “he fet bé de posar-me mitjonets de mitja de color negre, ja s’acosta el bon temps i em fan els peus bonics.” Al davant l’historiador, amb ulleres de posar i treure-posar i treure; en un cap de la taula la nena que semblava un nen, amb trenta anys acabats de fer i un tallat de cabell d’allò més actual i mil·limetrat perquè la cara no li quedés tan allargada. Entre plat i plat, parlarien dels canvis que havien introduït els seus assessors al guió.

Quan es reunien per fer un dinar d’aquells, durant els primers minuts a alguns els costava una mica recordar que es trobaven en un ambient bastant íntim i que no calia que fessin honor a la disfressa que havien escollit. Al cap d’una estona ja s’havien desmanegat fins allà on els ho permetia la vergonya i la parella que els esperava a casa. Els que sí que era de debò important per a tots ells, era que semblés en tot moment que encara els apassionava el projecte que tenien en comú. Això si no era que en volien deixar de formar part definitivament, com ho havia fet aquella que s’havia enamorat d’un mascle del grup de més a la dreta.

El vi va córrer i va avançar de cap a cap de taula, per acabar descobrint que el Vicenç volia presentar candidatura a la presidència del partit. Volia dir-los-ho així, veient-los les cares. La Txell se’l va mirar, des de dues cadires més a l’esquerra, i els ulls li van brillar com a les noies dels dibuixos animats japonesos quan estan profundament dolgudes. Als altres no els va estranyar gens, potser perquè el coneixien una mica més, i després de dissimular afirmant que hi tenia tot el dret i fins i tot preguntant-li pels seus objectius, van passar a les postres, pensant que aquell ja era només un bufó vell amb trucs massa gastats per convèncer la platea.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-04-18T20:37:00.005+02:00

LES SORTIDES DEL CARRERÓ

La veu d'aquell noi jove que els feia de guia s'havia tornat un soroll de fons. Ella perdia el temps agafant aire, mirant al voltant, omplint-se de nou. Hi havia anat amb el fill d'una germana que semblava força interessat en "la protecció del patrimoni", tot i que amb un peu jugava amb un nen més petit que trafiquejava amb les pedretes. Només de tant en tant pensava que estava cansada: la Marxa havia tirat endavant a poc a poc, parant a cada monument a la memòria, explicant les pèrdues de la seva comarca, sense deixar de banda eslògans ideològics. Feia només trenta anys havia estat allà mateix plantada, després de menjar la mona a la pallissa, o de fer una d'aquelles excursions de dissabte a la tarda amb els amics de sempre.

La Marxa en Defensa del Territori havia agrupat una colla de gent que es coneixia, més o menys. No més d'una trentena de persones. Tots assentien més o menys a les explicacions ingènues del jove, feien ganyes darrere les ulleres per a un sol primerenc. Un home anava rondinant per autocomplaure's amb un discurs catastrofista. Feien un silenci gairebé total quan s'aturaven a observar les parts del seu patrimoni que més es transformarien. Que s'havien transformat ja durant les darreres dècades.

Allà plantada, va recordar un dia d'estiu que va estar buscant la seva gossa fins el capvespre. Feia trenta anys, i quan la va trobar, festejant amb un altre gosset allà on s'acabava el carreró que portava a les terres dels seus pares, a l'altre banda no hi havia cap de les naus blanques i grises que avui s'alçaven tan prominents.

Entre El Pla, Valls i Alió, a l'Alt Camp

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-04-13T16:34:00.010+02:00

MARXAR DE L’AIRE

Era el primer dinar de després de tot. Taula per a tres en un restaurant, massa gran per a dues persones amb tantes ganes de veure’s. Exactament mig any. S’havia deixat el cabell llarg, i sabia que li quedava horrible.

Quan ell va fer el primer ullet, va ser com si tot s’hagués encarrilat de nou. Com si hagués estat un punt i a part. Per primer cop ella xerrava de manera fluïda. Ell, que sempre s’omplia la boca amb alguna fanfarroneria, se la mirava vidriós aquesta vegada, fins i tot la deixava dir, la deixava fer. Havien estat productius els últims mesos, lluny d’ell, i ho expressava sobre la taula, fent caminets amb molles de pa i dits curts.

Una part molt representativa de la seva família era en un hospital.

Ell no podia dir res, amb un nus gros a la gola i la veu a les puntes dels dits, s’aferrava a la seva mà, sobre la taula. Ella havia aprofitat l’explosió per a fugir. Ho sabien, i al poble, la contaminació s’havia aferrat sense miraments a cada partícula d’aire.

Després d’unes postres sense gana, van encaixar-se la mascareta a la cara. Van continuar fent una mica de repàs. S’estimaven. Ella va anar a pagar -un cop més- i va quedar dreta al seu costat, agafant-lo per una espatlla. No sabia si valia la pena deixar-la anar mai més, pel que els quedava. A fora no hi havia tanta gent als carrers.

Què se n'ha fet de les nostres vides? (D'una cançó de Cesc Freixas)

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-04-06T13:41:00.008+02:00

PATRIMONI SORRENC

El seu regne ocupava exactament 4 metres quadrats de sorra de platja, el que la vista s’apoderava, aigües fosques enllà, era líquid de coses massa llunyanes.

Era l’última que quedava de la festa. La nit també havia deixat un bon record, recorrent bars de més al litoral de la ciutat. Les cames i els peus treien fum, no aconseguia que cap ona li arribés a les puntes dels dits. Així, capcota, va anar recopilant coses que li havien passat pel cap altres vegades: feia mesos que no anava a dormir tan tard, demà havia de fregar el lavabo, 800 anys enrere va néixer el rei Jaume I, avui havia anat molt bé...així, quan va haver començat a fer recompte d’emocions i aniversaris importants, se li va ocórrer que devia fer gairebé mil anys de qualsevol conquesta: es feien fonedissos els noms d'homes i dones compromesos amb la seva identitat cultural. Potser hi havia altres maneres de conservar el patrimoni: saber identificar-lo en allò que era dispers, també el feia perdurable.

Amb sorra escapant-se-li dels dits, la terra prominent s'emmirallava en l'aigua més clara de la nit.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-04-03T19:46:00.006+02:00

LA CATOSFERA LITERÀRIA

Un recull de les nostres dèries

Imatge extreta del blog Entrellum

2008-03-30T16:12:00.003+02:00

CARRETERA

Totes les cues de després de les vacances porten a alguna casa. Per a l’Anna, el camí de tornada del dilluns de Pasqua Florida, arribava fins a un destí poc desitjable. Unes quantes cançons per anar variant a la ràdio, de tant en tant les notícies, les cames que sortien d’un bot quan veien alguna àrea de servei, galetes que s’enganxaven per fer malbé les dents.

Al primer lloc on van parar ella i ell durant el viatge, van consumir dos cigarrets cadascú. També en van donar a una noia que no coneixien de res. Haurien begut alguna cosa, però tenien por que els esguardés un control policial a cada revolt de la carretera. Portaven, de gola a gola, una discussió amb veu temperada que havia durat hores: la casa, el fill que potser tindrien, els avis. Ella -no se n’amagava- mentrestant pensava en una altra cosa. De cara, el sol, fugint cap a sota, els deixava en una llum tènue. Massa hores en un cotxe. Enmig de la somnolència més traïdora, la veu del company i la ràdio no perdien la força: aquell era el precís moment en què havia de triar. Sabia que l'únic indispensable per a exercir l'autodeterminació, era una distància per recórrer en alguna via.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-03-23T19:08:00.004+01:00

CONTEMPLACIÓ

Setmana de contemplació, període d’abstinències. Fer vacances ja és un bon motiu per sentir-se alleujat, encara que les portes de les esglésies quedin lluny i no anem a confessar les mancances per a redimir-nos. Per alguns, la Setmana Santa feia més olor de cera quan érem petits, la processó era misteriosa, i ens fascinava veure a determinades persones cantar amb una devoció desconeguda. Els armats, si plovia, fins i tot feien el pas dins a missa i ens feien ressonar les parets.Tenia temps per pensar mentre veia la renglera de gent de divendres Sant a la nit, tot mirant el ciri dins un tub vermell calent.

Aquell qui vol entendre com és de divers el món, pot descobrir que l’altra gent té altres dèries, i que les pròpies misèries són encara més ridícules del que es pensava. A vegades, obrir els ulls per veure els demés, també ens fa replantejar les certeses i les creences. Potser és per això que la gent deixa d'anar a missa, tot i que és també una oportunitat de reposar i de reflexionar poc o molt. No hi ha temps per a la contemplació, només per actuar: a cop calent, comencen els conflictes entre persones d'arreu del món. No oblido que el ciri segueix cremant si se'n té cura, i que, per a això, només cal que cadascú tingui fe en si mateix.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

2008-03-16T17:02:00.003+01:00

SILENCI.

Era madrilenya. Coneixia l'avi Joan i l'àvia Raquel des que va viure una temporada al Pla de Santa Maria durant la Guerra Civil. A la Vicenta la van anomenar "exiliada", un adjectiu que pesa tant que transforma aquell qui el porta. El temps no deu servir per anul·lar trasllats, quan s'ha carretejat la vida per força cap a un altre cantó.

Quan jo devia tenir dotze anys, la Vicenta va venir amb el seu marit Enrique a passar uns quants dies d’estiu. Ja havien vingut altres vegades abans, però aquella és la primera que recordo. No sé si explicaven coses de quan eren joves, però havien passat molts anys i més valia pensar en allò que els havia fet riure. Més endavant, part de la família vam anar a Madrid a veure la parella, i llavors sí que, quan ja marxàvem, vaig notar que l'adéu que ens deien, el definitiu, era el final d’una història intensa.

Ni la Vicenta ni l'Enrique no ens van parlar obertament del bàndol al qual pertanyien durant la guerra. Tampoc ens preocupava massa això a nosaltres. L'amistat d'aquells madrilenys amb els meus avis sí que va ser resistent, però cap d'ells tenia ganes de descriure el passat per no reviure'n el pitjor. Quan el silenci es fa tan llarg, no pot ser que hagi estat bo per ningú, ni de justícia, haver callat.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-03-09T16:52:00.004+01:00

CALIDESA DE BARRI VELL

Gràcies a què la casa del costat és tota per terra, ara pot gaudir, del balcó estant, de la imatge d'un horitzó entre proper i estrany de perfils rectilinis, d'habitatges forts i grisos. Una realitat una mica xocant, només a quatre passes, i sota casa olor de pixum de gat i de persona amb incontinència.

Ella, menys vella que la casa, té la sensació de ser un arbre que veu com els de la vora van caient mentre espera la seva hora. Els fills han marxat, com els ocells que s'espanten quan senten trontollar el suport per arrencar el vol. Es van deixant morir les cases del barri vell, i elles, per aprofitar el protagonisme de l'agonia, atreuen aquells que no tenen cap més lloc on anar a caure-hi. Qui veu les taques a les parets que guarden els carrers del nucli antic? Fins i tot en la mala olor hi ha de quedar substància de veïnatge, de les botigues plenes, de la gent xerrant.

Ella, ara que no coneix gaire a ningú, s'estira al llit i té la sensació d'haver dormit sota l'escalfor de molts records quan sent que obren la porta. El seu fill, mentre l'envolta amb un braç, li diu que se l'emporta a casa seva, a la zona nova. Ella li diu que no vol marxar. Ell no se l'escolta i la puja al cotxe. Com més s'acosten a la nova casa més es refreda. La gent pels carrers va tapada, perquè amaga els sentits. Té por que el fred li entri a dins per prendre-li, a ella també, la Memòria.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-03-02T20:32:00.004+01:00

MORT D'UN POETA

Vaig en cotxe i escolto a la ràdio que s'ha mort un poeta. Em sona el seu nom i d'entrada el classifico com a algú del món de la literatura, però no en tinc cap imatge. Faig la segona rotonda cap a la feina, i el locutor pot seguir parlant sobre aquell home gràcies a allò que ha hagut d'extreure d'internet o d'una ressenya minúscula del seu arxiu, a corre cuita. Seria més estrany que, sent poeta i sent català, l'hagués vist sovint a la televisió. Va tenir cap època daurada aquest guardonat narrador, dramaturg, assagista, dramaturg, poeta i estudiós que es fa difícil de trobar fins i tot a algunes llibreries?

A aquells que em diran que potser sóc massa jove i badoc com per haver sentit a parlar gaire d'un poeta de noranta anys, els diré que botifarra: ve que vaig aprendre el que em van voler ensenyar a l'escola, i miro el telenotícies per saber què ha passat- i tot i així encara em puc preguntar: qui carai era, en Palau i Fabre?

La pèrdua, per la seva dimensió cultural, segur que es mereixeria un moment de silenci, però vénen eleccions, i aquells sí que en saben de fer-se propaganda. Els focus mediàtics recauen sobre dos polítics, que s'encaren per guanyar. Si convé hi haurà bufetades.

Finalment apago la ràdio, i per respectar el llegat que ens ha deixat el poeta, jo només puc dir que el llegiré.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-24T16:02:00.003+01:00

AIXECANT EL DIT

Tots menjaven al voltant de la taula i es miraven com si fossin còmplices de la mateixa gesta mentre compartien els aliments de l’àpat. Eren una bona colla, encara que n'havien perdut a uns quants pel camí. Ells, l'únic que tenien en comú era la voluntat de ser qui eren ara, en aquell lloc i en aquell precís moment. Allà plegats, també es trobaven una mica sols: la síndrome d’Estocolm que els lligava al seu opressor havia fet arrels en la seva identitat. El viatge havia estat llarg i sobretot dur per als que havien militat per a un país independent, però el teixit divers i ple d'esquerdes que formava aquella comunitat n'havia evitat una ruptura seca i definitiva.

El refredat o bé un pensament obscur va fer que un d'ells comencés a tossir. Al seu costat hi havia el fill delicat de salut d'una senyora que li va demanar que fes el favor de tapar-se la boca. El nen també va tossir per acabar de fer-se la víctima i això va agreujar també l'ànsia del seu pare, que el va fer córrer cap al seu costat. Hi va posar cullerada un vell que va dir que això era culpa d'anar massa destapat a les nits, i una infermera gran ja es va avançar dient que ara no tenia més ganes d'atendre a ningú. Quan l'home que havia tossit primer es va aixecar de la taula per marxar dolgut, va ensopegar amb la pota de la cadira d'un xiquet i això va fer riure a un parell de noies que eren a la vora. El guirigall ja havia crescut fins a límits insospitables, quan un d'ells -aixecant primer el dit, això sí- els va voler recordar que havien canviat de planeta per a poder viure com a un poble unit i lliure.

El que seia al cap de taula, que s'ho mirava mentre provava d'empassar-se la seva posició capdavantera en l'enrenou, es va aixecar de la cadira i es va dirigir cap a la finestra, per acabar-s'ho de creure. Va veure que el paisatge de fora, tan diferent d'aquell d'abans, no els havia fet canviar gaire, encara.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-17T19:20:00.000+01:00

EMPRESONAR LES NOSES

Sempre havia tingut un gos per company. Durant els seus primers anys, l’Albert ja en va tenir un que provava de substituir les funcions d'un germà petit, i des de llavors, l'espècie canina, dòcil i també guardiana quan calia -amb les variables corresponents al caràcter de cadascun dels seus exemplars-, s'havia fet reina de la llar. Fins que va marxar de casa dels pares, va tenir gossos amables que gosaven seure al costat de la família durant els àpats, i que tenien un lloc privilegiat reservat al sofà. Així era el respecte mutu que hi havia entre els parents de l'Albert i aquells animals.
Un dia l'Albert va trobar l'Aina, una noia que tenia un gos petit i també un gatet d'allò més bufó i esquerp. A la casa que finalment van poder compartir, només hi van portar el gos d'ell, el Climent, ben tibat i content de ser monarca del palauet que s'havien pogut permetre els seus amos amb l'ajuda econòmica dels pares.
A la nova llar de la parella hi va arribar finalment un nen petit: l'havien estat buscant amb desesperació, per allò del tic tac tic tac del rellotge dels pares que es fan grans. L'estructura jeràrquica de la família no va tardar gens en bellugar-se per canviar de cap a peus: en Climent va començar a deambular pels passadissos i sobretot pel jardí, prenent paciència mentre esperava que els pares primerencs el traguessin a passejar a ell. Però ja no els semblava tan fàcil atendre les necessitats d'aquell ésser, i quan bordava massa se’l miraven com si s’hagués convertit en un gos perillós.
Quan la criatura va començar a caminar, l'atenció dels pares es va centrar obsessivament en els seus passets. Gelosa de la integritat física de son fill, la mare tampoc deixava de vista al vell Climent. Va començar enretirant-lo amb el peu per a què deixés pas al nen, i va acabar per fer-li una gàbia al jardí. En Climent va creure que s'havia convertit en "l'altre", un ésser que tenia com a utilitat bàsica la de fer nosa. Fins i tot l'Albert, amb qui l'unia una empatia indubtable, li havia volgut fer entendre que s'havia d'apartar per deixar espai a l'infant que ara portava l'alegria a la casa. El gos, resignadament fidel, durant una temporada va patir per si el voldrien fer fora. Aviat va veure, però, que encara podia ser pitjor: el farien ser per força tan sols un animal de companyia sense llibertat ni les passejades que li pertocaven.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-13T16:54:00.001+01:00

EL PREMI ART I PICO

El blocaire En veu baixa m'ha atorgat el Premi art i pico, un guardó que no sé exactament què premia, però que m'ha fet il·lusió per la seva procedència i naturalesa: un premi creat per algú que també té un bloc, que va circulant per internet sense ningú que el censuri (suposo) i que evidencia que s'han creat petites comunitats de bloguers que es llegeixen com a mínim de tant en tant.

El premi ha estat creat per Eseya, del bloc Arte y pico, que ha difós aquest premi a la Xarxa.

Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blocs que es considere que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguen visitar.
-Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.
Aquests són els blocs als que atorgo el premi. N'hi ha alguns que no he escollit perquè ja han rebut el guardó de mans d'algú altre:

Connexions (From Tarragona)

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-10T13:20:00.000+01:00

EL CARNAVAL CLANDESTÍ

Ja des del moment dels preparatius, la festa tenia tota l’emoció afegida que comporta la sensació de clandestinitat. La funció carnavalesca va començar en un paratge silenciós. Als carrers no hi havia aquell ambient que porten els llumets i les cançons de fil musical gentilesa de l'ajuntament. Com a representants de les forces municipals oficials hi havia uns quants agents de la policia local, tots disposats a assistir a un acte del tot informal. Enmig d’una celebració deixada a mans dels més contestataris de la ciutat, qui més qui menys es prenia el permís d'aprofitar-ho: alguna de les comparses destil·lava -a més- eslògans reivindicatius, dits en veu alta i en papers que es repartien entre la gent que ho havia anat a veure. Pocs nens i nenes anaven al costat de les carrosses dels grans; molts ho devien celebrar a l’escola, el divendres o el dijous anterior.

Potser el de Valls sí que és un Carnaval (període de divertiments públics) com cal: des que l’ajuntament se’n desentén a causa d'aquell polèmic cartell del 2005, no hi ha compromís que lligui els participants amb el consistori, i això dóna ales a la imaginació dels més satírics.

Només em sap greu pel pobre Carnestoltes, que en el seu dia no el va veure ningú, perdut com estava en algun dels carrerons més foscos que mai malgrat la saragata.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-02-03T15:46:00.000+01:00

PARLAR PELS ALTRES

Sobre Ryszard Kapu´sci´nsky, reporter nascut a Polònia, escriptor i corresponsal de guerres i conflictes poc agradables de tractar, es diu que va saber plasmar el que succeïa als països africans que no apareixen gaire sovint als mitjans de comunicació si no formen part d’una notícia del tot tràgica. Ara que va fer un any de la seva mort i que per això es pot provar de resumir-lo, també és un bon moment -perquè no- per a fer hipòtesis sobre el que passava pel seu cap i el va portar a ser algú conegut arreu del món per la seva tasca periodística i també de reflexió sobre la humanitat. Deixant de banda el que ja es coneix sobre allò que va fer créixer a Kapu´sci´nsky tal i com va ser, em proposo imaginar-li una infantesa que li podria escaure:

La mare de Ryszard podria haver estat muda. El seu pare potser no passava gaire per casa i el seu germanet encara era molt petit. Així que, amb set anys, podria haver estat ell l'únic en qui sa mare podia confiar per tirar endavant la família mentre també avançava la Guerra. Li anava a fer tots els encàrrecs i l'ajudava en tot allò que requerís una bona veu. La seva mare no apreciava pas poc l'ajuda del seu fill Ryszard, però era implacable a l'hora de jutjar els seus actes: no li va perdonar ni una sola errada. Si no recordava que abans d'anar a l'escola havia de passar a encarregar alguna cosa a la botiga del carrer de sota, aquell dia es quedava sense la part més bona del dinar. Ryszard ja es cuidava bé de fer a la perfecció allò que li havien manat, però com que era un noi amb un esperit inquiet de naixement, ja sabia que a vegades anar a jugar o a descobrir la seva ciutat era una crida ineludible per un nen. Per això un dia va arribar tard a casa a sopar perquè hi havia molts tolls i ell havia d' inspeccionar tots els animalons petits que s'hi havien reunit. Havia de saber si n'hi havia cap que encara no hagués estat descobert.

Quan finalment va arribar a casa seva, la seva mare portava uns quants cabells esbullats al cap i el seu germà plorava agafadet darrere del balancí. No els havia sentit cap veí, ni a ells ni als saquejadors, i la cara de sa mare, en veure'l entrar, va passar del color esblanqueït que li havia quedat, a un vermell irat. Abans d'agafar-lo d'una revolada per fúmer-li una bufetada, el va abraçar molt fort per dir-li "no ho facis més." I ell ja no ho va tornar a fer mai més.

Empatia

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-01-26T16:38:00.000+01:00

COM HO PODRIA FER...

Per enllaçar a cadascun d’aquests catalans i catalanes treballadors incansables
que s'entretenen fent un blog/bloc...

per vanitat
perquè són catalans
perquè estimen molt la seva llengua
perquè s’avorrien
perquè la seva opinió és molt important

perquè és millor deixar les coses escrites que dir-les cridant
perquè els agrada escriure

perquè no saben callar ?

Molts d’ells participen d’alguna manera o altra a les Jornades Catosfèriques, que es celebren aquest cap de setmana a Granollers. Espero que els que no hi hem pogut anar, en puguem veure també els resultats a través de vídeos, articles o qualsevol d’aquestes coses que alguns membres de la catosfera saben fer tan bé.
(Ja ho sabeu, que alguns dels escrits d’aquests blocaires apareixeran en un llibre de Cossetània Edicions?)

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-01-20T15:55:00.000+01:00

UNA FAMÍLIA

Era davant del paper buscant coses per escriure-hi en defensa de la família tradicional, la que està formada per un pare, una mare i uns fills, que es comprometen a viure junts malgrat tot. Un bon començament i un bon final era el més important perquè el discurs arribés als oients amb contundència, ja li ho havien dit quan va començar a estudiar.

"Adam i Eva ja ens van ensenyar que..." no, aquest no era un bon inici. Millor dir que la família tradicional s’havia de preservar per assegurar la continuïtat de l'espècie humana. Això li va fer venir ganes de riure fins i tot a ell, i va creure que era la millor manera de començar. També hi havia d’incloure una mica de crítica al govern, que això sempre encén a la gent, i després unes quantes referències històriques, per demostrar que s’havia documentat. No es podia deixar un xic de defensa del seu estament, que havia estat tan atacat per alguns col·lectius, i unes quantes paraules anacròniques per fer gala de la riquesa cultural de què creia que gaudia. Acabaria la seva oratòria amb uns quants exemples sobre el comportament de les famílies normals que havia analitzat des d’un punt de vista extern.

Quan van tocar les deu es va posar en marxa. Va guardar l’escrit a l’escriptori de l’ordinador i en un llapis de memòria. S’hauria de posar la samarreta més pelfada que tenia, perquè avui, encara que hagués de parlar davant de tantes persones, tindria fred només amb la sotana.

Fotografia: José Fragateiro

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-01-13T15:56:00.000+01:00

FER ELECCIONS

Era la matinada del dia 13 de gener: ja havien passat les festes, i ningú creia realment que aquell fos un dia adequat per celebrar eleccions a la comunitat de veïns ni a cap altre lloc del món. Una setmana abans tampoc hauria estat una bona data per a escollir nou president per a l’escala, perquè era el dia de Reis i la gent tenia altres cabòries com ara desembolicar regals embolicats amb més paper que il·lusió. Així que van dir allò de: "si no les fem ara, ja no les farem", i van determinar que aquell havia de ser el dia.

Per l’escala ja pujava el silenci una bona estona abans d’obrir el col·legi electoral. L’actual president era un home molt primmirat que no volia que hi faltés res en aquell dia d'eleccions veïnals, i va manar que es col·loqués una urna al mig d’una taula al primer replà, davant de casa seva. El Joanet, a les 9.45 minuts ja va començar a baixar escales. Havia escrit el nom del president que volia en llapis en un paperet. Tenia molt clar que hi havia d’entrar aire nou a la presidència de l’escala. Feia 20 anys que vivia allà i encara mai s’havia fet cap proposta en ferm per fer-hi un ascensor. Això feia que cada dia tardés 10 o 12 minuts en pujar fins al 4rt pis i 10 minuts més per arribar a baix de tot.

L’Enric, l’altre jubilat, ja era a baix esperant-se, a aquella hora. La Margarita passaria per les urnes després d’anar a comprar el diari. La parella que havia arribat feia mig any, i els dos jovenets que sortien de festa i arribaven a les 8 del matí com a mínim, continuaven dormint, perquè només els que formaven part d'aquella comunitat volien participar en les eleccions d’aquell bloc de vuit pisos.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-01-06T18:13:00.000+01:00

UN TRONC AMB ULLS

Amb ni pena ni glòria, el Magí assistia cada Nadal a aquells actes que no s’hauria volgut perdre de cap manera per no rebre un castanyot de la mà de la seva mare. Li recordaven, cada any, que quan encara no tenia sis mesets ja havia fet de nen Jesús, i li ho explicaven amb tot tipus de detalls, fins i tot aquella amorosa glopada que aquell dia va deixar a la pitrera de la jove Mare de Déu.

Com que durant l’any era un d’aquells pocs nens que estudien, es porten bé la majoria de dies i no demanen gaire cosa, per Nadal rebia força regals. Li agradava fer cagar el tió en família i fins que ja va tenir vuit anys ben bons es va voler creure que el tros de fusta es menjava les mandarines que li havien deixat davant de la boca pintada.

El Magí, abans d’acabar la carrera de filologia anglogermànica, se’n va anar d’Erasmus. Això, a part de contribuir a la pronunciació d’un anglès impecable, va donar arguments a la seva actitud esnob. Tot va començar amb un menyspreu cap a tot tipus de música que no fos estrangera. El rock en català li va començar a produir vergonya aliena, i això que quan tenia quinze anys va assistir de gust a una bona colla de concerts d’aquells grups que havien arrencat amb força a principis dels anys 90. Ja no cal dir, que les tradicions pròpies del seu país eren per a ell, part d’una infància una mica ridícula.

En una de les seves visites a Gran Bretanya, i vestit com una mena de Beatle futurista, el Magí va conèixer la que va haver de ser la seva dona després d’un fart d’insistir. Ell no sabia que ella finalment s’havia enamorat d’un foraster que, avergonyint-se dels seus orígens, només feia que reflectir-los amb més força.

Quan ja estava casat i havia tingut el primer fill, un dia que s’acostava Nadal l’esnob va pujar a les golfes de casa seva i va parar atenció, per primer cop després de molts anys, a aquell tronc amb ulls que l’escrutava des d’un racó.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2008-01-01T18:06:00.000+01:00

UNA FORTUNA

La nena havia deixat una petita escalfor al sofà, a la seva vora. Estava sol, ara que la seva dona s’havia emportat sa filla a comprar. Era Nadal, i pràcticament tots els llums eren fora la finestra.

A la televisió acabaven d’anunciar el Nadal a tres bandes, tal i com ho feien cada any. El Barça havia perdut amb el Madrid. Això li va fer recordar que la loteria havia tocat a Vic, però no havia caigut a casa seva, i que demà anirien a ca la sogra a dinar. A partir d’ara i fins a les eleccions del març, encara hauria de veure més sovint aquells polítics, que prometrien arreglar-ho tot sense canviar gairebé res. Tot a l’entorn estava fet de plàstic, com si acabés de sortir d’un regal dels Reis.

Malgrat tot, ell era estúpida i francament feliç. Per fortuna, el benestar avui encara és una cosa que no es compra ni es ven; hi ha qui en lloga a la gent que estima i els el va pagant en terminis i per sempre més. Si hi posa voluntat, hom fins i tot es pot arribar a convèncer que això d’estar a gust només depèn d’un mateix.

Els Pets. Estúpidament feliç (Respira, 2001).

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2007-12-23T14:08:00.000+01:00

GÀBIA AMB VISTES

Un dia van ordenar al cuidador dels elefants que els cobrís les reixes de la gàbia amb una cortina. “Els animals es desesperen, quan endevinen el que hi ha a l’altra banda de les reixes”. La idea era brillant, ja que s’olorava una imminent revolució de la fauna, farta de les tristes racions de menjar que se’ls oferien i del tracte passiu dels cuidadors. La iniciativa del gerent del zoo es va anar estenent per tots els sectors del recinte. Així, els animals només veien claror quan els visitants pitjaven el botó perquè s’enretiressin les cortines. Les bèsties, tractades com a prostitutes als aparadors d’Amsterdam, només tenien contacte visual amb el món exterior mentre durava la seva actuació.

Els elefants havien aconseguit –gràcies a la trompa- burlar la iniciativa del gerent. La seva fortalesa i intel·ligència col·lectiva els permetia empènyer la cortina fins a fer-hi una obertura de dos pams, o una mica més si estaven de sort. Quan el personal del zoo va aconseguir reforçar el sistema per tal de què no el poguessin superar, amb el cap l’òrgan allargassat obrien una finestreta a través de la tela, per poder guaitar en silenci, talment com a valencians provant d’agafar el senyal de TV3 a través d’una paella col·locada al terrat.

Un dia que el gerent va decidir fer un tomb de control pel zoo, se’n va adonar de la rebel·lia repatània dels elefants i es va indignar. Va demanar que els traslladessin de seguida a un recinte més tancat i completament incomunicat amb l’exterior, on aquells que les anessin a veure, ho haguessin de fer a través d’un vidre opac. D’aquesta manera, els animals de la llarga trompa no podrien saber gaire cosa més sobre la gent que tenien a quatre passes.

Raquel Estrada Roig Raquelestrada_9@yahoo.es

2007-12-16T13:32:00.000+01:00

COMPANY D’INSTITUT

A l’hora d’esmorzar, quan fèiem ESO, al pati érem una bona colla, entre nens i persones en format pre-adolescent i adolescent. Veníem dels pobles de la comarca i de Valls, igual que aquells que avui omplen els instituts de la capital de l’Alt Camp.

Recordo la fesomia d’aquell noi perquè és curiosa, sinó suposo que només em sonaria, com tantes altres d’aquella època que em van quedar mal enregistrades a la memòria. El seu cognom també em va quedar gravat, potser perquè el trobo pintoresc. No m’agradaven les mateixes assignatures que a ell, que devia ser més de les matemàtiques. A l’hora del menjador, potser s’acabava aquella sopa que ens donaven, que a mi em feia angúnia.

No sabia qui eren els seus pares, ni sa germana, ni el seu avi. No sé res del que li agradava fer, ni tampoc de les seves fòbies. Em sembla que un dia -ja deu fer temps d’això- vaig sentir que s’havia fet Guàrdia Civil. Tot i que no el coneixia gaire més que a qualsevol altre company d’institut amb qui tenia poques coses en comú, no em va estranyar gens que portés un uniforme amb tricorni. Quan vaig sentir que l’havien assassinat, em va saber greu per aquell nen amb qui havia compartit classes d’institut i pel jove a qui ja mai coneixeré.

Extret de la fotografia Mort d'un milicià, de Robert Capa

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2007-12-09T22:57:00.000+01:00

EL MUSEU

Molts no havien començat a dubtar llavors sobre els seus propis orígens. Era una herència, el dubte sobre tot allò que eren i, per això, feia temps que penjava d’un fil l’arrel que els lligava a la identitat catalana. Els feia nosa el fet d’haver de mantenir-se com a catalans durant les converses de negocis, la vida diària en pobles i ciutats i les relacions amb amics que, majoritàriament, ja no formaven part d’aquell país sinó d’un lloc banalitzat. Des de feia un període de temps més o menys calculable arraconaven tot el que els quedava del passat en museus i en lleis de recuperació de la Memòria. Així creien que no perdrien res que encara necessitessin però res no els impediria d’obrir-se pas en un món que cada cop era més abastable.

Els que es mantenien sensibilitzats amb la cultura pròpia s’encarregaven, de manera més o menys conscient, de la seva recuperació i manteniment: hi havia escriptors, pintors, dramaturgs, professors de llengua i literatura, que eren gelosos d’allò que tenien i també s’encarregaven de no deixar-ho perdre. Hi havia diversos museus de la història de Catalunya repartits pel territori, amb obres d’àmbit comarcal i més extens. Va ser durant la remodelació d’un museu diocesà que algunes veus del bisbat limítrof van reclamar algunes de les peces que s’hi volien posar, exposant que n’eren més mereixedors.

Les disputes entre polítics, intel·lectuals i religiosos amb poder no van servir per resoldre de qui eren aquelles obres d’art que, segons deien, formaven part de la seva història. No els va servir de res ensenyar la documentació que conservaven per arribar a un acord sobre qui era l’amo més digne de les peces d’art. La única solució que els va satisfer de debò va ser la de partir per la meitat cada una de les obres per tal de que totes dues parts interessades, en tinguessin un tros.

Quan aquella decisió que havien pres va sortir al telenotícies, gran part de la població d’una diòcesi i de l’altra es va posar les mans al cap. El dia que havien d’escenificar la divisió de les obres per tal de repartir-ne les parts, la Paquita , que cada diumenge encara anava a missa amb mitges fosques; la Caterina , una jove estudiant d’història de l’art; l’Agustí, un noi sensible que quan sortia de la fàbrica escrivia i feia dibuixets en una llibreta, i potser algú altre, van coincidir al museu per celebrar-hi un judici salomònic, perquè ells sí que apreciaven aquelles peces de la història i la cultura comuna.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2007-12-02T14:18:00.000+01:00

SOBRE EL CIMENT

Tornaven a anar en cotxe per aquell polígon. El viatge es fa més llarg quan tot el que es veu per la finestra s’assembla: les naus d'emmagatzematge logístic es repetien i el pare, un intel·lectual de la pintura amateur, també s’ho mirava i deia que algun dia ho pintaria amb quatre traços curts i decidits, com a ell li agradaven. A ella li semblava el paisatge d’un poble comprimit per parets de ciment.

Van arribar al pis nou, s’ho va mirar tot una altra vegada, i va guaitar per la finestra de la seva habitació: davant del nas hi tenia la nau on treballaria el pare. La mare havia de treballar una mica més enllà però s’hauria d’esperar un mes, més o menys, a què acabessin de construir l'aeroport petit. Havien marxat de la gran ciutat però res s’assemblava a la casa dels avis, on anaven els caps de setmana i per les esquiades. Fins ara, la seva visió cosmopolita de nena barcelonina li havia fet creure que només les ciutats eren per al trànsit, el soroll i les queixes sobre els serveis deficitaris, i que als pobles cadascú s'hi podia construir el temps i la vida a la seva pròpia mesura.

Sortí al carrer de davant de la casa adossada. Era difícil de fer-se seu aquell lloc nou sense punts de referència: més enllà, no podia veure part de la muntanya que quedava darrere d'un grup de cinc edificis rectangulars amb camions aparcats. Llavors van passar dues veïnes atrafegades sense saludar, portant-li un núvol de pluja sobre el cap. Va girar-se intuïtivament, i el pare, darrere el vidre de la finestra, ja havia començat a muntar el cavallet amb la tela. Segurament diria a sa germana que li anés a buscar pintura per fer el color del ciment mullat.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2007-11-25T12:31:00.000+01:00

UNA PESTANYA A LA GALTA

Quan la fredor del banc ja és a punt de fer-li un petó al clatell, s’espanta i s’aixeca fent una gran flexió amb el tronc. Ja és mala sort, que comenci a fer fred ara que s’ha tallat el cabell. El seu temps d’espera s’ha allargat tant que ha quedat adormida aquí al mig de l’estació i s’ha trobat un dit dins de la carmanyola de l’amanida tèbia, que subjectava amb força abans que la son la fes rendir casi del tot. Mira, un tros d’enciam enganxat aquí i un altre que ha anat a parar a la punta de la bamba nova.

Ha estat un matí de sinistre total des que ha anat a agafar el tren: aquell cafè amb solera que s’ha pres a primera hora, la hora i mitja que ha perdut de son per poder arribar a temps, la cursa contrarellotge per entrar a l’hora a la feina. Pensa en aquella ministra, que sort que s’ho pren tot rient. S’imagina la família i el psicòleg dient-li a la Cap Estatal de Foment: “no dona, el que ha passat no és pas tan greu” És que les depressions poden ser més difícils de curar que una ferida a la via del tren.

L’optimisme xulesc que es desprèn d’aquella política que treu pit davant les adversitats l’ha transportat fins a una banda més positiva d’aquell enrenou: pensa en aquell noi que agafa el tren a la mateixa hora que ella cada dia amb el mateix jersei de ratlles, i en aquella pestanya que avui li devallava lentament per una galta mentre es fregava els ulls.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2007-11-18T11:49:00.000+01:00

A L’ALTRA BANDA. A tots els pobles que alguna vegada s’han trobat fora de lloc

Els dos pobles de l’altra banda del riu sempre s’havien entès la mar de bé. Gairebé havien aconseguit no tenir gaire ganes de traspassar cap a l’altra riba. Entre tots dos municipis, al llarg dels anys, es van anar construint una història pròpia i força allunyada de la dels del davant. El que ara ja era més aviat un rierol amb tendència a la sequera encara era un límit dur entre ells i aquells altres, encara que tots formessin part, de manera irremeiable, de la realitat més gran que significava el país.

Ja venia de llarg que un dels municipis funcionava –de manera extra-oficial-, com a capital d’una comarca a part. El més gran tenia dos o tres barriades plenes de població forastera que contribuia a la diversificació i a matar l’avorriment. Havien aconseguit de cobrir, amb les seves botigues i serveis, les necessitats bàsiques i qualsevol altre capritx que pot sorgir entre els membres de qualsevol municipi. Només aquells pares que sentien la necessitat imperiosa de portar els seus fills en escoles de pagament, s’atrevien a creuar el llit del riu per portar-los a una escola de monges de l’Altra Banda.

Segurament el caliu que es podia notar en aquests pobles havia fet bullir els moviments culturals i socials com en cap altre lloc. Tot allò que ja formava part de la Història dels dos municipis era una prova dels seus trets diferencials i no dubtaven a guardar-ho al Museu. Els artistes de tota mena també sorgien com bolets entre la població, potser perquè la necessitat d’exposar allò que s’hi coïa a l’interior de casa seva els feia obrir la creativitat.

Els mitjans de comunicació locals, com a tot arreu, hi tenien un paper complicat en l’escenari tan proper dels dos municipis. La dotzena de periodistes que hi treballaven tenien les fonts d'informació a l'abast, però sovint ho tenien prou complicat per anar pel carrer sense haver de donar explicacions a ningú: sempre hi havia algú disposat a aturar-los per a persuadir respecte a alguna notícia. En canvi, els mitjans de l’Altra Banda, que havien de creuar el riu, ho tenien més difícil a l'hora de superar l'abisme d'allò que els era desconegut.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2007-11-04T16:22:00.000+01:00

ESPIES

Des de la finestra del segon pis, Margarita mira com el noi que treballa a la carnisseria de la cantonada s’espera assegut al banc a què el propietari obri. Encara no ha gosat a saludar-la, ell que ja fa temps que s’ha adonat que és observat cada matí i cada tarda, però gairebé ha aconseguit comportar-se amb normalitat sota els ulls de la dona de la bata blau-marí. Quan se li acosta algun conegut o passa la seva xicota anant cap a la feina, sap que ha afegit emoció a l’argument que la Margarita s’ha fet sobre la seva vida. Ella, se sent satisfeta quan veu que ha encertat alguna de les hipòtesis que s’havia construït sobre la història personal del jove carnisser.

Al mateix barri, Helena, la noia que escriu el seu nom amb una h al principi perquè li sembla que així és més estrangera, va cap a l’institut sabent que el seu pare l’observa des d’una distància massa poc prudent com per no ser vist. La mira des del rebedor de casa mentre es posa la jaqueta, li diu que es faci el botó de dalt. Ja en té setze, i el seu pare li aguantaria els cabells a cada pas, perquè no perdessin el color ros natural. Aixafaria amb una mà, tot aquell que la rondi i li impedeixi seguir el recorregut de cada pas que fa.

A casa, la família de l’Ignasi seu mentre sopa, absorvida per la pantalla. Les llums del carrer són enceses des de fa una estona, i com que són en un primer i la televisió és ben a prop de la finestra, també podrien mirar tot allò que passa al carrer a aquesta hora. Encapçala el telenotícies el mateix de tota la setmana: unes imatges enregistrades per una càmera de video-vigilància, que s'han difós públicament tot envaint la intimitat dels protagonistes. Des d'alguns mitjans de comunicació s’explora, més que des de cap altre lloc, el límit entre el dret a la informació i a la curiositat, i l’espionatge de vides privades.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2007-10-28T16:13:00.000+01:00

DES DE LA LLUNA

Es posa davant del mirall, sense pressa, perquè les corredisses són per la gent que encara ha d’arribar a molts llocs. Encara té temps de fer coses, però l’ànsia va deixant pas a una serenitat mig volguda i mig obligada. La cara li queda de pedra quan s’observa el gest massa estona; intenta retrobar-se amb tot el que ha fet fins ara mentre navega pels records escapadissos.

Avui s’ha apropat tant definitivament a la superfície tallant i freda del mirall, que la pèrdua de memòria provocada per la incipient malaltia, s’ha escapçat, quedant a la capa més superficial. A la part més profunda del seu reflex, ha vist que la retina li feia aquell mateix moviment de costat a costat i de dalt a baix, com quan el cervell no para de construir somnis. Sap que les idees, quan es construeixen a poc a poc però amb persistència, tenen la mateixa força que les apassionades gestes. No és com aquell president que els sorprenia a tots cada vegada que expressava algun dels seus projectes més descabellats i visionaris, ara és l’home que continuaria fent país i Memòria encara que estigués a la Lluna.

Javier Yaya Tur. C.A.C.S.A.

Instantània de la lluna de València des de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es

2007-10-25T23:54:00.000+02:00

Relats conjunts

Al bloc Històries veïnals ja hi podeu llegir els relats escrits de manera conjunta entre diversos blocaires.Els resultats de l'experiment han estat sorprenents. El veí de dalt ens ha dit que rebrem una convocatòria per fer-ne una lectura conjunta el dia 1 de novembre, al replà...

2007-10-21T15:53:00.000+02:00

UN DESENLLAÇ

Espera a la cadira d’un pis vell enrajolat, d’aquells on el terra puja i baixa fent escales. Ser de la Comissió de la Dignitat li hauria donat massa feina, massa anades amunt i avall i soroll. Ja té el cabell prou blanc i no li convenen disgustos. Però mira el telenotícies, per anar seguint l’evolució de l’assumpte que la porta de cap: en les parets que conformen el reduït espai on passa la major part del dia, ja hi ha dibuixat un munt de finals feliços. A vegades s’acumulen massa somnis per a una sola persona.

El seu marit un dia va escriure un conte, un relat ensucrat sobre les seves vides per a què li evités la distància i el temps que els separava. Ell decidia, a través de les pàgines, i amb un llenguatge no gaire propi ni massa habitual en ell, el transcurs de la seva història conjunta. Ara, quan passa la cortina de la son, ella veu com esclata el desig i el record sobre paper groc. No sap si el seu home va morir abans que el conte. Ni si les seves últimes pàgines es troben dins d’una caixa, en un arxiu laberíntic.

Ha amagat sota una rajola el que té de la història, només els primers fulls. Si encara s’espera és perquè no ha rebut resposta per al seu final. La seva és, una història d’amor que, per força, s’ha fet etern.

Poema visual. A? F T

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es